Revista de Ferrocarrils

Reprens un viatge que vas fer en el passat, un viatge estrany, en un tren de vagons sense gent, que travessaven el país en una nit de juliol. Recordes, sobretot, l’olor del vernís que cobria la fusta, el tacte flonjo de les butaques d’escai, els cops de la roda al carril, com un martell que colpegés una enclusa. Els senties ben fort perquè havies obert totes les finestres. Perquè estaves sol. De tant en tant la locomotora emetia un xiulet. També, de tant en tant, pel caprici dels vents, el fum que exhalava la màquina se sumava a l’olor del vernís, cobria el seient que t’acariciava la pell i tenies la sensació que el tren marxava enrere, enrere.

Enrere, fins que et va aturar la història d’un home jove endut per força a la guerra. “Si no tries els uns et mataran els altres”, li havia dit l’amo dels camps què treballava. Es va allistar, poc convençut, amb disset anys. Abans de marxar va anar a veure la mare perquè li sargís els pantalons. I adéu. Va lluitar. Va topar amb crueltats de tota mena. No en va deixar cap de viu quan va fer esclatar un pont del ferrocarril. Mai més no es miraria els trens com ho havia fet en el transcurs d’aquella guerra. Va veure condemnar a mort el metge del batalló, perquè una nit havia decidit de curar també l’enemic. “El van afusellar, el van escorxar i els membres els van repartir –una meitat entre la tropa, l’altra llençada a les línies enemigues– perquè així era com es tractava els traïdors i, tan sols, era un bon home que es considerava el metge de tots”, escriuria més endavant. La bogeria es va acabar i va abandonar el jove, fet un home, lluny de casa. Va tornar a peu. Duia els mateixos pantalons. Després, la vida la va passar tranquil·la en un petit taller, fent de llauner. Va arribar a vell i va ser feliç perquè havia tingut ofici, dona i fills. Però no va oblidar com saltaven els vagons pel pont, ni el metge ni la guerra.

Tot això ho va deixar escrit, com ara fas amb el que recordes de la nit que vas passar al tren: que veies per la finestra el que et va semblar un país obscur, sense llum; que, de tant en tant, una bombeta il·luminava un portal; que, amb sort, hi entreveies una casa, hi suposaves unes vides, aleshores adormides. Poca cosa més. Sí, el martell que picava l’enclusa, l’olor de fum i vernís, la tendra carícia de l’escai. Que durant uns instants unes altres vides van prendre cos al teu voltant, per empresonar-te en un temps que definitivament ha passat.