Revista de Ferrocarrils

Les obres del tren d’alta velocitat són visibles des de molts punts del territori. Es veuen des de la carretera en passar-hi pel costat, a cua d’ull, amb un cotxe veloç. Es veuen des de lluny, des dels turons. Apareixen com un tall del color de la terra que trenquen, enmig d’un territori que en la seva immensa majoria, és d’un verd ben viu. Són una fita visual en el paisatge, un referent ineludible.

Les obres del tren no només es veuen, també es poden mirar. És una diferència subtil però important, perquè per mirar-les cal proximitat. Apropar-s’hi representa un exercici físic quan hi caminem pels voltants. També és un exercici mental quan, com a resultat de mirar-s’ho amb detall, es pot començar a entendre la dimensió del que tenim al davant. Encara hi ha temps per les sorpreses, i és caminant per aquest espai en construcció que trobem en Joan i en Luís, dues persones que en tot aquest moviment de terra, ciment i diners, han trobat i han perdut alguna cosa.

En Joan vivia al mig del camp, en el que havia estat un molí d’ençà el segle XII. La seva propietat va topar de ple amb la línia que els enginyers havien dibuixat. La casa havia d’anar a terra i el van expropiar. Ara hi viu en una de nova al poble veí, amb calefacció, més confortable. Ell no acaba d’entendre del tot per què el TGV se li va tirar al damunt. Recorda que fa vint anys ja es parlava del tren i que aleshores havia de passar per l’altra banda de la vall, en terra ferma i no com ara, sobre els arenys d’una riera. La casa-molí, en el darrer moment, es va salvar per la intervenció de Patrimoni. En Joan ensenya orgullós les voltes que li han dit que són tan antigues. El cup i el rec que l’abastaven d’aigua són, però, un record sota centenars de metres cúbics de terra. Avui, tot i que ja no és formalment seu, continua tenint cura de l’edifici sense saber molt bé quina serà la solució final d’aquestes pedres: han quedat tan a prop de les futures vies que el seu antic propietari tem el pitjor, perquè li han dit que el tren generarà intenses turbulències i camps magnètics.

La història d’en Luís és la d’un home lligat, d’alguna manera, al destí dels trens. Com a soldador va treballar tota la vida a la Maquinista Terrestre y Marítima, construint i reparant vagons i locomotores. Jubilat prematur, busca pedres per a col·leccionistes al bell mig d’una trinxera per la qual passarà un nou ferrocarril. És allà amb el martell, el pic i un sac, en el qual hi duu la collita del matí. Mentre parlem amb ell, ens regala un tros de quars transparent com el cristall. Diu que les pedres les paguen poc però que són la seva gran passió. Coneix bé aquest territori, s’hi passeja des de fa temps i reconeix que les rases que han obert pel TGV li han facilitat la feina.

Malgrat tot, sempre hi ha inconvenients i, per demostrar-ho ens revela que tot just on ens trobem hi havia una font magnífica, on acudia molta gent a passar el dia sota l’ombra dels plataners que l’envoltaven. Explica que els de l’ADIF hi van connectar un tub d’acer inoxidable i la van fer rajar dos-cents metres més avall, però que ja no és el mateix, que no té aquell no-sé-què que posseeixen alguns indrets, i que ara la gent no hi va. A la fi, quan li diem adéu, no pot més i es decideix a preguntar què hi hem anat a fer allà, estranyat de veure’ns en un indret que, ben bé, encara no és res. “Nosaltres hem vingut a mirar,” li diem. Després de tot, quan mirem, veiem un paisatge que aviat serà dels trens i dels seus viatgers i que, des d’allà on som ara, no es podrà trobar mai més.

Publicat originalment a la Revista de Girona, núm. 251. Novembre-desembre 2008; 15