'El llegir no fa perdre l'escriure'
Portada del llibre
Feia molt que no disfrutava tant llegint com ho he fet amb la nova traducció d’El Gattopardo, la gran novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa sobre la decadència de la vella noblesa siciliana. La nova edició que n’ha fet l’editorial Proa és rodona. Inclou l’estudi introductori escrit pel nebot de Tomasi di Lampedusa, que aporta detalls interessants sobre el procés de confecció i edició d’una novel·la que el seu autor no va veure mai publicada en vida. I, sobretot, la nova traducció d’aquest clàssic italià del segle XX la signa un magistral Pau Vidal, un professional de solvència coneguda especialment pels seguidors d’un altre escriptor sicilià, Andrea Camilleri, les novel·les del qual, traduïdes també per Vidal, tenen en català una espurna d’autenticitat que, per no anar més lluny, no contenen les versions en espanyol. A El Gattopardo, Vidal manté aquesta sensibilitat per respectar els matisos localistes i dialectals de l’italià i del sicilià, i serveix al lector de casa nostra una versió rica però gens encarcarada de la magna obra lampedusiana. Sobre l’argument, només diré una cosa: si jo fos professor d’història i volgués fer entendre als meus alumnes què va ser el pas del món feudal a la civilització burgesa, no perdria el temps amb manuals i estudis enrevessats, profusos en documentació i mancats d’estil. De la fi de l’Antic Règim se n’aprèn molt més llegint El Gattopardo que no pas amb cent assajos, amb uns personatges de ficció que transmeten més realisme que la vida mateixa. Si volgués escriure el retrat psicològic perfecte d’un home vençut per la història comuna i per la vida pròpia, còpiaria el del príncep de Salina. (I si hagués de fer una crítica al llibre, només una, seria la mala decisió d’il·lustrar la portada amb un fotograma del film amb en Burt Lancaster i la Clàudia Cardinale dansant. Un greu error posar rostre als dos personatges abans de començar.)
gener 26th, 2010
Portada del llibre
He llegit Quatre germanes, de Jetta Carleton, una senyora de l’amèrica profunda que només va escriure aquesta novel·la, una obra que ja entenc que la deixés sense arguments per a cap altra història perquè es tracta del llibre que tothom voldria escriure (i que tothom hauria d’intentar escriure) abans de deixar aquest món: el retrat d’una família normal i corrent, en aquest cas dels Estats Units, inspirada en la pròpia de l’autora, organitzada per capítols dedicats a cadascun dels membres, després d’un d’inicial de caire coral situat, a més, cronològicament al final de la història i que permet anar descabdellant en una continua i molt ben mesurada successió d’anades i tornades temporals en el temps. Així, el relat es va construint gràcies a la suma de les perspectives cap a les tres germanes grans, el pare i la mare. I dic les perspectives “cap a” i no “de” perquè no es tracta de veus diferents sinó d’una sola veu, la de la germana petita, que va teixint un i un altre cop la mateixa història aportant-hi en cada capítol els matisos personals, els secrets i l’enfoc de cada nou personatge, com si fos la mateixa història (amb revelacions noves, amb revisions de temes ja coneguts) explicada cinc cops amb un protagonista diferent cada vegada i relligat amb una única veu narrativa que cohesiona les parts en un excel·lent retrat costumista i psicològic de l’Amèrica de la primera meitat del segle XX. Un nou bon exemple de la gran narrativa nord-americana del segle XX rescatada per l’editorial barcelonina Libros de l’Asteroide, la qual és una veritable llàstima que aposti tan desproporcionadament per les traduccions al castellà, deixant-nos als catalanolectors joies com Quatre germanes només en comptagotes.
gener 14th, 2010
Portada del llibre
He llegit en castellà (la versió en català no ha sortit ni se l’espera) El color del sol, d’Andrea Camilleri, un autor conegut bàsicament per la seva sèrie de novel·les protagonitzades pel commissario sicilià Salvo Montalbano. Al marge de la seva tirada pel gènere negre, Camilleri és autor d’un bon grapat de llibres de caire costumistes que descriuen amb una ironia que pot arribar a la pura hilaritat la manera de ser dels sicilians, amb una profunditat psicològica que ningú no ha aconseguit des de Tomasi di Lampedusa i Sciascia i amb una lleugeresa estilística que el fa doblement atractiu, amb obres especialment recomanables com Un fil de fum, L’estació de caça, La presa de Macallé, La pensió Eva, La concessió del telèfon o L’ópera de Vigata. Pel que fa a El color del sol, no es tracta ni de novel·la negra ni de crònica siciliana, tot i que el text transcorre parcialment a l’illa, sinó que l’autor fabula sobre la història del gran pintor Caravaggio a partir d’unes suposades memòries que el propi Camilleri, convertit en personatge en el relat, rep de mans d’un tèrbol personatge de la fauna illenca. Un divertiment de poc més de cent planes, escrit d’una revolada, amb textos inconnexes de caire pressumptament memorialístic que confegeixen un relat a batzegades (la qual cosa li aporta versemblança) del pintor errant i salvatge que va ser el gran Michelangelo Merisi, tot plegat acompanyat oportunament amb unes magnífiques làmines il·lustrades amb els quadres que surten a la narració.
gener 1st, 2010
Portada del llibre
Havent deixat passar uns mesos des que vaig llegir Ningú no ho ha vist, de Mari Jungstedt, he llegit Ningú no ho ha sentit, de la mateixa autora. Igual que vaig escriure sobre el primer lliurament de les aventures del comissari Knutas, no deixa de ser una típica novel·la de polis i lladres sueca com tantes i tantes ens envaeixen aquests últims mesos. A diferència de l’anterior, però, aquest segon llibre el trobo més interessant que el primer, amb un cas més sòlid i una intriga ben portada, amb un final inesperat i ben aconseguit, i amb una història paral·lela d’alt voltatge eròtic que no està malament tot i que resulta tan paral·lela que fins i tot sembla una altra novel·la si no fos per les puntuals (i decisives) intervencions del periodista enamoradís en la resolució del crim. En definitiva, una novel·la negra entretinguda, de bon passar, on, novament, venen ganes de viatjar a l’illa de Gotland a passar les vacances, ep, això sí, vigilant que ningú t’esberli el cap per no donar peu a un nou argument per a la senyora Jungstedt.
desembre 29th, 2009
Portada del llibre
«Quantes coses passen si un té paciència», escriu Josep M. Espinàs (Barcelona, 1927) en un dels textos del que és, fins ara, el seu últim llibre. L’ha titulat, inspirant-se en un poema de Jaques Prévert, i la festa segueix. Amb la i minúscula, potser com si no fos ben bé una obra tancada, sinó la continuació d’unes memòries i escrits de reflexió que l’escriptor barceloní ja fa temps que ve publicant (Inventari de jubilacions, Temps afegit, L’ofici d’escriure…). Un treball iniciat qui sap si amb una certa voluntat de fer balanç, de punt i final però que, afortunadament, els anys han contribuït a convertir en uns agradables punts suspensius per, com el títol indica, continuar la festa de viure, i d’escriure.
Al llibre hi ha un recull de reflexions sobre la quotidianitat, les petites coses (i també alguna de gran) amb un to d’introspecció lúcida, d’observació atenta del present i de revisió del passat amb una nostàlgia serena que defuig tothora el record lacrimogen.
Tot i que Josep M. Espinàs es declara poc amic dels aforismes, el llibre conté unes quantes frases memorables.
Sobre l’escriptor: «La perfecció, si existeix, no depèn de la voluntat.»
Sobre les dates: «L’home és un ser que posa dates i noms. Que vol deixar rastres.»
Sobre els brindis: «Compartir una mirada sempre és millor que compartir un soroll.»
Sobre la sort: «Voler allò que pots. Això és la sort.»
Sobre el plaer: «El plaer és el fruit ocasional de la normalitat.»
A banda d’aquestes sentències curtes i afuades, aquest petit volum conté algunes reflexions de més densitat, especialment sobre l’envelliment i la proximitat de la mort, abordades amb la serenor que atorga una ment lúcida a un cos de més de vuitanta anys: «¿La nostra mort ha de ser per als altres una notícia telefònica sobtada, després d’un silenci de lluny? O un anunci que anem repartint amb ulls ben oberts, amb la veu afeblida, amb les passes que s’escurcen…» Tot i la profunditat de les reflexions, l’escriptor barceloní no abandona el seu inseparable punt d’ironia: «Si dictaminen que he de deixar els dolços i la sobrassada i dedicar-me a l’enciam, als meus vuitanta-dos anys, deu ser perquè pensen que, si no ho faig ara, ho pagaré en una altra vida.»
El mateix autor considera i la festa segueix el seu llibre més madur, per bé que Espinàs ha estat, ja des de jove, un dels autors de discurs més assenyat, net i planer: una prosa llegidora. Llegidora: el millor adjectiu amb què es pot qualificar la prosa. Una barreja d’observació distant i de sentiment proper, per bé que ell mateix explica que a la seva família hi ha hagut sempre «un estrany pudor per expressar els sentiments». Milan Kundera ha escrit que les persones sentimentals solen ser també les més insensibles. Una veritat que ajuda a entendre perquè els textos d’Espinàs són d’una sensibilitat deliciosa.
desembre 28th, 2009
Portada del llibre
Des d’articles de grans figures, com ara Eugeni Xammar o Carles Pi Sunyer, fins a escrits anònims o signats amb inicials, publicats, o enviats, des de Mèxic, París, Buenos Aires o el camp d’internament de Sant Cebrià. Un aplec de textos fet per Quim Torra que configuren El Nadal que no vam tornar a casa (A Contra Vent) amb un denominador comú que no és altre que mostrar l’especial duresa de les primeres festes nadalenques després de l’inici de la diàspora catalana a l’exili. El llibre editat per Quim Torra conté 28 textos escrits entre el desembre del 1939 i el gener del 1940 i publicats «en qualsevol de les revistes catalanes del món lliure», segons justifica en el pròleg l’editor. La intenció inicial de Torra era establir un contrast entre aquests textos i els que es van escriure a la premsa de Barcelona per les mateixes dates, un objectiu descartat gairebé per motius anímics: «No ens hi hem vist amb cor. Hauria calgut una dosi de cinisme excessiva. El Nadal feixista és, senzillament, el Nadal d’un altre país. Res del que en aquelles planes s’escrivia i es publicava no recorda la tradició catalana de les festes.» Amb aquest condicionant d’entrada, les plomes que desfilen per les planes del llibre són molt variades, tant pel que fa a la qualitat com al renom del signatari, però totes aconsegueixen transmetre la sensació d’aquelles festes passades involuntàriament lluny de casa. El volum inclou textos, entre altres, d’Avel·lí Artís, Ventura Gassol, Ambrosi Carrion, Pere Coromines o Emili Vigo, però són especialment destacables els extrets de la revista L’illot de l’Art, editada pels presos del camp de Sant Cebrià. Un aplec que conté textos d’un lirisme extrem i d’una prosa descriptiva, que retraten uns paisatges humans i mentals terribles i que transmeten la sensació que aquell primer Nadal («en el primer any de l’exili tot passava per primera vegada», diu Torra) va ser un dels més glacials que van viure molts catalans, una fredor anímica, després de gairebé un any d’exili acumulat a tres de guerra, que descriu perfectament un fragment del text signat amb un anònim D.C. amb el títol La cadira buida: «La mare, amb els ulls cansats de cercar el fill (i quantes llàgrimes no has vessat, mare, en aquests darrers anys d’angoixa!) haurà fitat la nostra cadira buida, amb esguard llarg i dolorós com només pot esguardar una mare… i tots hauran plorat.»
desembre 27th, 2009
Portada del llibre
No fa gaires dies havia de tornar en tren cap a Girona i, abans d’enfilar-m’hi, vaig comprar, per només 9 euros, El viatge al passat, d’Stefan Zweig (1881-1942), publicat per primer cop en català directament en edició de butxaca per Edicions de 1984. Feia temps que en aquest país no es publicava res amb una relació qualitat preu tant extraordinària, però bé, això tampoc no és el més important d’aquest llibret de poc més d’un centenar de pàgines que explica la relació impossible de dos enamorats que es retroben després de nou anys de separació durant els quals no han pensat en altra cosa que en consumar una aventura avortada tot just després de quatre arrambades escadusseres. Una història de passió burgesa de principis de segle narrada de manera magistral, com sempre, pel mestre dels sentiments melancòlics, un Stefan Zweig més conegut per aquests verals per relats biogràfics tan imprescindibles com el de Fouché, retrat d’un home polític (la millor biografia (quasi) novel·lada que s’hagi escrit mai, pel meu gust), que va deixar unes memòries que són les de tota una generació, la del tombant del segle XIX al XX, la dels que van viure el canvi més definitiu que hi ha hagut mai entre passat al futur en tota la història de la humanitat (El món d’ahir) però que en el seu temps va ser força popular per les seves incursions en la novel·la de sentiments, no confondre amb la novel·la romàntica. Un llibret, el Viatge al passat, que es llegeix d’un glop en un trajecte de tren de poc més d’una hora, o en una tarda de pluja de mal passejar. I si quedeu amb set, correu a comprar els altres títols d’aquest autor que us he citat, i afegiu-hi, si us abelleix, Moments estel·lars de la humanitat
desembre 22nd, 2009
Portada del llibre
D’entrada haig d’admetre que tinc una debilitat especial per les novel·les que tracten d’històries familiars, en les quals l’argument va poc més enllà del recorregut biogràfic dels protagonistes. Poc més enllà vol dir anar molt lluny, això no obstant, especialment si la família triada, sovint la del propi escriptor o escriptora, té una peripècia vital digna de ressenyar. És el cas de Doris Lessing, els pares de la qual, Alfred i Emily, que donen títol al llibre, la van dur de petita, en les dècades d’entreguerres, a una granja colonial de Rhodèsia del Sud (actual Zimbabwe), on tots plegats van viure una història de petites misèries, grans esperances i frustracions immenses. Un argument que dóna ell sol per aguantar tot el llibre però que només és la segona part de la narració de la magistral escriptora britànica, que dedica tota la primera part a inventar una vida diferent per als seus pares si ella, la mare, no hagués perdut el seu primer amor a la Gran Guerra i si ell, el pare, no hi hagués deixat una cama. Una faula deliciosa en la qual els dos protagonistes coincideixen en els llocs i els temps però fent camins diferents, cadascun casat amb una altra persona, amb una altra família víctimes d’uns altres desenganys. Una lliçó narrativa que Lessing cus magistralment amb la memòria familiar real, de la qual ella va ser coprotagonista i, sobretot, espectadora privilegiada, teixint un text ple de nostàlgia crítica, dels indefectibles conflictes entre mare i filla que tenyeixen bona part de la seva obra, i de referències literàries d’aquells temps que la mainada tenia més tendència a formar-se davant d’un llibre que no pas del televisor o la playstation o la gameboy. Una obra, d’altra banda, que connecta amb alguns altres exemples recents del gènere que recomano de passada encara amb més entusiasme i que són Dues vides, de Vikram Seth i Novel·la familiar, de John Lanchester, amb les quals Alfred i Emily comparteix molts aspectes argumentals, extremitats ortopèdiques incloses, en una mena de subgènere de literatura biogràfica colonial.
desembre 8th, 2009
Portada del llibre
Traduït per primer cop al català, tenim l’oportunitat de gaudir d’un bon escriptor de novel·la negra com és l’escocès Philip Kerr (Edimburg, 1955), amb una de les aventures de la sèrie protagonitzada per Bernie Gunther, detectiu d’hotel en l’Alemanya nazi que s’encara, a Si els morts no ressuciten, amb un cas amb altes dosis d’intriga, amanit amb una ambientació històrica consistent i ben documentada, centrada en les relacions entre la màfia de Chicago i els preparatius dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936. Un relat que durant mig llibre ens situa a l’Alemanya de principis dels anys trenta i en la segona part ens propulsa fins a la Cuba de Batista: dos moments del segle vint d’aquells d’espera tensa, d’incertesa fatalista, de premonició del que ha de venir, que precedeixen a sengles capítols històrics determinants en la història d’una i altra banda del planeta. Dues parts magníficament connectades per una història d’amor sòlida, ben orquestrada amb un estil de guió cinematogràfic del Hollywood daurat, d’alta intensitat eròtica, poc més que insinuada, de personatges foscos i polièdrics, de diàlegs magistrals en boca d’un personatge, en Gunther, en el qual Kerr dibuixa el perfil de l’antiheroi cínic i valerós que tantes pel·lícules en blanc i negre ens fa venir al cap. Escivint sobre aquest llibre només em vénen referències cinematogràfiques a la memòria. Potser perquè Si els morts no ressuciten és una lectura que es projecta sobre la retina com en el llençol blanc d’una sala fosca d’aquelles d’abans, amb respatllers durs, entapissats amb cremades de cigarreta i seients de grinyol fàcil. Un cinema que, com el mort del títol, tampoc no ressucitarà.
desembre 3rd, 2009
Portada del llibre
Feia temps que no topava amb una història tan original i ben imaginada, tan ben plantejada i tan divertida i alhora entranyable com L’emperador de la Xina, de Tilman Rammstedt, publicat per La Campana. Un llibre fresc, amb un argument hilarant però que es frena just abans de travessar la línia que porta a l’humor esparrecat, i amb l’extensió exacta per no fer-se llarg. Explica la doble història d’un avi i un nét (un nét que ja és a la vintena) que es podrien definir com dos carallots en dura pugna per veure qui és més mesquí i més despietat en les relacions humanes. Un parell d’indesitjables que, malgrat tot, transmeten una certa simpatia. Són dues històries, l’una dins l’altra, en què el narrador desgrana l’argument principal, la vida «real» en la novel·la, alternant-la amb la monumental bola que ordeix el nét per fer veure que és a la Xina acompanyant l’avi en el seu desig de viatjar en aquell país abans de morir. En realitat, l’avi ha marxat sol en cotxe cap a l’orient fart d’esperar i ha mort abans de sortir d’Alemanya, d’on és la família. El nét, per la seva banda, és sota la taula de casa ocultant-se del món mentre escriu unes detallades cartes als seus germans on descriu, amb tot luxe de detalls, el periple xinès d’aquesta estranya parella, afegint-hi les surrealistes confessions vitals del vell. Una descripció tan convincent i alhora tan estrambòtica, que el lector frisa per continuar deixant-se enganyar, per a veure que passarà ara, per saber com acaba bo i sabent que no és res més que una gran mentida ben orquestrada, en un exercici de ficció dins la ficció que Tilman Rammstedt broda, tot i la seva joventut, i tot i no haver estat mai a la Xina, amb la mà ferma d’un expert. Llegir L’Emperador de la Xina no us farà més savis ni us canviarà la vida, però us farà passar una molt bona estona, que és, probablement, l’exigència més legítima que pot fer un lector quan obre un llibre.
novembre 17th, 2009
Previous Posts
