Línies que no fallen
La portada
Acabo de llegir Línies de falla (La Magrana, 254), de Nancy Huston. Excel·lent història familiar amb un desenvolupament argumental originalíssim tant pel que fa als protagonistes-narradors com també per la successió cronològica dels esdeveniments. M’explico: El llibre està estructurat en quatre capítols en cadascun dels quals els narradors són, respectivament, dos nens i dues nenes de sis anys d’edat. El nexe d’unió entre les personatges i històries és el fet que són les generacions successives d’una mateixa família: la besàvia, l’àvia, el pare i el fill, que expliquen els avatars que els porten des de la Califòrnia del 2004 a l’Alemanya de 1943. Per aquest ordre. Perquè la principal gràcia de la novel·la és que la narració comença a principis d’aquest segle amb el petit Solly i acaba amb la història de la seva besàvia entre nazis, amb un argument que es va desteixint progressivament, cada vegada fent-se més prim, però alhora descobrint més incògnites, a partir del primer capítol, en que se’ns presenten tots quatres personatges, besnét, nét, filla i mare, en un gens convencional sistema de relacions familiars. En cada nou capítol, desapareix el personatge més jove, i el següent passa a tenir sis anys, i així successivament fins a retrobar l’origen d’una història sobre la qual l’autora ja ens ha deixat anar pistes, camins i detalls que van deslligant-se i relligant-se en un magnífic relat escrit de final a principi com un flaixbac interminable que no retorna mai al present sinó que es va endinsant inexorablement cap al passat. Ben resolt, ben travat, i una història dura i commovedora sobre uns fets històrics força desconeguts com són els segrestos de nadons als països de l’est durant el nazisme per donar en adopció a famílies alemanyes, una narració que, malgrat tot, explota amb habilitat i sense estridència ni exageració el punt d’humor i ingenuïtat que permet la llicència de donar la veu a criatures de sis anys. En aquest sentit, tot i que en algun moment es fa difícil assumir que s’està llegint el relat d’una mainada, en general l’esforç per adaptar el vocabulari al nivell d’alumne de primària (de gamma espavilada) i emprar el discurs de lògica implacable dels infants resulta força reeixit, defugint tothora el pur infantilisme. Una gran història, tant pel que s’hi explica com per com s’explica.
Afegir un comentari abril 22nd, 2009
