Escrits amb els dits

Cada vegada que escric un article sobre animals domèstics, altrament anomenats de companyia, hi ha un nombre considerable de lectors que m’envien correus electrònics dient-me de tot menys bonic. Tanmateix, continuo pensant que dos milions d’anys d’evolució humana no haurien d’haver servit per acabar contemplant alguns dels nostres congèneres ajupits pels carrers tot netejant la merda del seu gos. O, pitjor encara, deixant els excrements a la vista i a la trepitjada públiques en el punt exacte on la bèstia l’ha decidit deposar en un exercici del lliure albir paradoxalment superior al de l’espècie teòricament mestressa i senyora del planeta.
No aprofundiré en aquesta meva animadversió contra les mascotes (qui diu gos, diu gat, cardina, o taràntula amazònica, si és que a l’Amazònia hi ha taràntules, cosa que desconec), sinó que em centraré en un tema relacionat que m’ha bordat l’atenció arran del cas de la terrible agressió per part d’una fera a una nena de Girona aquest mateix mes de juliol en curs. Dec ser un inadaptat sense remei, no ho descarto, però no puc deixar d’estirar-me els cabells (i això que en tinc ben pocs i curts, i no sabeu pas el que costa) davant la constatació del nivell de submissió de les nostres administracions públiques als capricis de la seva ciutadania. Que un senyor, o una senyora, vol tenir un rottweiler? cap problema, ompli aquest formulari i endavant les atxes. Un dòberman? Passi, passi, que nosaltres li facilitarem els tràmits perquè pugui tenir el monstre perfectament emparat per la llei humana.
Però, què és això? Podríem continuar amb la mà de bèsties fastigoses que un veí meu o vostre normal i corrent (si és que es pot qualificar de normal i corrent algú que tingui una serp de cascavell al menjador de casa, i n’hi ha!), però ho deixarem aquí. Quina necessitat hi ha que la gent que no tenim aquestes dèries esgarrifoses hàgim d’estar exposats als perills que poden derivar-se d’aquests desigs asocials? No hi ha prou perills i riscos imponderables en el nostre món, que encara ens cal carregar estoicament amb el temor que ens assalti un gossàs en un parc i ens arranqui la pebrotera d’una queixalada? Quan redacto aquest article s’acaba d’acceptar a tràmit una iniciativa legislativa popular per debatre sobre la prohibició de les curses de braus al Parlament. Potser seria millor haver escrit «per debatre al Parlament sobre la prohibició de les curses de braus», ja que posant braus abans de Parlament algú podria interpretar que a la nostra màxima institució democràtica ses senyories hi toregen. I els lectors més malpensats, que se’ns toregen. Personalment, no tinc res contra la protecció dels animals, i més quan es torturen per pur divertiment com és el cas dels pobres braus, però em sembla una altra mostra d’evolució simiesca que la protecció de les bestioles passi davant de la nostra. Protegim els toros dels toreros, d’acord. Però qui ens protegeix a nosaltres del gos salvatge del veí? I, un cop més, disculpeu-me si la frase anterior resulta ambigua, tot i que, en aquest, al veí li escauria perfectament, almenys, el qualificatiu de salvatge.