Escrits amb els dits

Des que l’independentisme va guanyar amb claredat les eleccions del 27 de setembre, les dues forces que sumen la majoria absoluta sobiranista al Parlament han iniciat una cursa intensíssima per enfosquir la claredat d’aquesta victòria. Estem apagats, de moment, esperant que els nostres representants vegin la llum i ens tornin a encarrilar pel camí de l’alliberament nacional.

La majoria de vosaltres suposo que no hi enteneu res. Jo tampoc. I la tropa de tertulians, experts i analistes que pontifiquen des de fa setmanes estan exactament igual que vosaltres i jo. Hi ha coses tan difícils d’entendre que val més deixar-ho córrer i agafar una mica de distància, sortir una mica a prendre l’aire, i quan ho tinguin clar ja ens avisaran. És el que ha fet un servidor, que ha fugit uns dies del brogit polític barceloní. Justament, lluny d’aquesta olla de grills és on he topat amb l’anàlisi política més enraonada. Fa un parell de dies, vaig aturar-me en un poble de la Costa Brava, d’aquests entre Cadaqués i Blanes on, quan bufa, entomen la tramuntana i que aquestes setmanes, sense turistes ni mosquits, viuen la temporada alta de la pau i tranquil·litat refrescant.

Total, que al cafè escolto dos jubilats conversant, amb aquells grunys característics dels que ja s’ho tenen tot dit, sobre les negociacions de Junts pel Sí i la CUP. Després d’un llarg silenci i uns quants xarrups de cafè perfumat, un dels dos es queda fitant l’altre, i li diu: “Noi, ens ho fan gruar, això de la investidura.” L’interlocutor se’l mira de gairell, es treu l’escuradents que li penja del llavi inferior, s’arronsa d’espatlles i respon: “Tota la vida esperant un partit que complís el que porta al programa electoral i, cony, ha de ser justament ara!” Fatalisme irònic empordanès que ens mostra que el drama dels pobles amb un nivell de saviesa popular tan alt és que costa trobar-hi polítics que estiguin a l’altura dels seus conciutadans.