Jordi Barre : fidelitat a la llengua i al poble català

Se n’és anat d’aquest món el cantant, el músic, el poeta i sobretot el patriota fidel al seu poble, amant i defensor incansable de la llengua catalana. Jordi Barre, fins al final, va ser activista i impulsor, en el seu ram, el de la cançó i de l’espectacle, de l’ús del català. Un dels seus mèrits és haver sabut sentir, comprendre i donar empenta al sentiment de poble, a la identitat d’uns nordcatalans sovint massa fàcilment recuperats i instrumentalitzats per la francitud i l’expressió políticament correcta d’una catalanitat descafeïnada i justament per això autoritzada pel món benpensant de França. Ell, tot i el seu èxit mai desmentit, va quedar ferm en les seues posicions de ple suport a la defensa de la llengua nacional, a la seua llengua materna, a la llengua que molts nordcatalans encara tenen vergonya de fer servir després de segles de censura i despreci traumàtics. Va fer part de tots els combats, de totes les reivindicacions per redonar dignitat al català a Catalunya Nord.

Ha contribuït per la seua lleialtat, la seua fermesa i convicció, a redonar dignitat i valor a la llengua malmesa del nord de l’Albera. Deixa la imatge d’un home compromès, valent. Potser per això tant ha agradat als nordcatalans. Ell encarna, més enllà de l’artista exitós i reconegut, la gosadia de saber combinar la feina ben feta, la dimensió universal, amb la sòlida i senzilla ufanor de la seua identitat catalana. El que resta força complicat de viure en un país sotmès a una duríssima pressió afrancesadora, ell ho va saber viure i ensenyar al seu públic i, més enllà, a tota la població de Catalunya Nord.

Molta gent el va venir a homenatjar a la catedral Sant Joan de Perpinyà. Molta gent hagués volgut que aquesta seua darrera actuació pública fos fidel a l’esperit de la seua lleialtat, que se sentís parlar la llengua que tant va cantar i defensar. Malaguanyat. Esperem que aqueixa ocasió perduda no sigui el signe d’una nova època, sense en Jordi, sense l’ús del català pel qual inesgotablement va reclamar.

Queden les cançons, les lliçons, l’exemple, la voluntat vella i sempre nova, irrenunciable de fer viure la llengua i el poble català.

Quant a Alà Baylac-Ferrer

Professor de català a l'Institut Franco-Català Transfronterer (IFCT), Universitat de Perpinyà
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.