Escrits amb els dits. Bloc d’en Carles Ribera

L’any de la independència

12 gener 2010

Després d’un any 2009 que ha vist com el poble català començava a opinar sobre el seu futur com a país sense esperar que els partits s’hi posessin al davant, el 2010 es presenta com l’any de la independència de Catalunya.
Ja ho sé. La majoria dels lectors que heu arribat fins al punt i a part anterior en aquests moments us esteu recuperant de l’atac de riure que us ha generat la meva predicció, el meu vaticini, el meu pronòstic nacional per a l’any que fa poc més d’una setmana que hem començat. Si voleu m’espero que us eixugueu les llàgrimes que us han començat a brollar amb les contorsions pròpies de la hilaritat desbocada que, somiatruites de mi, us he provocat.
M’espero.
Continuo esperant-me.
Ja esteu? Ulls eixuts i ben torcats?
Doncs vinga, continuo: deia que si el 2009 va ser el de l’inici de l’embranzida independentista sense pors, sense complexos, ni manies ni boques petites, però també sense força legal, aquest 2010 es pot començar a encarrilar la cosa per la via de la política vàlida, la que ens ha de conduir cap a l’estat català que molts, cada cop més, i cada cop més dels que comptàvem ser els mateixos que cada cop som més, volem tenir per governar els nostres destins dintre d’aquest món globalitzat on ja fa temps que no es pot anar per lliure però on sí que cal que hi anem lliures.
De moment, encara queden, pel cap baix, un parell de tongades de consultes populars que han de continuar sumant suports visibles als prop de 200.000 ciutadans que el 13 de desembre passat van expressar inequívocament el seu suport a la independència de Catalunya. Abans del juny, si l’onada no s’estronca per la coneguda tirada catalanista a l’autoflagel·lació, l’autofàgia i la devoció al lema Tants caps tants barrets; si s’aconsegueix resistir anímicament l’escomesa mediàtica espanyolista (la que ve d’Espanya i la que ve de la Catalunya espanyola) que ens voldrà convèncer per més evidències en contra que tinguin que no som prou; si aconseguim esquivar tots aquests pals que amenacen la roda cap a l’alliberament nacional, ens plantarem a la tardor amb la força suficient i la convicció necessària per aconseguir una majoria independentista al Parlament de Catalunya, el lloc on, com a país democràtic que som, ha de començar el procés per convertir l’Estat espanyol en el nostre benvolgut veí.
Què? Ja us torna a aflorar el riure per sota el nas?
No sé quin problema hi veieu. No hi ha res de tot el que he escrit fins ara que no es pugui assolir amb la voluntat majoritària dels catalans. No hi ha dubte que Espanya farà mans i mànigues legals i polítiques per frenar-nos. Però la voluntat popular, en un entorn democràtic, arriba un moment que no es pot continuar reprimint. Pot ser que no hagi calibrat bé la situació i que erri clamorosament la predicció. Però si a final d’any no som independents, o no som en el camí irreversible de ser-ho, ja no podrem donar les culpes a ningú més que no siguem nosaltres mateixos. Ara ja sabem que podem. Però, gosarem voler?

Afegit a: País patit. Etiquetes: País patit.