Revista de Ferrocarrils

Cada cop em sembla més clar que el delta de la Tordera és com una mamella que tothom té pressa per munyir. És una planura perfecta en què hi cap tot allò que no vol ningú i se n’extreu el que, des d’altres indrets, no s’està disposat a donar. És el resultat de la ineficàcia dels seus gestors municipals i, de retruc, de l’absència de la voluntat política necessària per construir una identitat comuna. Arribarà el dia en què la mamella s’assecarà.

Enmig d’aquest desori, des de fa unes setmanes, progressen les obres per suprimir un pas a nivell que hi ha al terme municipal de Malgrat de Mar, a tocar del de Palafolls. Al meu entendre, invertir gairebé tres milions d’euros en la supressió d’un pas a nivell que serveix un camí per anar a la platja no té cap justificació. És veritat que hi ha mort gent, no fa pas gaire hi va haver el darrer accident, però no s’ha d’amagar que sempre ha estat per culpa dels conductors dels vehicles, que no han fet cas dels senyals que els advertien de la presència del tren.

A diferència dels altres passos a nivell que hi ha al mateix municipi, que han estat resolts amb la construcció d’un vial subterrani, en aquest cas, la solució ha consistit en l’aixecament d’un gran talús de terra per tal de guanyar alçada i que sigui la carretera la que passi per sobre de la línia del ferrocarril. De totes les solucions possibles la triada és la pitjor, perquè la gran massa de terra s’aixeca sobre un territori en què no hi ha res que s’enlairi més amunt de les escaroles i els enciams. La impressió visual és, doncs, enorme i esdevé una barrera que trenca de manera definitiva la fesomia del lloc, l’ordenada distribució agrícola que, com si li hagués caigut un meteorit, ha quedat fragmentada en cent bocins.

La fragmentació no és només una sensació, és una realitat amb la què hauran de conviure, a partir d’ara, els pagesos que treballen la terra. La barrera els obligarà a refer camins i itineraris i, estic segur, més d’un ho viurà com un trasbals. Per acabar-ho d’adobar, els propietaris que han estat obligats a vendre la terra encara no han percebut la indemnització, segons fonts d’Unió de Pagesos, “perquè van cometre l’error de deixar entrar les màquines abans de cobrar”.

Aquesta tarda hi he passat per fer unes fotos. En una caseta de pou hi havia una pagesa que endreçava els barrets de plàstic amb què protegeixen del sol les escaroles. No li ha fet cap gràcia veure’m amb la càmera, i m’ha dit: “per què les fas les fotos?”, i jo a ella, “perquè no m’agrada aquest talús”. Amb tot, la relació entre una cosa i l’altra, entre la fotografia i l’obra pública, no la deu haver convençut i ha tornat: “i les fotografies de què serviran?”, i jo a ella, “què no us molesten les obres que es fan?”, i ella a mi, “sí, però no serà per unes fotografies que s’aturaran…”