Escrits amb els dits. Bloc d’en Carles Ribera

El president Laporta

El soroll mediàtic que està propulsant el president del Barça, Joan Laporta, cap a la política parlamentària ja feia algun temps que havia superat l’estadi d’enraonia de sobretaula quan, l’altre dia, el propi interessat va sortir de l’armari pràcticament de cos sencer amb el millor estil dels líders dels països sotmesos que busquen ressò internacional: concedint una entrevista a la premsa estrangera. Un bon gol als mitjans nacionals que fa temps que el ningunegen (benvolguda correctora, no em posis cursiva a aquesta paraula com a barbarisme perquè trobo que deriva perfectament del catalaníssim ningú: en tot cas són els castellans que cometen un catalanisme flagrant fent derivar de ninguno un terme que, en espanyol, hauria de venir de nadie i, per tant, dir-se nadiear).
Digressions filològiques a banda, el cas del senyor Laporta m’inspira un seguit de reflexions que poden ser d’utilitat per a tots aquells independentistes que d’un temps ençà estan tan esperançats amb la possibilitat que la independència deixi de ser una utopia com farts de girar el coll davant la gernació de salvapàtries que aterra en l’arena política. I si no us és d’utilitat a vosaltres, almenys em serveix per esbravar dèries pròpies, ja em perdonareu.
I què, si en Laporta vol aspirar a ser president de la Generalitat?
D’entrada, podrà ser el substitut natural d’Esquerra en el paper de boc expiatori de tots els mals per a la caverna mediàtica espanyola. També podria convertir-se en l’enemic a desprestigiar per la cova mediàtica catalana sociovergent, la que porta mitja dotzena d’anys disparant contra el tripartit i amplificant els trets dels socis que opten per disparar-se personalment.
Aquestes dues possibilitats poden quedar conjurades, o relativitzades, per un atac d’intel·ligència perversa de les dues cavernes si arriben a concloure que donar aire al futur expresident blaugrana pot contribuir a l’afebliment de l’independentisme per la via de la dispersió. Tot sol, Laporta restarà vots als altres però difícilment aconseguirà prou embranzida, tot i que de més blaus en maduren, i no penseu en cap elefant.
El tema s’anirà concretant en els pròxims mesos. De moment, però, el cas està generant comentaris força sorprenents, començant pels que critiquen que sigui un inexpert en la política o que aprofiti la rellevància pública per promocionar-se. Si us hi fixeu bé, els que el critiquen per això sovint són els mateixos que blasmen els polítics professionals i/o que no han qüestionat mai l’entrada al parlament de gent procedent d’altres àmbits, com l’acadèmic, el sindical o l’empresarial. Ah! És que aquest és president d’un club de futbol. Com en Gil i Gil o en Berlusconi, diuen. Alto! Joan Laporta ens pot caure més bé o més malament, però la comparació és odiosa. Laporta no és el president d’un club de futbol. És el president del Barça. S’ha de ser molt marcià a Catalunya per no veure-hi la diferència. No ens preocupem pel salt a la política d’en Laporta. El càrrec de president del Barça ja és un càrrec polític. Llàstima que fins arribar a Laporta, amb dignes i afusellades excepcions, el tron només l’ocupessin tristos presidents de club de futbol.