Revista de Ferrocarrils

Jo no sé com teniu cor de girar-vos d’esquena a la finestra i posar-vos a llegir, o a dormir, o a parlar de política, mentres radera vostre va desfilant tota la riquesa del món. I de quina manera!

Té un encís l’anar pel carril que no és pas el meteix d’anar pel món a peu o en carruatge que no corri tant; es un altra mena de goig més espiritual, diguèm-ho aixís. Tot passa més depressa, més abocetat; i la visió n’es tant més ideal quant més fugitiva. Es el regalo del món, l’anar en carril; jo no sé com teniu cor de girar-vos d’esquena a la finestra. Els infants i’l baix poble són els que l’entenen aquest plaer de viatjar; se’ls hi promou una mena d’excitació natural de veure tot lo que passa, que’ls té amb tots els sentits cap en fòra, i’ls torna xerraires i esvalotats com aucells, per la sobrevida que’ls dona aquella mena de vol del carril. No s’hi giren ells d’esquena a la finestra, ni podrien; hi ha una mena de gravitació dels seus ulls cap en fòra. Els infants, sobre tot, son adorables amb la gracia que es deixen anar en aquesta atracció. Si’ls tanquen els vidres aixafen la cara com l’aucell entre els ferros de la gavia, com volent-ho atravessar tot. Si’ls hi obriu, no’n tenen prou de mirar, s’aboquen –(no t’aboquis! Crida la mare esgarrifada) mitj cos se’ls va en fòra per la atracció de la riquesa del mon que’ls giravolta davant, que va venint, va venint sempre, i també sembla que vulga esser tota copsada per les finestretes. I l’infant adelerat se la voldria menjar tota amb la vista, traient mitj cos enfòra; i jo estic que si no l’aguantessin, se llençaria a fer-se una sola cosa amb ella. I es l’infant que te rahó; n’estic segur, perque jo sento igual que ell aquella llei natural de la atracció del mon idealisat.

D’aquesta montanya que’s gira majestuosament davant meu, com volent-me mostrar tota la bellesa de la seva forma gran i tots els tresors de llum i ombra i verdor de sos cims i de ses faldes, còm ne podria treure’ls ulls mentres aixís se’m mostra tot fugint? S’amaga d’una revolada, i un horitzó immens s’extén davant meu amb altes montanyes molt llunyanes blaves, coronades de núvols i neu, al bell fons de la plana rossa i conreuada. Ai! Aquella masia voltada de pallers, prenent el sol al mitj del plà i amb una espessor d’arbres a la vora, que s’hi endevina la font amagada!… i sobre tot se fón i’m trobo en les tenebres de la mina llarga, llarga. Quin terratrèmol!… sembla que les entranyes de la terra m’engoleixin en un espantós cataclisme que no s’acaba… i tot plegat la llum m’enlluerna, i’m veig voltant sospès damunt d’un fil de terenyina, i a sota un abim, un riu que s’hi cargola; i desseguida un bosc que tot just té temps de donar-me tot el seu misteri en una fragant alenada, que ja un poblet se’m ve tot alegrament corrent esbojarrat cap a mi amb totes ses casetes que sembla que se’m vulgan tirar al damunt a fer-me festes. Hi ha dones a les finestres… una tan bonica, rossa… oh! alló fora l’amor… mes ja’n soc lluny i unes vaques me miren desd’un prat, de peus a l’aigua… soles en la verda soletat… oh! allò fora la pau… més tot plegat, una gentada i m’hi aturo en sec al davant.

Veig cada rostre animat sols del moment; un que riu i crida, altre ansiós mirant esgarriadament; altres ensopits en el treball; converses se lliguen: una m’atrau; hi veig una llenca de vida que qui sab d’ahont vé ni cap ahont và: els fets se precisen, començo a viure’ls… mes adéu tot! Jo soc lliure, me’n vaig volant a altres converses inesperades, a altres fets, a altres rostres que m’esperen sense esperar-me. Oh, que pobles! Oh, que plans i montanyes! Oh, que abims i horitzons venen encare! a tots aimo, cap me lliga, soc el geni de la terra, l’home que tot ho atrau a sí llibertant-ho en sa espiritualitat! Oh! còm he viscut!… jo no sé com teniu cor de girar-vos d’esquena a la finestreta. Com si no passés res darrera vostre! És tot la món que hi passa!

Per això, quan un arriba a lloc se troba tan cançat; es que ha viscut molt en poca estona, i caldria esser àngel per no adona-se’n. Es llavors que, un cop al llit, aixís que us anèu ensonyant, els boscos i les montanyes i’ls plans i’ls poblets assoleiats comencen a aparèixer, girant lentament en visió interna, lluminosa dins les tenebres, que se us trenca amb un sust, i us retrobèu en ells esmaperduts fins que altra vegada la visió toçuda, acaricianta, comença a voltar-vos, a enllassar-vos, i dolçament se us emporta, enllà, enllà de la sòn. Talment dèu esser la visió de la vida a la hora de la mort…

19-X-1905

Joan Maragall, Escrits en Prosa. Editorial Gustau Gili, Barcelona MCMXII

Vídeo cortesia de Miquel Duran