Escrits amb els dits

Fent un cop d’ull als principals indicadors econòmics de Catalunya està clar que no hi ha pràcticament cap sector que, a hores d’ara, pugui dir que no està en crisi. No descobreixo pas res de nou, ja ho sabeu. Ja ho sabeu, molts ho sabem, perquè la majoria de nosaltres patim aquesta situació de vaques flaques, què flaques, cadavèriques, que encara sembla que han de perdre més pes perquè no es veu per gaire enlloc cap símptoma d’engreix. (Publicat a Presència l’1 de maig de 2011)

No hi ha cap símptoma de millora tret, potser, del sector turístic. La principal indústria catalana tot i ser del sector serveis, el principal reclam nacional després que el totxo s’esmicolés i que encara, fins a data d’avui, no hi hagi ningú capaç d’enganxar-ne novament els bocins. L’hostaleria, la restauració, l’oferta lúdica i cultural, la platja, el sol i el poc paisatge que ha sobreviscut més o menys indemne a l’empenta rajolera de les últimes tres o quatre dècades, ens obren la porta a les poques possibilitats de fer-ne quatre de calaix enmig d’aquesta depressió profunda que travessem des del 2007 i que si s’allarga gaire més haurà de començar a rosegar l’os perquè de carn i nervi en va quedant més aviat poca cosa. Aferrem-nos al turisme. Aquesta Setmana Santa hem viscut un petit tast (amb el sol, això sí, encara una mica de temporada baixa) del que pot ser una bona campanya. Tenim diversos factors que convergeixen en un punt que assenyala perspectives d’una certa millora. Per una banda, hi ha els desastres naturals o els conflictes militars que sacsegen, en alguns casos literalment, una part de les destinacions turístiques de més anomenada i més exòtiques i que atrauen desenes de milers d’europeus rics, que encara en queden tot i que siguin més al nord, d’americans rics, que sempre n’hi ha, i n’hi ha sempre amb ganes de voltar, i de xinesos forts d’armilla, que cada cop n’hi ha més. Per altra banda, hi som els catalans. Els catalans sempre hi som. Però aquest cop, com que anem més aviat escurats, tenim tendència a un tipus de viatges que se’n diuen de proximitat. Són de proximitat perquè són a prop i perquè s’aproximen al nostre nivell adquisitiu actual, que no està pas per gaires alegries.

No és pas dolent, quedar-nos a passar les vacances a Catalunya. Hi ha milions de persones que paguen per venir. Per què, doncs, nosaltres hem de pagar per marxar? I més en un any que ens convé que l’únic sector que té una mínima activitat pugui omplir caixa i què millor per omplir caixa que el diner no es mogui d’aquí, que passi d’unes butxaques catalanes a unes altres i que d’aquestes altres doncs vagi fluint cap al mercat interior. No hi entenc gaire, d’economia, però vist des d’un punt de vista simplement pràctic, crec que ara mateix el millor que podríem fer els catalans per reactivar l’economia és gastar-nos prop de casa tot allò que podem gastar-nos per vacances, per poc que sigui. Ep, i que consti que probablement serem molt més ben atesos que en molts països on venen molt de luxe però ofereixen poca categoria. A Catalunya tenim un sector turístic d’alt nivell. Potser que en gaudim una mica. Tots en direm bé.