Revista de Ferrocarrils

Desfaig el camí per tornar a Bilbao. Abandono el port de Bermeo al mateix temps que mig poble pren la canya i s’hi acosta per pescar. L’estació de tren és allà mateix, a tocar del mar, dels vaixells i del ferum de salmorra. El tren surt quan hi arribo, com si m’esperés a mi. És el darrer viatge que farà avui. Arrenca i, a fora, tot és negra nit.

Si he de dir la veritat he arribat a Bermeo de manera casual. Després de dinar m’he acomiadat dels amics i m’he colat al gratacel d’Iberdrola amb la intenció de pujar fins dalt de tot, però un agent de seguretat m’ha fet veure, prenent-me fort pel braç, que l’ascensió l’havia plantejat des de pressupòsits equivocats. Amb amabilitat, m’ha acompanyat al carrer. Ha estat llavors que he vist la parada del tramvia, que s’hi acostava un comboi i que, si m’afanyava, el podia guanyar. Unes gambades, un euro amb quaranta per pagar el bitllet: ja era dins.

He tingut la sensació que pujava al tramvia sense voler saber on em duria, perquè tampoc no he preguntat on anava. M’he deixat dur fins que el comboi s’ha aturat i la megafonia ha advertit que, Atxuri, era l’última parada. Tot el trajecte l’ha fet contra el corrent del Nervión, que va arrasar la ciutat fa vint i nou anys. Si es mira bé, s’observa un nivell a partir del qual, Bilbao, sembla tot nou. La campaneta del tramvia anuncia als habitants la bona nova de la ciutat ressuscitada.

El final de la línia coincideix amb una estació de tren. A la façana hi té gravat: “Ferrocarriles Vascongados”. A un pas de l’entrada, uns empleats del ferrocarril. Els he preguntat pel tren que hi havia a l’andana, pel preu del bitllet i si el viatge era bonic. “Sobretodo, cuando llega a la costa, precioso!”, m’ha assegurat l’única dona del grup. No ha necessitat dir res més per convèncer-me que hi havia de pujar, i el tren ha partit de Bilbao sota un sol que ho il·luminava tot, sense escalfar gairebé res. Amb una llum així, freda com la d’una postal, tant diferent de la que conec i em fa viure, el tren s’ha allunyat de la ciutat i s’ha escolat en direcció als boscos que, de mica en mica, s’han anat espolsant les últimes restes de l’habitud humana. Així, entre clarobscurs, la via coberta de fulles travessa les muntanyes mentre mira de fer-se un lloc sota els arbres. A la fi, l’arribada al mar, com en una apoteosi, la fa en un entrar i sortir de túnels, com si li calgués obrir i tancar els ulls per creure en l’espectacle que se li presenta al davant.

Això és el que recordo del viatge que m’ha dut fins aquí, quan torno a Bilbao. Ara sembla que fora del tren no hi ha res, com si la via travessés un espai buit. Però sí que hi ha un Món, el que fa uns minuts ha fet passar l’olor de la mar dins del vagó. El mateix que hi fa passar, en aquest precís instant, la de la terra mullada. El País Basc.