Escrits amb els dits

La setmana passada sortia de la parada del Poble Sec de la línia 3 del metro i vaig recordar, just quan pujava les escales cap al carrer, que havia de fer una trucada. Em poso la mà a la butxaca de l’americana i, caram, hi trobo una altra mà que juraria que no és pas meva. Afortunadament, sóc més ràpid i arribo abans al telèfon mòbil que el meu competidor, que resulta ser un noi d’aspecte absolutament convencional que fuig esperitat quan s’adona que l’he enxampat in fraganti. Si dels lladres de carteres se’n diuen carteristes, penso, dels lladres de telèfons se n’hauria de dir telefonistes? És millor, concloc, que faci servir el genèric ‘carterista’.

L’anècdota personal no fa altra cosa que aportar un de tants testimonis de la plaga que es viu als transports barcelonins. He sentit explicar a gent que em mereix un crèdit absolut que els han arribat a pispar el mòbil de les mans mentre estaven parlant o fent una piulada al Twitter. La situació és greu, per tant. Últimament, com que el metro està més controlat, els esmunyedissos lladregots han canviat de zona i operen en el trajecte de rodalies cap a l’aeroport. El negoci és tan profitós, a més, que fins i tot ha estat detectada una colla de polonesos que vénen a fer, literalment, l’agost a Barcelona i després se’n tornen cap a Polònia, la de debò. Coses de l’economia submergida, o subterrània. De fet, però, no és cap novetat, això dels carteristes de temporada. Cada mes de juny als catalans ens foten la cartera uns senyors que són de Madrid. No ens la furten pas al metro, sinó a la declaració de renda. D’una cosa se’n diu robatori, d’això altre solidaritat territorial. (Publicat a l’Avui el 22 de juliol de 2011)