L’emperador de la Xina, de Tilman Rammstedt
Portada del llibre
Feia temps que no topava amb una història tan original i ben imaginada, tan ben plantejada i tan divertida i alhora entranyable com L’emperador de la Xina, de Tilman Rammstedt, publicat per La Campana. Un llibre fresc, amb un argument hilarant però que es frena just abans de travessar la línia que porta a l’humor esparrecat, i amb l’extensió exacta per no fer-se llarg. Explica la doble història d’un avi i un nét (un nét que ja és a la vintena) que es podrien definir com dos carallots en dura pugna per veure qui és més mesquí i més despietat en les relacions humanes. Un parell d’indesitjables que, malgrat tot, transmeten una certa simpatia. Són dues històries, l’una dins l’altra, en què el narrador desgrana l’argument principal, la vida «real» en la novel·la, alternant-la amb la monumental bola que ordeix el nét per fer veure que és a la Xina acompanyant l’avi en el seu desig de viatjar en aquell país abans de morir. En realitat, l’avi ha marxat sol en cotxe cap a l’orient fart d’esperar i ha mort abans de sortir d’Alemanya, d’on és la família. El nét, per la seva banda, és sota la taula de casa ocultant-se del món mentre escriu unes detallades cartes als seus germans on descriu, amb tot luxe de detalls, el periple xinès d’aquesta estranya parella, afegint-hi les surrealistes confessions vitals del vell. Una descripció tan convincent i alhora tan estrambòtica, que el lector frisa per continuar deixant-se enganyar, per a veure que passarà ara, per saber com acaba bo i sabent que no és res més que una gran mentida ben orquestrada, en un exercici de ficció dins la ficció que Tilman Rammstedt broda, tot i la seva joventut, i tot i no haver estat mai a la Xina, amb la mà ferma d’un expert. Llegir L’Emperador de la Xina no us farà més savis ni us canviarà la vida, però us farà passar una molt bona estona, que és, probablement, l’exigència més legítima que pot fer un lector quan obre un llibre.
Afegir un comentari novembre 17th, 2009
