Manel i companyia
Concert del grup Manel
«A vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.» Si teniu més de trenta anys, a la majoria de vosaltres aquesta frase us pot sonar perquè pertany a una cançó que TV3 ha fet servir com a colofó dels espais de la setmana dedicada a motivar el personal per superar la crisi. Si en teniu menys de trenta, o si sou uns veterans que seguiu l’actualitat musical en general i, això ja és per a nota, la catalana en particular, sabreu que es tracta de la tornada d’una cançó d’un grup anomenat Manel, que en poc temps s’ha guanyat el favor de crítica i públic. La qual cosa, parlant de música en català, vol dir un favor relativament minoritari però absolutament devot. Aquest últim aspecte el vaig poder comprovar l’altre dia en un concert dels Manel que em va entusiasmar tot i que, inicialment, per a un quarantí anar a un d’aquests concerts pot resultar com entrar en un garatge caracteritzat de pop. Per als joves dels seixanta que encara no hem acabat la benzina concertista, els programadors generalment ens reserven les actuacions a preus poc saludables de velles glòries que, amb comptades excepcions, fan més honor a la primera que a la segona part de la seva denominació. He assistit a magnífiques actuacions de gent com Bill Wyman, Raimon o Roger Hodgson, per posar alguns exemples de veterans il·lustres, però val a dir que la majoria dels exponents d’aquestes generacions, en diferents gèneres, llengües i estils, no fan gaire res més que arrossegar els seus excessos passats pels escenaris amb una dignitat més que dubtosa.
És per això que un diu, coi, la nostàlgia està molt bé per fer donar tombs als vells vinils, però a l’hora d’escoltar música en viu val més intentar fer un esforç de posar-se al dia. I tal dit, tal fet, me n’he anat a veure els Manel i n’he sortit encantat. Unes melodies senzilles i efectives, unes lletres plenes d’un bon raig d’humor i unes gotes de melancolia. Una posada en escena engrescadora però sense excés. No són els únics que estan contribuint a revitalitzar el panorama musical català dels últims temps mirant de treure el cap entre les esquerdes d’aquesta llosa implacable que és l’àmbit comunicacional espanyol, del pes de la qual Catalunya tampoc no escapa. Hi ha els Manel, però també Mazoni, Guillamino, Sanjosex o The Gruixuts, per citar-ne només alguns que em vénen al cap i que si em vénen al cap és perquè alguna cosa de la seva música m’ha cridat l’atenció.
Ara que ho penso, potser hauria de pujar el llistó de l’edat perquè al concert de Manel em fixo que de trenta per amunt n’hi ha una bona colla. De fet, molts d’aquests nous grups fan un tipus de música força intergeneracional, transgeneracional o multigeneracional, depenent de les ganes que tingueu d’inventar nous conceptes per definir idees velles. O sigui, quarantins (i cinquantins, i… del món, no us talleu i entreu en aquesta nova dimensió de sonoritats catalanes. No us diré que us baixeu la música per internet per no posar-vos en un compromís tecnològic. Però sempre us queda la possibilitat de fer allò tan passat de moda que és anar a comprar-se el disc.
Afegir un comentari maig 25th, 2009
