Un pont camí del túnel
3 febrer 2010 per Carles Gorini
Una senyora espera el tren a l’estació de les Borges del Camp. L’edifici de l’estació està tancat, les finestres i les portes tapiades. No hi ha un banc per seure. Cap sostre per aixoplugar-se. A l’andana no hi ha res, tret de les soques de set arbres maldestrament tallats i les brutícies que arrossega la ventada que bufa, molt forta, aquest matí de gener. La dona s’està dempeus, davant de la via. Al costat hi té dues bosses ben plenes. Som en un lloc abandonat i la conversa sembla el millor remei contra la malenconia.
– Bon dia, aneu a veure la família?
– No, vinc de posar en ordre la casa. Ja no hi visc a Les Borges, però hi tinc la casa…
– Déu n’hi do quina ventada!
– Sí, què li farem.
Es baralla amb el vent per mantenir la bufanda al seu lloc, que li tapi la cara. Una vegada i una altra el vent li desmanega l’embolcall. Una vegada i una altra se’l refà.
– Quina pena l’estació així abandonada…
– Sí, i miri que era maca, amb els arbres. I pensi que a dalt hi havia dos pisets que estaven molt bé. Els sostres eren una mica alts, ja se sap, però si els comparàvem amb els que hi havia al poble…
– I aquest pont metàl·lic?
– L’he vist sempre aquí. Serveix per dur l’ aigua de la mina Sant Isidre i la del Molí cap a les finques que hi ha més avall.
– No hi ha mai ningú més per agafar el tren?
– No. Els que tenen cotxe, ves… per què han d’agafar el tren?
El tren arriba. M’ofereixo per ajudar-la amb els paquets, la qual cosa refusa, potser, desconfiada. Li desitjo bon viatge i marxo, andana amunt, per poder fotografiar el tren, l’estació i el preciós pont metàl·lic que vola per damunt de tot plegat. Fa cent vint anys, Enric Suñol, periodista, enviat de La Vanguardia, també va passar per aquí en un dia d’hivern. Els trens eren encara una il·lusió, un projecte de futur. Tot estava en construcció i els arbres acabats de plantar a l’andana. El periodista es va sorprendre del pont metàl·lic, “con su bonito tramo de hierro de treinta metros, parabólico, paso superior y acueducto a la vez.” Suñol va prosseguir a cavall. Jo vaig amb cotxe. Anàvem al mateix lloc: el túnel d’Argentera.