Revista de Ferrocarrils

Josep Duran ha publicat l’excel·lent Passeig per l’invisible. Itinerari químic per la ciutat de Girona. Forma part de la sèrie Girona. Itineraris que, amb aquest volum, arriba al número setze de la col·lecció. L’autor explica que la guia pretén “transmetre una altra cara de la química i fer-la veure com una ciència amable.” L’obra es divideix en onze capítols, que són parades en què aquells que els segueixen podran observar fins a quin punt, la química, és present en el món que els envolta.

Escriu Duran, a propòsit dels diferents elements metàl·lics que hi ha a la plaça de Jaume Vicens Vives, que Napoleó III disposava d’una coberteria d’alumini, una raresa que reservava per a les ocasions més transcendents perquè l’apreciava més que l’or. Encara no se sap, afirma el científic, com s’ho van fer per obtenir el metall i, a més, fer-ne uns coberts. Tot i el meu desconeixement de la ciència, potser em servirà un succés ferroviari per entendre el misteri dels coberts. La història em pot donar un cop de mà. Ho farà, és clar, sense sortir de França.

El 1955 els francesos van batre el rècord mundial de velocitat ferroviària. Van projectar, la cosa no té un altre nom, la locomotora CC 7107 i tres cotxes de viatgers fins a la velocitat de 331 km/h. L’endemà van fer el mateix amb la BB 9004. Si s’observen l’aspecte d’ambdues locomotores, el de les instal·lacions ferroviàries o la fesomia dels enginyers, amb la boina al cap mentre preparaven els instruments mecànics que transportaven en caixes de vímet, ens resultarà extremament difícil entendre com s’ho van fer. El rècord de velocitat es va assolir amb més incerteses que raons tècniques perquè, a la fi, per arribar-hi “on doit essayer,” deien.

El dia de l’assaig definitiu es va assolir una velocitat que cap dels promotors de la prova sospitava. El perill que es va córrer va ser important. Avui diríem que va ser una temeritat, perquè no se sabia com es comportarien els materials a unes velocitats semblants. A ambdues locomotores se’ls van desintegrar els pantògrafs quan anaven a més de tres-cents quilòmetres per hora. La premsa de l’època recull la reacció de l’enginyer en el moment en què l’observador li comunica que han perdut la peça: “aixequem-ne l’altre a veure què passa,” respon. Però no només van sortir perjudicats un parell de pantògrafs, perquè les vies i la catenària van resultar seriosament danyades. La destrucció de la superestructura era, però, un mal menor perquè el que estava en joc era ser els més ràpids del món i contribuir, no cal dir-ho, a fer més gran la Grandeur de França.

Si encara no sabem com s’ho van fer fa cent cinquanta anys per aconseguir la coberteria d’alumini deu ser perquè no hem trobat la fotografia del que va caldre sacrificar per aconseguir-ho. No hem pogut veure els pantògrafs polvoritzats, les vies deformades, ni les catenàries desmanegades. Napoleó III va desaparèixer amb la Revolució i la Comuna. Els coberts el van sobreviure. El ferrocarril ha claudicat davant l’avió i la carretera, però la CC7104 i la BB9004 són vives, a Moulhouse. La Grandeur de França és eterna i va més enllà de tota ciència. Quan li convé pot aconseguir coberts d’alumini, projectar trens a tres-cents… i encara més.