Tot esbudellant Guimerà
Manelic i Marta. FOTO: G.MASSANA
Com que a Catalunya ja no deu quedar cap peça de Shakespeare per massacrar, i mira que en va crear, d’obres, aquest senyor, alguns dels personatges de més renom del teatre d’aquest país han decidit que podrien provar d’esbudellar un text autòcton. Li ha tocat el rebre a Terra baixa, el clàssic universal del senyor Àngel Guimerà, que, es veu, necessita una revisió en clau contemporània.
A veure si ens entenem: si alguna cosa, sigui una peça teatral, sigui una pel·lícula, sigui una novel·la, sigui un cotxe, sigui un número de circ, mereix respondre a la denominació de clàssic és perquè, precisament, es diferencia de la resta pel seu valor atemporal: no necessita cap revisió perquè el pas dels anys no li fa perdre la vigència. En el cas d’una obra de teatre, poden caldre més o menys claus d’interpretació i més o menys coneixements històrics perquè el contingut pugui ser comprès per les generacions successives. Però si essencialment no serveix tal com la van parir, o bé és que els que la volen representar no l’entenen, o bé és que, senzillament, no és un clàssic sinó una relíquia útil per estalviar-se haver d’escriure una història de cap i de nou.
L’última versió de Terra baixa que s’està perpetrant a Catalunya és un exemple més d’aquesta absurditat de destrucció del patrimoni. De terrorisme intel·lectual. A un arquitecte, a un arqueòleg o a un restaurador d’art els fotrien a la presó per una atrocitat similar en el seu terreny. Perquè, no ens enganyem, un Manelic negre o una Marta cambrera és, traslladat a altres terrenys artístics i amb tots els respectes per a negres i cambreres, com posar parquet a l’interior de la catedral de Girona (per adaptar-lo als gustos actuals), afegir el túnel de Bracons als paisatges olotins de Joaquim Vayreda amb l’objectiu de fer-los recognoscibles per als pixapins que els utilitzen els caps de setmana, o reconstruir les domus de les ruïnes d’Empúries amb instal·lació elèctrica, calefacció i tancaments de PVC.
Amb les arts visuals o auditives tot s’hi val. Es pot desvirtuar un text, o una partitura, fins a desfigurar-los i un cop escorxats, tenir la barra de dir-ne actualització o adaptació quan no és res més que un reciclatge perquè les idees que es volen portar a l’escena ja les ha escrit un altre o perquè fa mandra posar-se a escriure res original. No ens deixem aixecar més la camisa per una pretesa postmodernitat que oculta rere la iconoclàstia la incapacitat de crear sense destruir i la reacció contra l’antic per la maleïda mandra de fer l’esforç d’entendre-ho.
M’aturo aquí perquè ja he quedat descansat. Ep, i que consti que aquesta Terra baixa dirigida per l’alemany Hasko Weber i apadrinada per Calixto Bieito segur que val la pena anar-la a veure, cosa que tinc la intenció de fer tan aviat com pugui. Només caldria que no li diguessin Terra baixa. Més que res, perquè la gent no es pensi que va a veure un Guimerà quan allò que s’hi trobarà s’assembla tant a Guimerà com uns collons a un rosari, i disculpeu-me si utilitzo una dita del refranyer clàssic sense adaptar-la als gustos actuals.
Afegir un comentari abril 27th, 2009
