Revista de Ferrocarrils

Arribo a Brussel·les amb un tren xarbotant i, per tant, incòmode. Vinc d’Hamburg i vaig a París. Alço la mirada i em sorprèn un Tintín desmesurat, dibuixat a la paret mitgera d’un edifici de veïns que gairebé llepa les andanes de l’estació. La fesomia del personatge d’Hergè és l’única nota de color en aquest tarda grisa i freda de tardor. A fora plou.

La parada es fa llarga perquè canvien la locomotora. Mentrestant, el Tintín que tinc palplantat al davant em fa pensar que el ferrocarril té un paper ben curiós en les seves aventures. Allà on es trobi, el reporter del Petit Vingtième pilota avions, cotxes i motos; és capaç de fer navegar vaixells, submarins i dur coets a la Lluna. Però pel que fa als trens, Tintín, és només un passatger. El ferrocarril és el mitjà per sortir de Bèlgica, per anar al País dels Sòviets, per dur-lo a un port en què prendrà el vaixell cap al Congo. Amb ell arriba a Xicago.

Hergé sempre dibuixa el tren que té al costat de casa. Els trens del Tintín són tots escandalosament belgues. Potser, a l’Illa Negra són una mica anglesos però, per representar-los en escenaris més exòtics, el dibuixant en té prou d’afegir una reixa al davant de la locomotora per apartar les vaques, mentre oblida treure-li els topalls allà on no els ha dut mai, com als Estats Units.

Arriba un moment, però, que el tren s’acaba, desapareix. El presagi de la seva desaparició és ben present des de les primeres aventures, quan pel mig de l’Africa l’heroi de paper ha de remolcar un tren atrotinat amb el cotxe amb què travessa la selva. El tren marxa de les aventures de Tintín per no tornar mai més. Fins i tot, els Dupond es compren un Dos Cavalls i ja no caldrà anar-los a buscar a l’estació de Moulinsart, que ha quedat deserta.

Louis Armand, president de la SNCF en els anys que Hergé va fer baixar Tintín dels trens, va dir que el ferrocarril seria el transport del segle XXI si aconseguia sobreviure al XX. Tinc la sensació que si Tintín fos viu viatjaria amb TGV. El meu tren arrenca i deixa enrere Brussel·les mentre la pluja, que entela els vidres, esborra la imatge d’un heroi del segle passat.