Escrits amb els dits. Bloc d’en Carles Ribera

Quatre germanes, de Jetta Carleton

14 gener 2010

Portada del llibre

He llegit Quatre germanes, de Jetta Carleton, una senyora de l’amèrica profunda que només va escriure aquesta novel·la, una obra que ja entenc que la deixés sense arguments per a cap altra història perquè es tracta del llibre que tothom voldria escriure (i que tothom hauria d’intentar escriure) abans de deixar aquest món: el retrat d’una família normal i corrent, en aquest cas dels Estats Units, inspirada en la pròpia de l’autora, organitzada per capítols dedicats a cadascun dels membres, després d’un d’inicial de caire coral situat, a més, cronològicament al final de la història i que permet anar descabdellant en una continua i molt ben mesurada successió d’anades i tornades temporals en el temps. Així, el relat es va construint gràcies a la suma de les perspectives cap a les tres germanes grans, el pare i la mare. I dic les perspectives “cap a” i no “de” perquè no es tracta de veus diferents sinó d’una sola veu, la de la germana petita, que va teixint un i un altre cop la mateixa història aportant-hi en cada capítol els matisos personals, els secrets i l’enfoc de cada nou personatge, com si fos la mateixa història (amb revelacions noves, amb revisions de temes ja coneguts) explicada cinc cops amb un protagonista diferent cada vegada i relligat amb una única veu narrativa que cohesiona les parts en un excel·lent retrat costumista i psicològic de l’Amèrica de la primera meitat del segle XX.  Un nou bon exemple de la gran narrativa nord-americana del segle XX rescatada per l’editorial barcelonina Libros de l’Asteroide, la qual és una veritable llàstima que aposti tan desproporcionadament per les traduccions al castellà, deixant-nos als catalanolectors joies com Quatre germanes només en comptagotes.

Afegit a: El llegir no fa perdre l'escriure. Etiquetes: El llegir no fa perdre l'escriure.