Revista de Ferrocarrils

En lluita amb les locomotores dels primers camins de ferro, aquells carros exageraven llurs proporcions i feien gala de llur poder màxim. Tot en ells havia crescut: les rodes, els botons, les escales, els braços, les baranes, el tendatge… Amb les estores que cobrien llur baranam i llurs bosses, s’hi hauria pogut vestir el pis d’una casa. Amb la roba de la vela gairebé s’haguera pogut cobricelar un envelat de festa major. La ferralla sola pesava alguns quintars. Tot en ells era exagerat ultra mesura. I llurs bèsties també havien crescut sobre la talla ordinària, aproximant-se a la dels grans paquiderms. Eren cavalls francesos, enormes, ventruts, camagrossos, pesants com les mateixes locomotores de vapor, amb les quals havien de contendre, o bé muls d’ossada gegantina i tendons de ferro, de color grisa o burella, peluts i de flancs tan amples que els esquiladors no sabien tondre’ls sense donar-se manyes d’arquitecte, i, a bec de tisora, els ornaven amb gregues i relleus dignes d’un edifici. Ara poseu, l’una darrera l’altra, set o vuit d’aquelles màquines de sang, i mireu si no en resulta un tren tant o més formidable que els que circulen per la via ferrissa.

Els carreters se’n sentien orgullosos, i gallejaven:

– El ferrocarril… Bah! No ens fa cap mica de por. Si porteu pressa no us diré que no us pugui convenir, però si no us ve d’una setmana o dues, no hi ha res com un carro. Un carro porta una catedral, i, si no en teniu prou d’un, podeu posar-n’hi dos o tres… o cinquanta. Feu-me una carretera d’aquí a la lluna, doneu-me temps i paciència, i amb les meves bèsties us portaré la lluna a la Plaça del Vi. El carril és un presoner de naixença. Poden allargar-li tant com vulguin la cadena, mes ella ha d’anar sempre lligat de potes. El carro, en canvi, és lliure com el vent de Déu, va per onsevulla, es fica pels carrers de la ciutat, s’atura davant de casa vostra, entra al vostre pati, va a cercar el patifell al magatzem i els fustatges a la ribera mateixa o al peu del bosc. No haveu de carregar-lo més que una sola vegada. A on voleu traginar-ho? A la Ceca, a la Meca o a la Vall d’Andorra? Està bé; doncs fins que arribeu a la Ceca, a la Meca o a la Vall d’Andorra no haureu de tocar res; i allí ho deixareu on convingui, a mans del qui ho hagi de rebre, a casa seva, a la fàbrica, a peu d’obra. No és bonic això?

I ara mireu amb el tren de foc… a veure si us surten tan nets els comptes. Ell no vindrà pas a casa vostra. Ja teniu que, de carro, no us en podeu passar. Apa, doncs, vinguin homes a carregar-lo. Llestos? Tira cap a l’estació i… la feina d’en Jafà… homes alà i càrrega en terra altra vegada. I un cop en terra, ella, la càrrega, no es mou pas, és precís que els macips del carril l’agafin i la pugin al vagó. I ve que després de totes aquestes endergues la màquina de foc se us l’emporta… però de quina manera, sants de la Glòria! A l’esbojarrada, corrent com trenta dimonis, sense que ningú pari ment en si les vostres coses penen o no penen, en si es romp això o s’esclafa allò. Feu-vos compte que el tren és un animal que marxa sempre esquivat. I ara vull que o enfonsi cap pont, ni descarrili, ni topi amb cap altre de tan esbojarrat com ell mateix, i que la vostra càrrega, més o menys sencera, arribi a l’estació que havíeu triada com a més avinent. Avinent, oi? Per més que ho sigui, certament no hi viurà pas el qui us ha de rebre la mercaderia. Ja tornem, doncs, a ésser-hi: vinga un altre carro, vinguin homes, vinga descarregar i recarregar i tornar a descarregar. No n’hi ha poc, de tripijoc… ui, ui, ui! I tot es masega, i tot s’embruta, i tot es malmet. I ara, ¿que som ximples? Desenganyeu-vos, no hi ha res com un carro ben menat i amb bèsties fidels. Ell va a poc a poc, però al·leluia!… allò és seny, allò és mirament. Podeu viure descansats; hi teniu les coses tan segures i ben endreçades com a la vostra calaixera. No en val pocs, de diners, això. I ca!… mentre el comerç sàpiga treure comptes, el tren no ens farà cap mal. Ja pot xiular tant com vulgui, me’n ric pla jo. Que tal volta matarà diligències… pse!… no diré que no; però els carros… mai!

Joaquim Ruyra (1858-1939), La Parada [1919]. Barcelona: La Selecta, 1947 , p. 128-130 (El primer llustre d’amor)