Hi ha coses que és molt difícil que canviïn. Una d’aquestes és la relació que hi ha entre el PSC i el PSOE, on hi ha una unitat dependent –els socialistes catalans– i una altra que exerceix el domini sobre l’altra part –els socialistes espanyols–. No és, per molt que el PSC a vegades s’esforci a fer veure el contrari, una relació d’iguals. Hi ha un cordó umbilical que uneix mare i fill, i en aquest cas el cordó surt de Madrid. És ben cert que en ocasions els socialistes catalans s’han plantat, però ben poques vegades la fricció ha arribat al grau de posar en perill real de trencament l’aliança, que es materialitza allà on realment es decideixen les coses: al Congrés dels Diputats. A Madrid, els socialistes catalans no han trencat la disciplina de vot, malgrat que això els ha portat a empassar-se el gripau de votar a Madrid el contrari del que han defensat al Parlament de Catalunya com a govern. És per posar fi a aquestes incoherències que diputats com Sixte Moral defensen que els socialistes catalans tinguin grup propi a Madrid, cosa que faria les relacions entre socialistes d’una i altra banda més federals, més entre iguals. A Catalunya, però, excepte una minoria que pensa el mateix que Moral, la direcció del partit no està disposada a invertir l’ordre dels factors. Aquests socialistes saben que la marca PSOE els dóna una part important de la força de vot a les diferents conteses electorals. No és bo, doncs, diferenciar les marques. A més, els dirigents del partit català consideren que poden fer molta més feina influint des de l’interior del partit, sent presents als seus òrgans de govern, que no pas propiciant una situació que segurament els deixaria fora d’aquests àmbits de presa de decisions espanyoles. Tanmateix saben que una catalanització excessiva del socialisme català portaria alguns caps pensants de la mare espanyola a treure la pols del projecte de tenir una branca pròpia del PSOE a Catalunya, una idea que ja es va explorar fa uns anys i que incloïa entre altres noms de socialistes catalans el de l’avui ministre Celestino Corbacho. La independència –també aquesta– té un preu i, posat a la balança, el que s’hauria de pagar per poder tenir veu pròpia a Madrid i reforçar el perfil de partit que no depèn de ningú que no sigui català, és massa car i aportaria resultats incerts; el PSC compta dues legislatures governant a Catalunya sense necessitat de desfer-se de la marca PSOE. La política és l’esport dels pragmàtics; el PSC no guanyarà res tenint grup propi a Madrid i hi pot perdre molt.