Revista de Ferrocarrils

Un peu posat de gairell. És la distància que hi ha entre l’ample de via ibèric i l’internacional. Ho dic perquè ho he comprovat. He vingut a la via, als afores de Girona, i l’he posat. És com hi cap. Per un moment he pensat: “i si ara no el pots treure? potser s’acosta un tren a gran velocitat!”. Immòbil com estic, recordo una pel·lícula del Far West en què l’heroïna, ben lligada a la via pels malfactors, era salvada en el darrer moment per un vaquer galant. Si miro al meu voltant no hi ha rastre de res semblant, cap romanticisme. Hi ha els carrils, el balast, els senyals, els fils de contacte, tot és al seu lloc: pura màquina lubrificada per la pluja que cau.

En aquest posat, em sembla mentida que la mida d’un peu hagi representat tant. Que una distància tan petita com la que separa el dit gros del taló hagi portat tants embolics. Els ha portat a l’economia, a la política i als mitjans de comunicació. El embolics són, en definitiva, el que recordarem de l’aïllament ferroviari que deixem enrere ara que tenim tercer carril i, sobretot, perquè el TGV ha arribat a Figueres i les mercaderies, provinents del port de Barcelona, han travessat el túnel del Pertús.

I ara, què? Som a l’arribada o ens acaben de donar el tret de sortida? Ens hem de quedar aturats o hem de fer un pas endavant? Si tan important era la distància que separava uns carrils, ara que ha desaparegut, ens hem de limitar a veure com la SNCF i la RENFE marquen el compàs, o hem d’aprofitar per fer-les la competència? Per què no se sent dir de cap companyia amb capital del país que vulgui prendre part en el negoci? O és que no hi ha negoci?

Per als viatgers i les mercaderies la frontera ferroviària ha estat dissolta. Però potser, més que mai, caldria una mica de bona voluntat per evitar que els interessos i els anhels d’una via unificada no acabessin definitivament entortolligats entre els carrils, com el meu peu que, ara que vull fer-ho, no el puc treure i, ai!, s’acosta un tren. Hi ha cap vaquer galant per aquí?