El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesgorini
Articles
Comentaris

Un bon amic, en Marc Filella, em descobreix el pintor Howard L. Fogg, que va dedicar la vida i el talent a la representació pictòrica dels trens. M’interessa. Em sorprèn saber que en va pintar més de mil. Els va pintar per a les companyies que fabricaven locomotores i, després, ho va fer per satisfer els encàrrecs particulars que rebia. La informació que he trobat destaca el fet que, quan es va establir pel seu compte, per disposar d’una aquarel·la de Fogg, el client havia d’esperar de dos a tres anys. Tan gran era la demanda que tenia. Amb el temps, el seu art es va popularitzar a través de postals i de tota mena d’objectes capaços de suportar una imatge estampada.

Fogg va triomfar com a pintor de trens quan l’escenari de la pintura americana el dominava l’expressionisme abstracte de Rothko, Pollok o De Koonig. Es va mantenir, quan la reacció del Pop Art va escombrar l’abstracció i va entronitzar artistes com Andy Wharhol, Jaspers Johns o Robert Indiana, perquè les locomotores de Fogg passaven de llarg les estacions. Anaven, com si diguéssim, per una via diferent. Però és, precisament, en el que les va fer populars que hi trobo el detall més problemàtic: són una representació o una interpretació? Quina és l’estació final en què s’aturen les locomotores de Fogg?

Les escenes ferroviàries de Fogg resulten una realitat impossible de trobar. No són una representació, sinó una interpretació. Dibuixen, més aviat, l’imaginari febril del nen entusiasmat que se serveix del moviment de la locomotora per explicar alguna cosa, perquè en té necessitat. I que ho fa d’una manera sintètica i excepcional. La temàtica, única, fossilitza el discurs. El perfeccionament en la tècnica, emparat en una gran subtilesa cromàtica, assoleix el paroxisme a través d’una versemblança que resulta una metàfora útil. Perquè, precisament, és la contradicció entre la forma i el fons, la que delata al pintor de trens com l’anunciador d’una malenconia per un món que no se sosté després de la Guerra i que, com més se n’allunya, més desdibuixat resulta. Aquest és el motiu pel qual, el que hi ha en la pintura de Fogg, és una paradoxa: malgrat el sentit del moviment, els trens no ens conviden a avançar, sinó a retrocedir al passat.

No puc saber què pensava el comprador d’una pintura de Fogg. Potser se la mirava, penjada en un lloc ben visible de la sala d’estar, quan arribava a casa. I així, cada cop que se sentia perdut en la mateixa complexitat humana que els artistes miraven de sintetitzar –els abstractes, i més endavant els del Pop Art– ell podia veure, en la locomotora de Howard L. Fogg, la simplicitat del món dels infants, que només té un objectiu: el de mantenir-se ferm en el camí marcat.