El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesgorini
Articles
Comentaris

Per pujar al tren he deixat baixar un passatger. S’assemblava, els ho asseguro, al Bibèndum, al ninotàs que promocionava els pneumàtics Michelin. Contràriament, però, l’home que he deixat passar no somreia. Feixuc i entresuat, esbufegava. He imaginat que devia dur punxat un dels pneumàtics.

A l’estaciĂł de Blanes el tren de Girona s’atura sempre cinc minuts. En la via Ăşnica les maniobres sĂłn lentes i el bullici que segueix l’arribada del tren deixa pas a una solitud indiferent. El passatger, que no ha desfilat com tots els altres, s’ha quedat a l’andana, ha deixat en un dels bancs una bossa que duia a la mĂ  i ha començat a furgar-hi amb parsimònia d’arqueòleg .

Primer, n’ha tret una corbata. Una d’aquelles que du el nus fet i que, quan te la poses, pel plec del coll de la camisa, només hi has de passar una veta elàstica cosida al llaç. Com el ninot que us deia, l’home manifestava una evident desproporció entre la llargada dels seus braços i la mida del seu cap. Completar l’operació de passar-se la cinta per la testa li ha suposat un esforç considerable, d’una gran despesa pneumàtica.

Ha tornat a posar les manotes a la bossa i n’ha tret un cinturó negre de pell, molt robust. Previngut per l’escena anterior, he imaginat l’esforç abans que l’inici de l’acció confirmés la dificultat de dur-la a terme. I ha succeït que un extrem del cuir ha travessat penosament les tavelles de la trinxa fins que ha trobat l’altre extrem, i han encaixat.

Quan semblava que havia acabat la feina ha mogut el cap a esquerra, a dreta (sense que veiés la finestra del tren, que tenia al davant, des de la qual me’l mirava) i l’ha abaixat amb gran fatiga i sospirs abissals, per clavar els ulls dins de la bossa. Llavors, ha tret un grapat de xapes que semblaven peixets vius, per com brillaven i volien esmunyir-se-li dels dits, i ha procedit a enganxar-les, una per una –la pressió que hi feia les submergia en el seu cos tou– en unes marques que hi tenia escampades per la camisa.

L’home s’ha posat en moviment i el tren ha arrencat. Tot ha passat al mateix temps. He calculat que les cames li devien pesar més que no pas pesava el nostre acer. El comboi ha pres velocitat i la figura que tentinejava per l’andana s’ha anat fent més i més petita i ha desaparegut, quan hem travessat el talús de la carretera, el mateix pel qual desapareixen una dotzena de dones xineses tots els matins de dilluns.

Les coses, des de la finestra del tren, ara les veus, ara, no les veus.