Diumenge al vespre vaig veure en un cinema de Madrid el magnífic documental de Bruce Weber Let’s Get Lost, un retrat descarnat sobre la vida del trompetista i cantant de jazz Chet Baker. La cinta, rodada l’any 1987 i estrenada un any després, poc després de la mort del músic, als 58 anys, està protagonitzada per un Baker decrèpit i tota una sèrie de testimonis que van passar la seva vida en diferents graus de proximitat. Exdones, exparelles, fills, músics, fotògrats opinen sobre el mite sense cap contemplació, posant-lo a parir si cal, destacant-ne la seva genialitat musical perquè va ser un geni i, en definitiva, demostrant que no es pot confondre la qualitat artística amb la qualitat humana d’una persona, sovint oposades i en aquest cas antagòniques. El propi Baker s’autorretrata amb el patetisme autocompassiu d’algú que rodola per la vida i els escenaris sense cap ambició, sense cap il·lusió. És especialment punyent el testimoni de la mare de Baker, que admet lacònicament que el seu fill l’ha decebut com a fill per més que hagi triomfat com artista. Especialment descriptiva la confessió que fa el trompetista Jack Seldon reconeixent la facilitat amb que Baker tocava la trompeta sense saber gairebé llegir música quan ell, en canvi, havia d’assajar i assajar i assajar per arribar a un nivell només acceptable. Moments curiosos els que recuperen velles pel·lícules italianes de segona fila on Baker fa d’estrella invitada (va viure a Itàlia uns quants anys) al costat de Toto o Adriano Celentano. Una cinta que no té ni un minut de desperdici, on no hi ha ni una espurna de compassió cap al protagonista tot i despendre una devoció absoluta pel mite (aquell Adonis dels anys cinquanta progressivament convertit en una desferra desdentegada), amb una utilització lluminosa del blanc i negre i una inserció de talls musicals absolutament brutal, amb escenes d’un dels últims enregistraments d’estudi del gran Chet que fan posar la pell de gallina sentint el fil de veu i el xiuxiueig a la trompeta tan característics del Baker crepuscular. Si hagués de triar un moment del film em quedaria, ja cap al final de la cinta, amb l’escena en què Baker, en un local de Cannes (durant el festival de cinema) on actua davant la indiferència d’un públic més interessat en fer gresca, demana silenci a la sala per interpretar un últim tema: un primer pla del seu rostre demacrat mentre canta una versió d’Almost Blue d’Elvis Costello amb un sentiment, una desesperació i una veu al límit de l’esquerdament que fa rodolar les llàgrimes galtes avall de qualsevol espectador amb un mínim de sensibilitat musical. Em sembla que aquests dies projecten el documental en algun cinema de Barcelona. Aprofiteu-ho o altrament intenteu pescar-ne una còpia per internet. Una joia del documental. Una joia de la història de la música. Veieu-ne un trailer precisament amb Almost blue com a fons:
Diuen que va introduir la improvisació moderna en el jazz, però del que no hi ha dubte és que Coleman Hawkins va inventar el saxo com a instrument solista, fet que va provocar que a partir dels anys trenta aquest instrument inicialment amb paper de comparsa comencés a substituir la trompeta (amb el permís de Louis Armstrong, Miles Davis i Chet Baker) com a icona principal del gènere jazzístic. Vaig descobrir fa prop de 15 anys el senyor Hawkins amb aquest enregistrament en directe de l’any 1966, gairebé al final de la seva carrera (moriria l’any 1969) i quan ja era un home derrotat per un desengany amorós ofegat en alcohol. Llavors vaig quedar impressionat per un so que no havia sentit mai en cap altre saxofonista, amb una sonoritat gairebé humana, un sentiment corprenedor en la interpretació i un estil que fa senzilla la complexitat de la improvisació. En aquest disc, hi trobem un Hawkins terminal, que sobrevola amb pinzellades feixugues, gairebé esbufecs, sobre l’acompanyament de Barry Harris al piano, però que, malgrat aquesta decrepitud física, treu forces de flaquesa i deixa anar alguns compassos memorables, inspirats per l’ofici de molts anys. És especialment destacable la llarguíssima versió de Lover Come Back to me (més de disset minuts amb un Harris també sensacional) i, per damunt de tot, el gran hit de Hawkins, la peça que el va fer famós als anys 30 i que tres dècades després deixa emergir del seu instrument gairebé com una alenada: Body and soul. Coleman Hawkins, un clàssic que amb aquest disc us farà còrrer a localitzar tota la seva discografia. En tornarem a parlar. Escolteu-lo si us ve de gust en un enregistrament dels seus anys de plenitud, concretament el 1958, amb el seu característic barret i una interpretació d’Indian Sumer on es pot apreciar el seu estil amanit d’escales i el recurs al subtó que, com en el cas del seu contemporani Ben Webster, és un dels seus segells de marca.
Enregistrat l’any 1958, en un entremig de la intensa i fructífera col·laboració amb Miles Davis, aquest àlbum és un treball de plenitud del Coltrane més clàssic, previ a l’aventura sonora que el situaria com a punta de llança de l’avanguarda del jazz de principis i mitjan seixanta. En aquest disc (que val a dir que és el primer enregistrament que vaig escoltar en format CD, cap allà a finals dels vuitanta) podem sentir la frugalitat melòdica del Coltrane més convencional però alhora més imaginatiu en les improvisacions. Un disc rodó perquè a la genialitat del cap de cartell s’hi afegeixen uns side-men extraordinaris (no he trobat mai cap disc dolent amb Red Garland al piano, de fet) i un trompetista tan brillant com poc conegut com es Wilbur Harden, especialment fi a My Ideal i Stardust. Un disc memorable per passar una bona estona acompanyats de jazz del bo. Aquí en teniu un tast amb la versió esmentada del tema que dóna nom a la sessió:
Grup menys sofisticat que Supertramp i més consistent que Chicago (per posar dos exemples coneguts que hi retiren) els Steely Dan no van tenir gaire sort al nostre país, tot i que als Estats Units van gaudir de força nomenada durant la dècada dels setanta. Etiquetats com a banda de jazz-rock, la formació liderada per Donald Fagen i Walter Becker té una amplitud estilística que el fa navegar des del pop més comercial fins al rock simfònic o el jazz fusió. Teclats solvents, bons riffs de guitarra i tornades enganxoses són la tònica d’una formació que va publicar set discos entre el 1972 i el 1980 amb la virtud de no fer-ne cap de dolent, ep, per al meu gust. De tots, jo triaria el Pretzel Logic (1974), tot i que si quedeu amb gana podrieu fer un tastet de The royal scam. I aquí teniu una actuació del grup, que des de l’any 1974 només va fer discos d’estudi sense actuacions en directe. Un bon material per escoltar al cotxe o mentre feu alguna altra activitat que sigui de més bon pair amb banda sonora, com ara planxar, treure la pols o plegar mitjons.
John Mayall és, juntament amb Alexis Korner, no només referent imprescindible del blues i rithm & blues britànic sinó un model que va crear escola, començant pels efímers Fleetwood Mac (efímers perquè l’etapa més coneguda d’aquesta banda, posterior al 1975, no té absolutament res a veure amb els primers anys) i continuant pel seu principal deixeble i deutor estilístic, Eric Clapton, que en seguiria la vena més bluesera i alhora la més psiquedèlica. Ja a banda dels seus Bluesbreakers, Mayall va enregistrar, el 1971, aquest doble disc que és un compendi de tot el seu ampli ventall estilístic, amb uns quants bons exemples de complexitat elèctrica i algunes peces acústiques d’una simplicitat deliciosa. Com sol passar sempre amb Mayall, tan bo, o millor, és el tall com l’acompanyament, en aquest cas músics de la solvència de l’esmentat Eric Clapton, dels mítics Larry Taylor i Harvey “sneak” Mandel (tots dos dels imprescindibles Canned Heat), el flautista i saxofonista, Johnny Almond, dels pioners Alan Price Set, el guitarrista dels comencaments dels Rolling Stones, Mick Taylor, a més de l’excel·lent violinista Don “Sugarcane” Harris. Un àlbum doble imprescindible pels amants de la manera britànica d’entendre el blues, amb alguns talls realment bons, com Television Eye i, per a mi, la millor alhora que la més senzilla del repertori: Home Again, La destil·lació de l’estil Mayall en poc menys de cinc minuts.
Aquest àlbum de 1965 integrat, en part, pels temes de la pel·lícula del mateix nom que van fer The Beatles, conté dos dels temes més coneguts dels nois de Liverpool, el que dóna títol a l’àlbum i la mítica, inoblidable i imprescindible Yesterday. Però si us recomano aquest disc no és pas per aquestes dues cançons que podeu trobar en qualsevol recopilatori i segur que esteu farts de sentir, sinó per la gran qualitat general de tot el treball, que transita des del pop més ensucrat (I need you) fins al folk més dylanià (You’ve got to hide your love away) passant pel rock&roll més canònic, com el poderossíssim Dizzy mis Lizzie (composició sens dubte germana de Twist and Shout) sense oblidar incursions interessantíssimes a un estil country (especialment, Act Naturally) a l’altura dels millors grups americans del gènere. Help!, doncs, és un àlbum complet i variat, molt beatle i alhora moltes altres coses. Aquí un tastet:
Amb aquest disc marcat per una portada que segurament avui comportaria gairebé una denúncia per pornografia infantil (i que en el seu temps ja va causar polèmica i obligar a comercialitzar-lo amb una altra portada als Estats Units), el fugaç grup de rock psiquedèlic Blind Faith va sacsejar el panorama musical de finals dels anys seixanta amb un únic disc i una gira i encara no un any de vida, el 1969, que va marcar una fita en la història del rock. Si us agraden sons com els de Cream o Traffic, per exemple, disfrutareu amb la música d’aquesta supebanda liderada per dos col·losos com Stevie Windwod i Eric Clapton. Una música que no és senzilla de pair, un disc d’aquells que no poses un cop rere l’altre sinó que requereix un estat d’obertura auditiva especial. En resum, una música sensacional per no abusar-ne.
Amb motiu de la celebració dels 50 anys de la seva publicació, l’any 1959, últimament s’ha tornat a recordar a bastament la fita històrica per al jazz que va representar la sortida de Kind of Blue, amb Cannonball Adderley, Miles Davis, John Coltrane, Bill Evans, Winton Kelly, Paul Chambers i Jimmy Cobb. Sens dubte, però, hi ha un precedent d’aquest LP que, sense Coltrane i amb una altre trio d’acompanyament, supera segons com el magnífic Kind of Blue. És, sens dubte, Somethin’ Else, que cal situar entre els millors discos de la història del jazz de tots els temps, amb un Cannonball Adderley liderant la banda d’una manera vibrant i un Davis posant un contrapunt cool que fan aquest treball imprescindible per a qualsevol amant del jazz. Una portada que ha esdevingut un clàssic del disseny del segell Blue Note i, musicalment parlant, són especialment recomanables, pel meu gust, la versió de l’estàndard Autum Leaves que obre el disc i el blues One for Daddy-0, que finalitza amb una mítica frase dirigida pel senyor Miles al productor del disc: “Is that what you wanted, Alfred?” . El tall no recull la resposta d’Alfred Lion, però si hagués de donar la resposta jo, diria: no voldria altra cosa.
L’anomenat blues britànic té un dels seus moments culminants en aquest LP que compta amb la participació estel·lar del gran BBKing però amb la contribució impagable d’uns secundaris de luxe com, atenció, el mític Alexis Korner, el beatle Ringo Starr o Peter Green, el líder dels Fleetwood Mac abans que aquesta banda rithm&blusera es convertís en una ensucrada formació pop. Especialment recomanable el tema Caledonia i, sobretot, Alexis Boggie, amb un ritme trepidant de guitarra acústica que no em cansaria mai d’escoltar. Només hi falta John Mayall per ser el millor disc de la història del blues britànic. Però vaja, s’hi acosta.
El primer disc en directe de Billy Joel, del 1981, recull el més autèntic d’aquest pianista que abans de tornar-se una mica favàs va conrear el rock&roll i fins i tot el folk-rock amb una certa contundència i molta elegància. D’aquest treball, en el qual figura una recomanació del propi Joel per escoltar-lo “tant fort com es pugui”, són especialment aconsellables, per la seva energia, Los Angelinos o Captain Jack, i la balada She’s got a way. Especialment indicat per posar a tot volum quan es viatja sol en cotxe per carretera, tot i que tampoc no espereu un gran estrèpit tenint en compte que és rock amb piano com a instrument principal. Com sol passar amb tots els discos d’aquest intèrpret (excepte la mítica de Piano Man) la portada és horrible.
