La primavera passada, aprofitant la florida editorial de la trilogia del suec Stieg Larsson, l’editorial Columna va traduir per primer cop al català dues de les novel·les de Per Wahlöö i Maj Sjöwall, parella literària i també a la vida real, considerats, respectivament, el pare i la mare de la narrativa escandinava de misteri i referents reconeguts pel propi Larsson, entre altres autors de la literatura de lladres i serenos escandinava. Al maig, doncs, van sortir al mercat els dos primers volums, Rosseane i L’home que es va esfumar, de la sèrie de deu llibres que aquest fecund matrimoni narratiu va fer protagonitzar al detectiu Martin Beck, inspector que segons com recorda el gran Maigret de Simenon i que, sens dubte, és el precursor directe del comissari Kurt Wallander de Henning Mankell. Del maig ençà els he llegit tots dos i haig de dir que són un entreteniment refrescant i també un exercici d’arqueologia noir altament recomanable. Si us llegiu aquest parell de novel·letes que passen xuclant hi trobareu un contrast curiós entre la contemporaneïtat sociològica i psicològica dels personatges i els escenaris pretèrits per on transiten els casos. Un xoc que el lector percep quan, seguint la història de gent que viatja en avió, corre amb cotxes a tota velocitat o vesteix roba esportiva, de cop, llegeix que algú agafa un vol on es pot fumar, o que la policia sueca es comunica per carta amb els seus col·legues americans, que algun agent veterà que porta més de trenta anys d’uniforme va començar a treballar al cos l’any 1927, que per trucar a un altre país cal demanar una conferència telefònica i esperar, o, i aquí m’aturo, que la ciutat Budapest està situada rere el teló d’acer. Unes novel·les escrites i ambientades en aquells anys seixanta del segle XX tan moderns per a l’època però encara prou antics vistos des d’avui, amb casos i situacions perfectament traslladables a l’actualitat, la qual cosa demostra, d’alguna manera, que les societats evolucionen, certament, però que els crims continuen sent els vells, els de tota la vida i de tota mort. Quatre mesos després d’haver tret les dues primeres històries del detectiu Beck, veig que Columna acaba de treure al mercat el tercer lliurament, L’home del balcó, la qual cosa em fa pensar que a molts (o a prous) lectors catalans la sèrie de Wahlöö i Sjöwall els està agradant tant o més que a mi. Quants més siguem, més en tindrem.
Qualsevol cec que contempli l’estat d’ebullició que viu l’independentisme català en aquesta arrencada de curs polític segurament pensarà que mai com ara el concepte independència havia tingut un contingut tan palpable, d’objectiu assolible, de somni realitzable. Qualsevol independentista amb perspectiva i capacitat d’anàlisi pot deduir, en canvi, que el sobiranisme català ha iniciat un cicle descendent que el tornarà de pet a l’ostracisme i a la marginalitat que tant havia costat deixar enrere i que amb aquest nou segle, per primer cop a la història, havia pogut començar a consolidar-se des del govern, actuant, mullant-se, acostumant-se a formar part d’una estructura de poder.
És cert, hi ha una onada de referèndums a les portes, reagrupats que treuen pit i generen il·lusions, plataformes i corrents de diverses procedències i orientacions, les habituals faccions en l’independentisme parlamentari d’ERC (sembla que conjurades momentàniament per Puigcercós: aviam quan dura, que hi hagi sort), presidents de clubs esportius que volen portar Catalunya a la Champions, i no seria gens estrany que des que escric aquest article fins que surti publicat aquest batibull estelat hagi tingut noves incorporacions. Una situació que envejaria qualsevol moviment secessionista mundial si no fos perquè aquest creixement es fa amb una base electoral que no s’eixampla, la qual cosa fa que l’aparent onada en realitat no sigui res més que una perillosa trencadissa disgregadora.
Una situació de dispersió creixent que és aplaudida en privat i fomentada obertament per la dreta nacionalista espanyola dominant a casa nostra, divisió atiada amb l’amplificació dels errors dels independentistes que són al govern (la qual cosa no vol dir que no errin) i la sobrevaloració mediàtica de totes les dissidències i alternatives, instrumentalitzades per erosionar la imprescindible unitat de qualsevol opció nacionalment ambiciosa que vulgui ser alguna cosa més que un cercle viciós entre la il·lusió sobreescalfada a la frustració encesa, sense passar pel realisme fred que cal per caminar endavant encara que, sovint, sigui fent més volta.
D’aquí a un any a tots els tocarà passar per caixa a cobrar els rendiments electorals d’aquesta mobilització sobreactuada. Em pensava que ja havíem començat a aprendre a deixar el funambulisme ideològic de banda. Que sabíem que en política es pot reivindicar l’honestedat sense oblidar que el purisme ideològic és un oxímoron. Que l’acció política corromp els ideals és una veritat amb milers d’anys de demostració empírica, la qual cosa no vol dir que impliqui la traïció o la renúncia als objectius. El més trist per a un votant independentista com jo és saber amb un any d’antelació que, voti qui voti, l’independentisme serà el gran derrotat a les urnes catalanes. Perquè una cosa és tenir diverses fórmules per escollir i l’altra que aquestes opcions, víctimes de personalismes, il·luminacions i incapacitat de treballar disciplinadament, es considerin uns als altres, respectivament, els seus pitjors enemics, mentre l’enemic de debò, granític, ens continua passant per sobre perquè sap que la resistència catalana està feta de pedra sorrenca.
Aquests dies a la Catalunya del Nord s’ha celebrat el Jazzèbre, un esdeveniment de gran nomenada i qualitat artística que ja ha arribat a la vint-i-unena edició. Si hi sou a temps, acosteu-vos-hi un dia a veure algun concert o participeu en un dels pícnics jazzístics que hi organitzen. No fa gaires dies dinava en una creperia bretona de Girona amb el director del festival, el bretó Yann Cause. M’explicava les dificultats que hi ha perquè els sud-catalans anem a treure el cap per aquells verals a la recerca d’activitats culturals i artístiques. Una barrera actualment més psicològica que real i que, malgrat totes les dificultats, segons m’explicava en el mateix dinar una altra de les comensals perpinyaneses, algunes escletxes s’han anat obrint, perquè passejant per Perpinyà es veu que cada cop se sent parlar més català, la qual cosa, desgraciadament en un sentit, però afortunadament en un altre, vol dir que hi fan cap més visitants del Principat.
Falta fer el pas. El pas que representaria considerar Perpinyà i la resta de la Catalunya del Nord com unes comarques més del nostre país, i de la mateixa manera que els urbanites agafem el cotxe i anem a passar el cap de setmana, o el diumenge, o un pont, a la Garrotxa, el Baix Empordà o les Terres de l’Ebre, o els d’aquestes tres comarques van d’excursió a Barcelona o baixen a Girona, també ens n’anéssim a visitar el museu de Ceret o a buscar vi dolç a Banyuls. Una interrelació que no ha de passar per la política (aquí si que, estimats pancatalanistes, no hi ha res a pelar) sinó per la relació entre integrants d’una cultura amb arrels comunes.
És cert que hi ha dues barreres idiomàtiques que ha consolidat la dissortada història d’aquest país, que són la presència molt majoritària d’una llengua, la francesa, que per aquí baix desconeixem cada cop més, i la presència cada cop més important al sud, especialment en el sector serveis, de l’espanyol monolingüe. Però són barreres franquejables amb una mica de predisposició. Dos exemples pràctics. Llegeixo al diari El Punt fa uns dies que a l’escola universitària de fisioteràpia Garbí, radicada a Salt i associada a la Universitat de Girona, una tercera part dels cent cinquanta alumnes matriculats provenen de l’Estat francès, la majoria de la Catalunya Nord i Occitània. Això no impedeix que l’idioma d’ús habitual en aquest centre continuï sent el català. L’altre exemple. El programa del festival Jazzèbre està editat des de fa pocs anys en francès i també en català, no tant per satisfer les exigències lingüístiques dels nord-catalans com per fer-lo comprensible per als hipotètics espectadors del Principat. Dos casos (al qual hi podríem afegir la programació teatral conjunta entre Girona i Perpinyà) que ens demostren que el català està perfectament assumit com a llengua pont i que, en tot cas, el bilingüisme no passa per l’espanyol. Trencar la frontera política entre les dues catalunyes és, avui, un objectiu inassolible. Recuperar una certa cohesió cultural no és tan complicat. Són els interessos més prosaics, més que grans projectes polítics, els que poden revifar la llengua compartida.
No m’agrada posar-me en la gestió dels recursos humans a casa dels altres, però per la rellevància pública del cas val a dir que el relleu de Carod Rovira a Esquerra és, de fet, el final d’un camí que va marcar el propi personatge quan va viatjar a Perpinyà. Va ser amb aquell pas que va dilapidar, en una única i desafortunada jugada, l’immens crèdit que havia acumulat com un dels oradors més brillants i probablement el líder més carismàtic del moment en un país que, autoexclòs ell, ara va curt de carisma més enllà del futbol –ep, i quan dic futbol miro més cap a la banqueta que no pas a la llotja del Camp Nou–. És cert que després d’aquell incomprensible episodi perpinyanès, el futur exvicepresident de la Generalitat encara va ser a temps d’acreditar els millors resultats de la història dels republicans. Però aquell últim servei ja va fer-lo, empès per una onada de polarització, amb el perdigó de la seva inconsciència com a estadista sota l’ala. Algú el pot presentar com a víctima, i segurament algú més haurà aprofitat l’ensopegada aliena per obtenir un avantatge decisiu en la cursa. Però el principal problema d’un cadàver polític és ser incapaç d’ensumar a temps la pròpia olor de mort, i així, almenys, garantir-se un enterrament digne. Tot i que, en política, no se sap mai: de més morts se n’han vist ressuscitar.
Diumenge al vespre vaig veure en un cinema de Madrid el magnífic documental de Bruce Weber Let’s Get Lost, un retrat descarnat sobre la vida del trompetista i cantant de jazz Chet Baker. La cinta, rodada l’any 1987 i estrenada un any després, poc després de la mort del músic, als 58 anys, està protagonitzada per un Baker decrèpit i tota una sèrie de testimonis que van passar la seva vida en diferents graus de proximitat. Exdones, exparelles, fills, músics, fotògrats opinen sobre el mite sense cap contemplació, posant-lo a parir si cal, destacant-ne la seva genialitat musical perquè va ser un geni i, en definitiva, demostrant que no es pot confondre la qualitat artística amb la qualitat humana d’una persona, sovint oposades i en aquest cas antagòniques. El propi Baker s’autorretrata amb el patetisme autocompassiu d’algú que rodola per la vida i els escenaris sense cap ambició, sense cap il·lusió. És especialment punyent el testimoni de la mare de Baker, que admet lacònicament que el seu fill l’ha decebut com a fill per més que hagi triomfat com artista. Especialment descriptiva la confessió que fa el trompetista Jack Seldon reconeixent la facilitat amb que Baker tocava la trompeta sense saber gairebé llegir música quan ell, en canvi, havia d’assajar i assajar i assajar per arribar a un nivell només acceptable. Moments curiosos els que recuperen velles pel·lícules italianes de segona fila on Baker fa d’estrella invitada (va viure a Itàlia uns quants anys) al costat de Toto o Adriano Celentano. Una cinta que no té ni un minut de desperdici, on no hi ha ni una espurna de compassió cap al protagonista tot i despendre una devoció absoluta pel mite (aquell Adonis dels anys cinquanta progressivament convertit en una desferra desdentegada), amb una utilització lluminosa del blanc i negre i una inserció de talls musicals absolutament brutal, amb escenes d’un dels últims enregistraments d’estudi del gran Chet que fan posar la pell de gallina sentint el fil de veu i el xiuxiueig a la trompeta tan característics del Baker crepuscular. Si hagués de triar un moment del film em quedaria, ja cap al final de la cinta, amb l’escena en què Baker, en un local de Cannes (durant el festival de cinema) on actua davant la indiferència d’un públic més interessat en fer gresca, demana silenci a la sala per interpretar un últim tema: un primer pla del seu rostre demacrat mentre canta una versió d’Almost Blue d’Elvis Costello amb un sentiment, una desesperació i una veu al límit de l’esquerdament que fa rodolar les llàgrimes galtes avall de qualsevol espectador amb un mínim de sensibilitat musical. Em sembla que aquests dies projecten el documental en algun cinema de Barcelona. Aprofiteu-ho o altrament intenteu pescar-ne una còpia per internet. Una joia del documental. Una joia de la història de la música. Veieu-ne un trailer precisament amb Almost blue com a fons:
Diuen que va introduir la improvisació moderna en el jazz, però del que no hi ha dubte és que Coleman Hawkins va inventar el saxo com a instrument solista, fet que va provocar que a partir dels anys trenta aquest instrument inicialment amb paper de comparsa comencés a substituir la trompeta (amb el permís de Louis Armstrong, Miles Davis i Chet Baker) com a icona principal del gènere jazzístic. Vaig descobrir fa prop de 15 anys el senyor Hawkins amb aquest enregistrament en directe de l’any 1966, gairebé al final de la seva carrera (moriria l’any 1969) i quan ja era un home derrotat per un desengany amorós ofegat en alcohol. Llavors vaig quedar impressionat per un so que no havia sentit mai en cap altre saxofonista, amb una sonoritat gairebé humana, un sentiment corprenedor en la interpretació i un estil que fa senzilla la complexitat de la improvisació. En aquest disc, hi trobem un Hawkins terminal, que sobrevola amb pinzellades feixugues, gairebé esbufecs, sobre l’acompanyament de Barry Harris al piano, però que, malgrat aquesta decrepitud física, treu forces de flaquesa i deixa anar alguns compassos memorables, inspirats per l’ofici de molts anys. És especialment destacable la llarguíssima versió de Lover Come Back to me (més de disset minuts amb un Harris també sensacional) i, per damunt de tot, el gran hit de Hawkins, la peça que el va fer famós als anys 30 i que tres dècades després deixa emergir del seu instrument gairebé com una alenada: Body and soul. Coleman Hawkins, un clàssic que amb aquest disc us farà còrrer a localitzar tota la seva discografia. En tornarem a parlar. Escolteu-lo si us ve de gust en un enregistrament dels seus anys de plenitud, concretament el 1958, amb el seu característic barret i una interpretació d’Indian Sumer on es pot apreciar el seu estil amanit d’escales i el recurs al subtó que, com en el cas del seu contemporani Ben Webster, és un dels seus segells de marca.
