El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesgorini
Articles
Comentaris

A reveure, Girona!

Hi ha dies en què l’ensopiment del viatge comença a l’andana de l’estaciĂł, que estĂ  gairebĂ© deserta, perquè Ă©s un dia d’estiu i la gent fa vacances i no puja al tren. M’hi passejo com en un carrer sense sortida. Hi faig voltes, amunt i avall. M’acosto a les vies i noto com el balast irradia una escalfor seca, escampada per un ventet persistent, que deu ser cosa natural en una estaciĂł elevada, i en aquesta hora, la tercera desprĂ©s del migdia. Sento la coberta de la marquesina que cruix estremida pel sol. Al seu dessota, al meu costat, hi ha un banc, buit, i una dona del servei de neteja que el rega. Ho fa de la manera mĂ©s senzilla possible, en un meravellĂłs exemple d’economia domèstica. En una mĂ  sostĂ© una galleda que poua amb l’altra mĂ , i escampa l’aigua sobre la malla metĂ l·lica del seient, que escapça les glopades d’aigua, que fan un xipolleig. El vol eixugar amb un drap, però s’adona que l’oratjol bullent ha evaporat la humitat, que li ha fet la feina. I la dona de la neteja se’n va a un altre banc per prosseguir el treball, i arrossega la galleda com SĂ­sif penava amb la pedra.

Sec en el banc acabat de netejar i em guanya el pensament una escena de fa uns mesos, quan esperava el tren desprĂ©s d’una pluja de fang. Hi feia aire, com avui, però era humit i fred. Per damunt de la marquesina, que invariablement s’estremeix sota el cel de Girona, el cel, amenaçava tempesta, potser, amb una nova pluja de fang. M’havia assegut al banc i un home em va preguntar si el podia ajudar. Sempre sĂłc esquerp a les sol·licituds dels estranys. Ahir, aquĂ­ on sec ara, una dona va demanar-me quatre euros per a l’autobĂşs. “L’estaciĂł d’autobusos Ă©s allĂ  baix, a l’altra banda de la plaça. Demani’ls allà”, li vaig dir per treure-me-la de sobre. I se’n va anar. Però l’home del dia de la pluja de fang no em va demanar diners. Em demanava si podia donar-li la mĂ . Llavors, me’l vaig mirar, vaig veure la seva mĂ  franca, estesa a tocar meu, i la hi vaig agafar.

Em penso que deu ser l’escalfor que irradia el balast, la que m’hi fa pensar. Em fa present la sensaciĂł que vaig tenir en agafar-li la mĂ . Cec, l’home necessitava ajuda per acostar-se al caire de l’andana, encarar-se a una porta i pujar al tren. “Avui ha plogut fang”, vaig deixar anar, per dir alguna cosa. Ja li ho havien explicat. Vaig creure que li podia descriure la imatge d’una ciutat empastifada d’ocre en el tacte llefiscĂłs que et deixa en les mans una baieta greixosa, quan l’esprems. DesprĂ©s d’escoltar-me va riure. Va explicar-me que feia vuit anys que venia, tots els dijous, des de Barcelona. “Festegeu?”, vaig preguntar. Va tornar a riure. “No, hi vinc per feina, i tampoc Ă©s mala cosa, venir per feina, no?… perquè hi ha tanta gent sense treball…”. I dit això, va arribar un tren. Vam caminar amb passes segures fins a la porta del vagĂł. Quan va agafar-se al passamĂ  em va donar les grĂ cies. Les hi vaig tornar amb un “a reveure!”, i em vaig sentir certament ximple. Per què li vaig dir, “a reveure?”, si no ens podrĂ­em veure mai?

L’aire calent, que s’ha accelerat amb brusquedat, em fa retornar la consciència del present. Arriba el meu tren. Veig que SĂ­sif arrossega la galleda quatre bancs enllĂ . Caic en el fet que avui Ă©s dijous, i que el cec no hi Ă©s. El comboi s’atura, m’acosto a una porta i premo el botĂł. Quan s’obre la porta no baixa ningĂş. M’agafo al passamĂ  per pujar al vagĂł i crido amb decisiĂł: “A reveure, Girona!”. I Ă©s un comiat.