El Punt El Punt http://blogs.elpunt.cat/aleixrenye

En despenja-sostens (despenja-soutifs, si ho preferiu). El batlle de Banyuls de la Marenda s’ha guanyat a pols aquest malnom. Tot i tenir grans dificultats per caminar, Jean Rède va voler participar en persona, acompanyat  de la seva policia municipal, a la despenjada dels sostens que na Barbara havia penjat al seu carrer , de nom predestinat i on en Rède s’hi troba bé, la rue Napoléon. Per conèixer tot l’afer, veure entrada anterior d’aquest blog). La prova, aquest film. Gaudiu de les imatges.

A Banyuls de la Marenda no tenen gaire temps per avorrir-se. De l’animació ja se’n cuida el batlle Jean Rède, que té tot els vilatge revolucionat amb la privatització i ampliació del port. Un projecte megalòman que ocuparia mitja badia i obriria les portes a la urbanització turística, segons denuncien els seus detractors conduits per l’antic batlle i icona sardanista Roger Rull.

Com a mostra d’oposició municipal o amb ganes de fer una performance artística -tan se val- una banyulenca d’adopció, la Barbara, va decidir de penjar un bon reguitzell de sostens al seu carrer. Sostens de tots colors i de totes mides, amb farbalans o sense,  que van acabar per incomodar alguns veïns. Sobretot un, fidel regidor municipal incondicional del batlle Jean Rède-tothom (com el va batejar fa anys un obscur redactor de la revista satírica El Fiçó, actualment desapareguda) que va aconseguir que el batlle enviés la policia municipal per a fer desaparèixer aquest espectacle “indecent” (seria interessant saber quina base legal invoca la policia per retirar roba estesa si cap ordenança ho impedeix). Els fets els explica molt bé la banyulenca Margarida Aroles en el seu blog Catalogne selon Margarida del que us en recomano la lectura. No és difícil d’imaginar, però, que més que la mostra d’oposició el que incomodava a aquests vells banyulencs de soca-rel -benpensants i ben de dreta-  era l’humor, lleugeresa i “indecència” d’aquesta “forastera” que els refregava pels nassos l’intimitat d’una peça de vestir carregada de contingut eròtic. Ells que segur que llurquen de reüll pits i anques de la “forastera”, que van cada dia fins als bancs davant la platja per veure pit i cuixa, s’han trobat aixi confrontats a la seva misèria intima. I aixo fa més mal que qualsevol debat i oposició política.

Terra de gent caparruda que ha sabut fer obra d’art dels vessants de l’Albera marítima per a fer-ne el seu vi, i dones ben plantades de caràcter ferreny -amb els cossos molsuts i sensuals que Arístides Maillol va esculpir-, el caràcter particular de Banyuls impregna fins i tots els nouvinguts que decideixen residir-hi. D’aquest caràcter particular de la gent de Banyuls en parlava Josep Pla en un llibre que -si la memòria no em falla- és Contraban,  un relat que explica el viatge, a inicis del segle XX,  a bord de la barca Mestral en el que el Pla acompanya al seu amic pescaire Baldiri  per carregar productes de contraban “francès”. Els personatges van des de Cadaqués fins a Salses, i s’aturen en paratges de la costa com Banyuls, Portvendres o Cotlliure. Pla afirmava que els habitants de dues poblacions d’aquesta costa es caracteritzaven per tenir caràcter rebel, boig, agrest i difícil (escric de memòria, Pla devia utilitzar altres qualificatius) a causa del seu isolament, Banyuls i Cadaqués. Quan Pla va escriure el llibre, l’accés terrestre d’aquestes dues poblacions era molt llarg i difícil i la població en sortia difícilment si no era per via marítima, per pescar o fer contraban. Un segle després les comunicacions han millorat però Banyuls continua tenint aquest toc, aquest no-sé-què, que dona personatges genials i inefables. Per bé o per mal. Un caràcter, una elegància i una bellesa que contamina irremeiablement qui s’aventura a residir-hi o a freqüentar els banyulencs i banyulenques.

Perpinyà i el seu embut.  Ara resulta que tenim l’embut més gran del món. Enregistrat pel llibre Guiness dels rècord i tot! Es tracta d’un embut de tres metres i mig d’alçada i dos i mig de diàmetre que podem veure a la Passejada des de fa gairebé un any. L’embut pesa uns 220 quilos i és obra del parisenc i cotlliurenc Marc-André 2 Figueras. Segons l’artista, que després d’haver treballat durant anys sobre la significació eròtica del campanar de Cotlliure (una evidència per a qui de prop o de lluny ha vist el campanar) ara se les heu amb els embuts. Confesso la meva ignorància en art contemporani. Com a neòfit he provat d’entrar-hi. Mai hi ha hagut manera. Em passa el mateix amb Tàpies com amb Marc-André 2 Figueras. Tinc la impressió que es foten de mi. Un cop que vaig gosar dir això davant una molt coneguda i estimada conservadora de museu d’art contemporani -parlant de Tàpies- una mica més i m’envia a les urgències. Des de llavors procuro ser discret amb les meves opinions davant d’obres d’art com l’embut i posar cara aplicada, amb les celles frunzides fent l’entès, quan em parlen de teoria de l’art.  Bé, tornant al tema de l’embut que ha entrat al Guiness, si una cosa cal admirar en el seu autor és la fèrtil imaginació. Per ell l’embut representa “el gènere”, que “demostra la dualitat integrada del masculí i el femení, puix que és masculinitat a l’exterior i feminitat en el contingut”… En voleu més? Doncs afegeix que “l’embut fa emergir l’idea d’androgínia del gènere, un aspecte cultural més enllà del sexe predeterminat”. Alors, là! Chapeau, l’artiste!

A Perpinyà tenim mala memòria, tanmateix. Abans de l’embut, un empleat municipal perpinyanès ja va obtenir no un, no, sinó tres rècords del mon enregistrats pel mateix Guiness dels rècord. Vull parlar d’en Lluís Colet. Tenim un dels més grans friquis dels Països Catalans, per no dir d’Europa o del  món i li fem ben poc cas. En Colet, que podem trobar com a guia al Castellet de Perpinyà,  va entrar al llibre Guiness per primer cop el  2004 amb un discurs de 48 hores. El realitzà a l’estació de trens de Perpinyà, i el tema tractat era Salvador Dalí i el centre del món. Cal dir que cada 27 d’agost, Colet es situa a l’estació de trens de Perpinyà i amb vestits llampants i cridaners comença el seu personal homenatge a Salvador Dalí, una cita que ha esdevingut, ja, folklore perpinyanenc. Un altre rècord del món enregistrat pel Guiness al nom de  Lluís Colet va consistir en dur el corbatí  més gran del món amb els color del Barça i signat pels jugadors. Mes, l’inefable Colet no es va aturar aquí. El gener del 2009, a la sala del restaurant de l’estació de trens de Perpinyà, Lluís Colet va assolir una fita sorprenent: des del 12 de gener fins el migdia del divendres 16 de gener va parlar durant 124 hores ininterrompudes. Rècord mundial inigualat fins avui en dia.

I el darrer rècord del món de Perpinyà va ser el lipdub per la llengua catalana amb la participació de 7153 persones, celebrat el 31 de març d’enguany. Memorable.

http://www.youtube.com/watch?v=0qeHMNWx_8Y

Embuts sexuals, friquis de primera categoria i reivindicació lingüística en vídeo i musica de DJ, rècords del món. Qui ho diu, que Perpinyà és una ciutat avorrida?

No és que ens agradi portar la contrària, a Catalunya Nord, mé cammmemes. Entrats ja en campanya electoral per la presidència de la République (escrit així, puix hi ha una diferència de concepte essencial entre república i République)  a l’hora de valorar -com a periodista i com a ciutadà elector- les diferents candidatures hi ha una cosa que salta als ulls,  l’excepció i el particularisme nord-català en gairebé totes les formacions polítiques estatals. Gairebé tots els partits francesos tenen, a Catalunya Nord, dirigents que diuen i fan tot els contrari del que defensen oficialment en el tema de la defensa de la llengua i la identitats catalanes.

El cas més flagrant és el del Front de Gauche de Jean-Luc Mélenchon, exemple gairebé caricatural del jacobinisme d’esquerra en el seu rebuig a qualsevol reconeixença oficial d’altres llengües que no sigui el francès dins la République http://blogs.elpunt.cat/aleixrenye/2012/02/22/quand-on-aime-la-france-on-ne-propose-pas-de-ratifier-la-charte-des-langues-regionales/ ). Qui porta la campanya de Mélenchon a les comarques nord-catalanes és Nicolas Garcia, batlle comunista d’Elna.

Elna, sí, la població nord-catalana amb la política lingüística més valenta a favor del català, amb lligams humans i institucionals constants amb la Catalunya autònoma, amb programacions culturals ben catalanes, amb la defensa del patrimoni com la maternitat d’Elna… http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/498558-cicle-de-cinema-en-catala-a-elna-argelers-i-cabestany.html http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/423935-elna-i-la-generalitat-de-catalunya-homenatgen-elisabeth-eidenbenz.html

El cas del Partit Socialista és a l’inrevés. El candidat François Hollande es mostra favorable a la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, tot i deixant ben clar que la única llengua oficial és i serà el francès http://www.languesregionales.org/Francois-Hollande,221?lang=fr .

El seu màxim representant a la regió del Llenguadoc-Rosselló, el president Christian Bourquin, s’ha despenjat darrerament amb unes declaracions on tractava de fadas (subnormals o tocats de l’ala o el bolet) els responsables universitaris i polítics nord-catalans que desenvolupaven relacions transfrontereres amb les comarques gironines. http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/512226-bourquin-creu-que-cal-ser-fada-o-tocat-de-lala-per-girar-se-cap-a-girona.html Unes declaracions per deixar clara la seva oposició, sobretot, al caràcter de més en més pancatalà de la universitat de Perpinyà Via Domícia.

Abans de ser president de la regió Llenguadoc-Rosselló i la seva sorprenent reconversió, quan era  al capdavant del departament dels Pirineus Orientals, Bourquin va promoure tanmateix la Carta en defensa del català http://www.cg66.fr/202-charte-en-faveur-du-catalan.htm

Un altre cas espectacular de discurs totalment oposat entre el candidat i el seu representant nord-català és el de Nicolas Sarkozy. Per l’actual president de la République “qui estima França no pot estar d’acord amb la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries”. Ho va dir ben clar el 19 de febrer a Marsella, en un míting de precampanya. Aquí en podeu veure les imatges http://www.apiazzetta.com/Sarko-e-e-lingue-regiunali_a1276.html

El líder del partit sarkozysta UMP a Catalunya Nord, el batlle del Soler François Calvet, diu i actua de manera totalment contrària http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/509666-sense-estar-lligada-a-girona-i-barcelona-la-universitat-de-perpinya-desapareixera.html. Al seu municipi acull escola i col·legi de la Bressola -que va inaugurar al costat de Josep-Lluís Carod Rovira. Es reuneix amb el president de la Generalitat Artur Mas per negociar acords electorals entre la UMP i la secció nord-catalana de CDC http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/517327-cdc-saliara-amb-la-ump-a-la-catalunya-nord.html i fins i tot declara que “en una futura Europa federal Catalunya, nord i sud, es reunificarà” http://www.catalunyanord.cat/.

Teòricament, la candidata més favorable a la oficialització de les anomenades langues régionales és la candidata ecologista d’Europa Ecologia Els Verds, Eva Joly, que en el seu programa arriba a parlar de co-oficialitat amb el francès. Va ser acusada per la UMP de voler “dislocar França” quan l’any passat va declarar que defensarà l’“autonomia i la reunificació” per a bascos i catalans http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/448755-eva-joly-acusada-per-la-ump-de-voler-dislocar-franca.html . Joly va participar el setembre passat a la  universitat d’estiu de Regions et Peuples Solidaires (RPS), una coalició de nou partits “regionalistes i autonomistes” d’arreu de l’estat francès, on hi ha adherides les seccions nord-catalanes de CDC i d’ERC.

Agnès Langevine, portaveu d’Europa Ecologia Els Verds a Catalunya Nord no ha demostrat públicament, durant els anys que fa que es dedica a la política, que aquest tema la preocupi gaire. I els partit catalanistes que, teòricament, a través la coalició RPS, haurien de fer campanya per Eva Joly no diuen ni piu. No es mobilitzen ni es posicionen. ERC ja anunciava l’estiu passat que “amb l’experiència que tenim amb els Verds de Catalunya Nord no ens ho acabem de creure”. I CDC està, com dit més amunt, en negociacions per futures eleccions nord-catalanes amb la UMP sarkozysta.

Un altre partit catalanista, Unitat Catalana -aliat a la Catalunya autònoma amb els independentistes de SI i amb Democràcia Catalana de Joan Laporta i amb la UMP a l’ajuntament de Perpinyà- sembla que s’encamini cap a la opció centrista del candidat François Bayrou. Un candidat occitanòfon que defensa també la reconeixença oficial de les langues régionales. Que jo sàpiga  -si no m’he perdut, ja, a hores d’ara- el partit UC no recolza ofialment Bayrou però el seu secretari general Brice Lafontaine sí http://bricelafontaine.blog.cat/2012/02/12/el-meu-suport-al-candidat-bayrou/

Tancaré aquí la llista de candidats amb el trostkista del NPA Philippe Poutou que també es declara favorable a l’oficialització http://www.languesregionales.org/-Philippe-Poutou,246-?lang=fr , posició gens sorprenent puix que com emanació de la LCR (Lliga Comunista Revolucionària) defensa el dret a l’autodeterminació dels pobles, dins i fora de l’hexàgon.

Els altres candidats marginals  no en diuen res. I en el cas de Marine Le Pen sóc jo que no té ganes de dir-ne res. En relació al tema l’extrema dreta jacobina i nacionalista francesa no ofereix cap novetat.

He sentit que estava fent història. No parlo del periodista, ni com a periodista. Em refereixo al sentiment íntim, personal, que m’ha corprès sotint del Palau Sant Jordi. M’havien convidat a assistir a la fila zero de l’Assemblea Constituent de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) i he tingut l’encert d’acceptar aquesta invitació. Per les valoracions, anàlisis i explicacions em remeto als meus col.legues que cobrien professionalment l’acte i amb el saber de bon nombre d’intel.lectuals, columnistes i tertulians presents. Si entro aquesta nota en aquest blog només és per fer-vos compartir, desempallegant-me de contencions professionals, aquests sentiment.

Hi havia gent de pes, noms i cares coneguts, però això no era el més important. El protagonisme era del poble i l’empenta també, sense messies.

Aquest acte entrarà  en els llibres d’història de la Catalunya independent.

Mai havia vist a Perpinyà un acte explícitament independentista amb tanta assistència com el de dissabte 25 de febrer al Casal Jaume I de Perpinyà. Acte en recolzament al procés independentista que sembla que agafa volada a la Catalunya autònoma. Es presentava l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i la seua associació territorial Catalunya Nord per la independència (CNxI). No es tracta d’una sigla més en la sopa de lletres en que s’ha convertit aquest sector de la política catalana. Si teniu curiositat per saber què és exactament aquesta iniciativa popular, cliqueu aquí.

No és el meu paper -ni tinc ganes que ho sigui-  fer proselitisme per uns o altres. Si vull fer bé el meu ofici em cal ser prou lliure com per no estar condicionat per una militància. En aquest acte se’ns va sol.licitar, a una colla d’artistes i escriptors, per aportar-hi la nostra contribució musical o escrita. Vaig anar-hi ja que considero essencial i irrenunciable, com a ciutadà i com a professional,  el meu àmbit nacional i la meva llengua. I aconseguir que l’un i l’altra deixin d’estar sotmeses ha de ser una aspiració transversal, assumida per tots els sectors de la societat… periodistes inclosos,  per molt desmenjats i diletants que volguem semblar.

Vam ser una bona colla dalt de l’escenari i una gentada a la sala i el carrer. A Catalunya Nord estem sentint que alguna cosa es mou, seriosament, de l’altra banda de l’Albera. Es podien veure junts, aplaudint, gent que feia anys i panys que no coincidien puix que les seves opcions polítiques eren diferents o divergents. Joves per a qui la independència ja és una evidència, artistes i intel.lectuals que mai s’havien compromès públicament d’aquesta manera tan clara. Aquesta és la ressenya de l’acte apareguda a El Punt Avui.

La meva participació va ser per recordar els catalans que, en altres circumstàncies històriques, van arriscar presó, exili i la vida per mantenir viva la flama de la nació catalana. Ho vaig fer amb aquest text que podeu escoltar aquí

El dia abans de l’acte, a Ràdio Arrels, va tenir lloc un programa animat per Rafael Renyé Pla sobre si la independència és o serà possible. Vaig compartir-hi tertúlia amb l’exbatlle de Banyuls de la Marenda i exconseller regional a Montpeller Pere Becque i amb Guillem Fuster de l’ANC i de Catalunya Nord per la Independència.

El meu garatgista, fa pocs mesos, m’explicava que la seva dona volia divorciar-se perquè havia sabut que ell anava regularment de putes a la Jonquera. “T’imagines” em deia “vol deixar-me per una bestiesa com aquesta!”.  Valgui aquesta anècdota per a dir-ho clar, a Catalunya Nord s’ha banalitzat tant el fet d’anar de putes al sud que ja forma part dels lleures i distraccions masculines acceptades socialment, tot i no parlar-ne gaire. No fos cas que la vostra dona sigui com la del meu exgaragista (efectivament van divorciar-se i es va vendre el negoci).

Cada dia més, sortosament, s’aixequen veus contra l’explotació humana que significa la prostitució. Però a Catalunya Nord tothom es vol amagar la realitat,  el fet que es va a la frontera per comprar tabac, alcohol i cardar-se una joveneta al límit de la majoria d’edat. I ho fan joves i vells, burgesos i obrers, esportius i sedentaris. Associacions feministes es van manifestar a la ratlla fronterera “contra la prostitució i l’explotació de les dones”. Ho recolzaven càrrecs electes d’esquerra del Consell General com Ségolène Neuville i, fins i tot, el president de la Regió Llenguadoc-Rosselló Christian Bourquin. Denunciaven la permissivitat que hi ha amb la prostitució  “en Catalogne”, com si el mal vingués d’allà, de darrera la frontera. Una frontera que protegiria “la France” de caure en aquest deixar-se anar que oficialitza els bordells i permet que les carreteres estiguin plenes de putes oferint els seus serveis a sol i serena.

No farien millor -polítics, feministes i ciutadans escandalitzat amb la permissivitat “catalane”- de mirar el que passa a casa? Perquè siguem sincers, on acaben la festa els adolescents nord-catalans quan surten “en boîte”? De putes a La Jonquera. On acaben les celebracions esportives dels clubs de rugbi i altres esports? De putes a La Jonquera. On van molts grups d’amics que fan una trobada “entre copains”? De putes a La Jonquera. On van aquests marits que diuen a la dona que ja aniran ells a “faire les courses en Espagne”? De putes a La Jonquera….

El problema és la doble moral, denunciar-ho públicament tot i dient que “en France” això no passa i ser, al mateix temps,  el 80 % dels clients de la prostitució de les comarques gironines. Vuitanta per cent! Les xarxes de prostitució que exploten les pobres noies adolescents s’enriqueixen amb els diners del vuitanta per cent de clients “francesos”! Els diners dels jogaires de rugbi, dels adolescents plens de grans, dels marits irreprotxables, dels notables dels nostres vilatges van a parar a les butxaques dels traficants sense escrúpols.

Quan veurem una manifestació de feministes -recolzada pel Consell General i el Regional- en ple centre de Perpinyà? Una manifestació que digui als propis marits, germans i fills de les manifestants que són uns porcs còmplices del tràfic de blanques? Quan és que les institucions retiraran les subvencions a clubs esportius i associacions que acaben les seves celebracions anant de putes “en Espagne”? Vuitanta per cent! Abans de voler imposar regles morals “en Catalogne” podríem començar per fer neteja aquí “dans le département des Pyrénées Orientales”.

(fotos El PuntAvui)

Interessant article del periodista Nicolas Caudeville (en francès) al web “L’archipel contre attaque” que amplia el  tema

http://l.archipel.contre-attaque.over-blog.fr/article-perthus-manifestation-contre-la-prostitution-mourir-pour-des-idees-mais-de-mort-lente-par-nicol-90681554.html

Tothom té dret a ser ignorant. Si qualcú és feliç sense tenir ni idea de la història, geografia i llengua del seu país no seré jo qui aniré a l’emprenyar.  Peró tot ignorant d’arreu del món sap –menys a Catalunya- que aqueixa condició li barra el pas a certs mesters i responsabilitats. És a Catalunya -el tros de Catalunya súbdit del rei d’Espanya- on mai arribi a esgotar la meua capacitat d’astorament al veure, oir i llegir com la ignorància ha esdevingut norma. Administracions, mitjans de comunicació, autoritats acadèmiques i una bona part de ciutadans anònims fan demostracions de negligència intel.lectual i nacional amb una alegria i poca vergonya admirables.
Amb el foc que ha cremat ara les muntanyes on -fa uns  tres segles- França i Espanya van decidir que passaria la frontera dels respectius reialmes, aqueixa ignorància portentosa s’ha posat de nou en evidència. No vull parlar de com han tractat aqueix tema els mitjans de comunicació privats que, al capdavall, fan el que volen  a la Catalunya autònoma,  a la Catalunya Nord i a tot arreu. El que per a mi -i esperi no ser l’únic – és escandalós i em fa sentir vergonya és el tractament terminològic, nacional i geogràfic que n’han fet els mitjans de comunicació públics que depenen de l’autoritat autònoma catalana i, pitjor, la terminologia anacional (antinacional?) utilitzada per la mateixa administració del govern autònom català. El

informava de l’incendi amb aquest termes:

Els Bombers de la Generalitat col·laboren en l’extinció d’un incendi a França
  • El foc està situat al nord de la comarca de la Cerdanya
  • Deu mitjans aeris i vint de terrestres participen en l’operatiu
Els Bombers de la Generalitat col·laboren en les tasques d’extinció d’un foc de vegetació situat a la vall del riu Querol, a França.
L’incendi, l’avís del qual s’ha rebut a les 16.15 hores, afecta només territori francès i, segons les dades facilitades a hores d’ara, hauria cremat 5 ó 6 hectàrees de matoll i massa arbrada.
Deu mitjans aeris dels Bombers de la Generalitat treballen, juntament amb vint vehicles terrestres, per a donar suport als Bombers francesos en les tasques d’extinció, així com per vigilar la zona fronterera.
Cerdanyola del Vallès, 9 de setembre de 2011
_______________________________________________________________________

Evidentment, els mitjans de comunicació han informat repetint els termes utilitzats per l’autoritat incompetent. Els cerdans que han resistit gairebé tres segles i mig a l’afrancesament estaran agraïts a la Generalitat que els inclogui sense cap recança directament a França… En conec a la Tor de Querol que els haurà agafat un atac! I d’ aqueixos “bombers francesos” en conec que son dirigents de partits catalanistes a Perpinyà!
Ara que, potser, aquests ignorant incultes de la Generalitat tenen raó. La vall de riu Querol és França. Si és així m’acceptareu que els nord-catalans diem que “anem a Espanya” quan anem a Puigcerdà o Figueres, o que el català és “l’espanyol que parlen a Barcelona”… Com a burros, ignorants i incultes, en temes i termes nacionals, els habitants de Catalunya Nord no ens quedem enrere.
Però, ara que hi pensi… el secretari del govern català Germà Gordó, va venir a Perpinyà pels premis literaris de Sant Jordi, enguany, on va afirmar que “sense la Catalunya Nord Catalunya seria un país esquinçat, junts som la Catalunya completa” i va acabar la seva intervenció amb un “Visca Catalunya lliure!”… i tothom content.

(fotos l’Indépendant)

Reportatge de la tv francesa France 3 sobre els 30 anys de Ràdio Arrels de Perpinyà. En català amb subtitols enn francès.

Hi podreu veure la cara que fèiem alguns fa 30 anys… i la que fem ara!

http://www.pluzz.fr/jt-local-19-20—pays-catala–2011-06-18-19h15.html

De sentit del ridícul, a Perpinyà, no n’hi ha gaire. Com a qualsevol petita ciutat perifèrica francesa (perquè en aquest tema Perpinyà és molt francesa) els seus responsables polítics, econòmics i culturals el que desitjarien, en el fons, és poder fer carrera a París… o en qualsevol altra capital on es prenen les decisions de veritat, on es remenen les cireres, on tenen la paella pel mànec, on fan bullir l’olla i on són el Centre, el quilòmetre zero.. I com que en la mentalitat hexagonal la única capital que mereix totes aqueixes definicions és París, doncs París (Barcelona queda tras os montes i només és una capital regional, res a veure amb LA capitale). Com que aquests polítics, caps d’empresa o patumetes culturals arrosseguen aquest complexe de no haver pogut sortir de l’àmbit provincià (en el sentit despectiu de la paraula que tan bé saben donar els francesos) el que fan és despistar fent-se els desmenjats. I a Perpinyà s’han construït el seu, de Centre. I com que ja no ve d’aquí, el Centre en qüestió no ho és ni d’una comarca, ni d’una regió, ni d’un país ni d’un continent, no. El Centre de Perpinyà és “El Centre del Món”!

D’una collonada d’en Dalí -entre tantes collonades que com a bon empordanès anava engaltant a tort i a dret- que el 19 de setembre del 1963, va sortir dient que havia tingut “une vision éblouissante” entrant a l’estació de trens de Perpinyà, que li va fer descobrir allà mateix  “le centre du monde”…  els responsables provincians n’han tret la idea d’anomenar així el conjunt arquitectònic i nou centre de negocis al voltant de la nova estació del TGV ( TAV pels sud-catalans i AVE pels espanyols, que ni uns ni altres no són capaços d’anomenar  aquest tren com a la resta d’Europa). I l’han batejat  així, en català,  “El Centre del Món”, tot i que en Dalí ho havia dit en francès. És igual, no els ve d’una contradicció de més o de menys. Els mateixos que batejen “El Centre del Món” en català agafen el tren (TGV, TAV o AVE) per anar a “Figueràs”, o tenen un piset a “Rosàs”… no ve d’un pam!

Bé, a veure, a mi m’agrada, “El Centre del Món”. Trobo que l’arquitectura i el concepte urbanistic d’aquesta Perpinyà moderna és ben encertat. I m’agrada ara, quan encara està buit i sembla que els perpinyanesos/eses li facin boicot. Més de la meitat de les botigues del centre comercial encara estan tancades, els hotels a mig omplir, l’estació del TGV mig buida i tots els despatxos de no sé quantes plantes inocupats…. No és cap misteri que mig anys després de l’obertura aquest Centre està esdevenint un forat, un desastre financer per als seus promotors. Les causes del desastre? No és aquí que trobareu una anàlisi social i econòmica per a explicar-ho. Només constatar que arribar-hi en transport públic és una odissea i  deixar el vehicle al pàrquing és una ruina.

 Entre Ajuntament i Aglomeració de municipis estan fent esforços considerables per donar vida a aquest “Centre del Món”  on , de moment, només hi passen espavilats per anar del centre de la vila al barri de Sant Assiscle, els escassos viatgers que agafen el TGV (ai, no, el TAV!) que va a Figueres i alguns sense sostre quan plou. Es parla que els despatxos buits seran ocupats per l’administració de la Prefectura, pels serveis del Ttribunal, la Medecina del Treball, etc, etc… Bé en caldrà fer alguna cosa!

 Ho torno a dir, a mi m’agrada tal com és ara. Buit, desolat i fent mitja por. Instal·lacions noves, netes, boniques i lluents sense ni un ànima. Passadissos llargs amb botigues tancades i una música d’ambient alegre que es converteix en lúgubre quan et trobes tot sol per escoltar-la. El conjunt exerceix en mi una certa atracció mòrbida que potser em caldrà consultar amb un psicòleg… Jo aconsellaria als nostres responsables provincians que, si volen recuperar una mica dels diners invertits -tot esperant que les administracions es decideixin, o no, a instal·lar-s’hi- podrien llogar “El Centre del Món” per a rodar-hi pel·lícules de por, d’aquestes on es veu una dona jove i bonica tota sola en un indret desert abans que li passin les pitjors malvestats sense que ningú pugui socòrrer-la, ja que ningú pot escoltar els seus crits… L’avantatge amb el “Centre del Món” és que no caldria buidar l’indret dels seus habitants, puix que no n’hi ha.

març 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« jul.    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  
Arxius