Reagrupament.crac
En els sectors independentistes catalans es valora amb una mena de respecte corporatiu el cas com un cabàs de Reagrupaent. Personalment, jo me n’alegro d’aquesta comèdia que protagonitzen, en la qual Cantinflas, Xarlot o Toni Albà no serien admesos per falta de gràcia. Ja és hora que es vegi el pa que s’hi dóna perquè el votant independentista potser d’aquesta manera, veient com en Carretero i companyia ventilen públicament el seu patetisme ideològic i estratègic, s’adonarà que cal fugir corrents d’allí on tregui el cap un purista, on aixequi el dit un patriota insubornable, on alci la veu un salvapàtries de boquilla. Reagrupament, a veure si ens n’adonem d’una vegada, només aplega impacients, descontents compulsius i gent amb l’agilitat i la cintura d’Oliver Hardy en el terreny de l’estratègia política. Obtenir la independència és molt més que voler-la. És baixar a l’aiguabarreig de la lluita real, enfangar-se amb el llot de la resistència al canvi i nedar contra el corrent que, tot i els avenços esperançadors, encara baixa de cares amb força. I intentar aglutinar esforços a partir de la suma i no de la divisió ad infinitum i la barretada al foc sistemàtica. I fer pena no és la millor manera de defensar un projecte per a l’esperança. És el que passa per voler posar el Carretero davant dels bous.
3 comentaris febrer 2nd, 2010
