El temporal de dilluns. Foto: EFE
Dilluns passat, com tots sabeu i molts encara esteu patint avui (i demà, i…) bona part del país i especialment les comarques gironines van experimentar un d’aquells episodis metereològics extraordinaris que tant sovintegen per aquests verals. Pot semblar contradictori, no? Vull dir que es pot tendir a creure que allò que sovinteja no pot ser qualificat com a extraordinari. Doncs si que pot ser-ho. Som en una terra acostumada a un temps boig, certament. El que passa és que la bogeria es manifesta de tantes maneres que és impossible canalitzar-la per la via de la previsió. Hi ha països acostumats a tempestes de neu. Indrets habituats a les pluges torrencials. Regions víctimes de sequeres persistents. Zones sistemàticament assotades pel vent. Territoris sotmesos als incendis forestals. Latituds amb temperatures extremes. Ara bé, pocs llocs, i molt menys a Europa, estan exposats a tot, com passa en aquest racó meteorològicament capriciós de la mediterrània. Ara ens ha tocat una nevada considerable. A Finlàndia, no hauria passat res. Ni a Alemanya. Fins i tot a Escòcia o a la Llombardia haurien trampejat amb poques incidències una precipitació similar. Ep, i a la Garrotxa i al Ripollès. Estan ben preparats. Nosaltres no estem preparats, o no ho estem arreu. Cert. Només que estar ben preparats per a una nevada que només cau cada vint-i-cinc anys és simplement insostenible des del punt de vista pressupostari. Per això cada cop que ens sobrevé alguna desgràcia relacionada amb el temps que mereix anar seguida del qualificatiu “històrica”, tinc tendència a ser comprensiu amb els governants. Ah! I més aviat crític amb els meus conciutadans començant per mi mateix. La prevenció i la protecció totals són impossibles. La temeritat, la despreocupació i la indisciplina meridional entre els usuaris són incorregibles.
Fins aquí el present article podria servir per a qualsevol capítol meteorològic extrem present, passat i futur a Catalunya. Podria servir tant que ara mateix vaig a fer un copia i enganxa i m’ho guardaré en altre document per no haver de tornar a rumiar el mateix la pròxima vegada.
Un segon. Mmmm… fet.
A partir d’aquí m’estimaria més poder anar canviant la segona part de l’article en futures ocasions. No haver d’escriure que els catalans tenim una actitud de nou-ric que fot por: cada cop que surt algú a la televisió perquè fa deu hores que no li han vingut a escombrar la neu de davant de casa, perquè porta cinc horetes sense llum davant d’una nevada de cal déu, perquè han suspès la línia de l’autobús o perquè és al mig de la carretera queixant-se que ningú el ve a socórrer després d’haver sortit sense la més mínima precaució davant els reiterats avisos dels serveis meteorològics i ni tan sols, si en porta al maleter, ha estat capaç de posar les cadenes al vehicle perquè no en sap. No fotem. Com deia Kennedy, no demanem què pot fer el govern per nosaltres en cas de nevada, sinó què podem fer en cas de nevada perquè el govern pugui dedicar-se a resoldre els problemes de debó. D’aquesta crítica, naturalment, en queden exclosos els soferts habitants de les àrees gironines que han patit i continuen patint els efectes no pas del temporal sinó de la incapacitat de reacció d’empreses i administració (i d’aquí també caldria excloure’n els abnegats ajuntaments, que consti) Tampoc voldria haver d’escriure més sobre la incompetència de les companyies elèctriques, que no tenen cap excusa, cap ni una, per deixar pobles sense llum durant dies i dies. És el que passa en un sector oligopolítsic acostumat a que els governs els riguin les gràcies i només facin una mica de teratre de tant en tant, amb quatre amenaces i sancions de pa xucat amb oli, per fer dissipar la submissió real i total que hi mantenen. Tampoc no voldria haver de fer referència mai més als espectacles lamentables que munten els polítics tirant-se boles de neu dialèctiques en picabaralles infantils mentre una part del país està de cap per avall, en comptes de treballar conjuntament per rectificar allò que no funciona, com ara la normativa que permet a les elèctriques tenir unes xarxes de fireta: al Ripollès, a la Garrotxa o a la Cerdanya, recordem-ho, no s’han quedat sense llum, i hi ha nevat una mica més i tot. Per tant, senyors de la llum, se’n pot dir catàstrofe d’una destrossa que no depèn de la força de la neu sinó de la resistència de les instal·lacions?
També taspiro a que algun dia arribem a tenir la sensació que la situació, malgrat les mancances, els errors i els imponderables, ha estat sota control. Que hi havia algú que se’n cuidava. Als ciutadans, en situacions extremes, un rostre amb credibilitat, que transmeti confiança i seguretat, ens pot arribar a fer més servei que una llevaneus. Davant la fatalitat, de vegades, val més un gest, una actitud, unes formes, que no pas l’efectivitat absoluta, inabastable. En el fons, som de tanta bona fe que ja ens en fem el càrrec que la perfecció no existeix, i com a bons mediterranis tenim una indulgència infinita amb els inútils, això sí, sempre que estiguin al peu del canó. Disposem de l’adagi perfecte per descriure aquest sentiment català tan interioritzat: a qui fa tot el que pot no se li pot demanar més. Després d’aquesta nevada, tantmateix, dels polítics (tret d’alcaldes i regidors, remarquem-ho un cop més) no s’en pot ni valorar l’actitud, ni la diligència ni tan sols aprofitar alguna frase brillant que, unes línies més amunt, m’hagués estalviat haver de recórrer a un estadista foraster com Kennedy i a una sentència que, referint-se a les nevades, no va pronunciar mai.
març 12th, 2010
La idea de retornar l’organització territorial del país als seus orígens històrics (que això també està per veure, si pregunteu a algun historiador) és molt lloable i molt justa, però em sembla molt que en aquests moments resulta més aviat inoportuna, inoperant i absolutament innecessària i fora de lloc. En primer lloc, perquè després de gairebé dos-cents anys, l’únic defecte que té l’organització territorial actual en províncies és que se la van inventar els espanyols, però llevat d’això, i tractant-se d’una distribució purament administrativa, si la cosa rutlla val més no tocar gaire res, no fos cas, per exemple, que els de Tarragona i Reus acabessin a pinyes per una collonada tan insignificant. En segon i últim lloc, l’ordenació territorial que interessa més a la ciutadania, cosa que està demostrant a cop de referèndum popular, no és pas la que organitza Catalunya per dintre sinó la que l’organitza per fora. És a dir, que allò que urgeix ara mateix als catalans no és pas que les quatre províncies actuals deixin de ser províncies, sinó que deixin de ser espanyoles.
febrer 3rd, 2010
En els sectors independentistes catalans es valora amb una mena de respecte corporatiu el cas com un cabàs de Reagrupaent. Personalment, jo me n’alegro d’aquesta comèdia que protagonitzen, en la qual Cantinflas, Xarlot o Toni Albà no serien admesos per falta de gràcia. Ja és hora que es vegi el pa que s’hi dóna perquè el votant independentista potser d’aquesta manera, veient com en Carretero i companyia ventilen públicament el seu patetisme ideològic i estratègic, s’adonarà que cal fugir corrents d’allí on tregui el cap un purista, on aixequi el dit un patriota insubornable, on alci la veu un salvapàtries de boquilla. Reagrupament, a veure si ens n’adonem d’una vegada, només aplega impacients, descontents compulsius i gent amb l’agilitat i la cintura d’Oliver Hardy en el terreny de l’estratègia política. Obtenir la independència és molt més que voler-la. És baixar a l’aiguabarreig de la lluita real, enfangar-se amb el llot de la resistència al canvi i nedar contra el corrent que, tot i els avenços esperançadors, encara baixa de cares amb força. I intentar aglutinar esforços a partir de la suma i no de la divisió ad infinitum i la barretada al foc sistemàtica. I fer pena no és la millor manera de defensar un projecte per a l’esperança. És el que passa per voler posar el Carretero davant dels bous.
febrer 2nd, 2010
Em sap greu perquè conec algunes persones que confiaven de bona fe en l’aventura de Reagrupament com l’enèssimament definitiva per liderar el camí cap a la independència de Catalunya, però com he escrit en diverses ocasions l’única cosa que calia fer amb un partit integrat majoritàriament per rebotats d’altres formacions i escissionistes compulsius era esperar el temps just, que, com es pot comprovar, no ha estat excessivament llarg, per assistir a la implosió que, em temo, inaugura una comèdia d’embolics que pot acabar com una bomba de fragmentació si no ho evita un personal que, tristament, té més experiència en partir peres que no pas en aplegar-les al mateix cistell, per més Reagrupament que es digui el partit. En fi, tal dia farà un any i, mentrestant, l’independència de Catalunya continua esperant temps millors en què l’electorat prengui consciència que només es pot arribar a tenir un estat el dia que els independentistes siguin capaços de votar el mateix partit, quin sigui, però sempre el mateix, fins obtenir el somni anhelat. Mentre no ho fem així, només ens queda el trist entreteniment d’anar assistint entre perplexos i resignats a la lamentable política del TCTB, que no és cap nova pela de la ceba sinó que no vol dir altra cosa que Tants Caps, Tants Barrets.
gener 31st, 2010
A mi Barcelona em queda una mica lluny, però em sobta una mica això que la ciutat de l’estiu etern en què s’ha convertit el cap i casal de la xancleta i la calça curta permanent vulgui ser la seu d’uns Jocs d’hivern, que cal recordar que no són pas només uns Jocs Olímpics que es fan en aquesta estació, sinó que tenen la particularitat que inclouen només modalitats relacionades amb la neu i el gel, dels quals Barcelona no és pas excedentària excepte a les neveres dels bars, a tot estirar. Té raó, malgrat tot, l’alcalde Hereu, quan diu que Barcelona avança quan té un projecte de futur engrescador. El problema és que els socialistes, o almenys ell, tan perspicaços fins ara a l’hora d’intuir amb què vol engrescar-se la ciutadania, no siguin capaços de veure, encara que la tinguin davant dels nassos, la gran oportunitat de futur de Barcelona: convertir-se en capital d’un nou estat. Què voleu, més engrescador que això?
gener 23rd, 2010
Després d’un any 2009 que ha vist com el poble català començava a opinar sobre el seu futur com a país sense esperar que els partits s’hi posessin al davant, el 2010 es presenta com l’any de la independència de Catalunya.
Ja ho sé. La majoria dels lectors que heu arribat fins al punt i a part anterior en aquests moments us esteu recuperant de l’atac de riure que us ha generat la meva predicció, el meu vaticini, el meu pronòstic nacional per a l’any que fa poc més d’una setmana que hem començat. Si voleu m’espero que us eixugueu les llàgrimes que us han començat a brollar amb les contorsions pròpies de la hilaritat desbocada que, somiatruites de mi, us he provocat.
M’espero.
Continuo esperant-me.
Ja esteu? Ulls eixuts i ben torcats?
Doncs vinga, continuo: deia que si el 2009 va ser el de l’inici de l’embranzida independentista sense pors, sense complexos, ni manies ni boques petites, però també sense força legal, aquest 2010 es pot començar a encarrilar la cosa per la via de la política vàlida, la que ens ha de conduir cap a l’estat català que molts, cada cop més, i cada cop més dels que comptàvem ser els mateixos que cada cop som més, volem tenir per governar els nostres destins dintre d’aquest món globalitzat on ja fa temps que no es pot anar per lliure però on sí que cal que hi anem lliures.
De moment, encara queden, pel cap baix, un parell de tongades de consultes populars que han de continuar sumant suports visibles als prop de 200.000 ciutadans que el 13 de desembre passat van expressar inequívocament el seu suport a la independència de Catalunya. Abans del juny, si l’onada no s’estronca per la coneguda tirada catalanista a l’autoflagel·lació, l’autofàgia i la devoció al lema Tants caps tants barrets; si s’aconsegueix resistir anímicament l’escomesa mediàtica espanyolista (la que ve d’Espanya i la que ve de la Catalunya espanyola) que ens voldrà convèncer per més evidències en contra que tinguin que no som prou; si aconseguim esquivar tots aquests pals que amenacen la roda cap a l’alliberament nacional, ens plantarem a la tardor amb la força suficient i la convicció necessària per aconseguir una majoria independentista al Parlament de Catalunya, el lloc on, com a país democràtic que som, ha de començar el procés per convertir l’Estat espanyol en el nostre benvolgut veí.
Què? Ja us torna a aflorar el riure per sota el nas?
No sé quin problema hi veieu. No hi ha res de tot el que he escrit fins ara que no es pugui assolir amb la voluntat majoritària dels catalans. No hi ha dubte que Espanya farà mans i mànigues legals i polítiques per frenar-nos. Però la voluntat popular, en un entorn democràtic, arriba un moment que no es pot continuar reprimint. Pot ser que no hagi calibrat bé la situació i que erri clamorosament la predicció. Però si a final d’any no som independents, o no som en el camí irreversible de ser-ho, ja no podrem donar les culpes a ningú més que no siguem nosaltres mateixos. Ara ja sabem que podem. Però, gosarem voler?
gener 12th, 2010
El president Laporta
El soroll mediàtic que està propulsant el president del Barça, Joan Laporta, cap a la política parlamentària ja feia algun temps que havia superat l’estadi d’enraonia de sobretaula quan, l’altre dia, el propi interessat va sortir de l’armari pràcticament de cos sencer amb el millor estil dels líders dels països sotmesos que busquen ressò internacional: concedint una entrevista a la premsa estrangera. Un bon gol als mitjans nacionals que fa temps que el ningunegen (benvolguda correctora, no em posis cursiva a aquesta paraula com a barbarisme perquè trobo que deriva perfectament del catalaníssim ningú: en tot cas són els castellans que cometen un catalanisme flagrant fent derivar de ninguno un terme que, en espanyol, hauria de venir de nadie i, per tant, dir-se nadiear).
Digressions filològiques a banda, el cas del senyor Laporta m’inspira un seguit de reflexions que poden ser d’utilitat per a tots aquells independentistes que d’un temps ençà estan tan esperançats amb la possibilitat que la independència deixi de ser una utopia com farts de girar el coll davant la gernació de salvapàtries que aterra en l’arena política. I si no us és d’utilitat a vosaltres, almenys em serveix per esbravar dèries pròpies, ja em perdonareu.
I què, si en Laporta vol aspirar a ser president de la Generalitat?
D’entrada, podrà ser el substitut natural d’Esquerra en el paper de boc expiatori de tots els mals per a la caverna mediàtica espanyola. També podria convertir-se en l’enemic a desprestigiar per la cova mediàtica catalana sociovergent, la que porta mitja dotzena d’anys disparant contra el tripartit i amplificant els trets dels socis que opten per disparar-se personalment.
Aquestes dues possibilitats poden quedar conjurades, o relativitzades, per un atac d’intel·ligència perversa de les dues cavernes si arriben a concloure que donar aire al futur expresident blaugrana pot contribuir a l’afebliment de l’independentisme per la via de la dispersió. Tot sol, Laporta restarà vots als altres però difícilment aconseguirà prou embranzida, tot i que de més blaus en maduren, i no penseu en cap elefant.
El tema s’anirà concretant en els pròxims mesos. De moment, però, el cas està generant comentaris força sorprenents, començant pels que critiquen que sigui un inexpert en la política o que aprofiti la rellevància pública per promocionar-se. Si us hi fixeu bé, els que el critiquen per això sovint són els mateixos que blasmen els polítics professionals i/o que no han qüestionat mai l’entrada al parlament de gent procedent d’altres àmbits, com l’acadèmic, el sindical o l’empresarial. Ah! És que aquest és president d’un club de futbol. Com en Gil i Gil o en Berlusconi, diuen. Alto! Joan Laporta ens pot caure més bé o més malament, però la comparació és odiosa. Laporta no és el president d’un club de futbol. És el president del Barça. S’ha de ser molt marcià a Catalunya per no veure-hi la diferència. No ens preocupem pel salt a la política d’en Laporta. El càrrec de president del Barça ja és un càrrec polític. Llàstima que fins arribar a Laporta, amb dignes i afusellades excepcions, el tron només l’ocupessin tristos presidents de club de futbol.
gener 5th, 2010
He quedat per dinar en un restaurant de l’Eixample barceloní. Tot i que fa un dia especiament fred, com que arribo aviat em dedico a fer una passejada pels encontorns del passeig de Gràcia. A la cantonada del carrer Rosselló passo per davant d’un hotel en un edifici de façana de disseny ultramodern, impactant. Faig una mica el xafarder, gens dissimuladament. Em sobta un rètol quadrat, amb lletres blanques de cos força petit sobre un fons negre pissarrós, discretíssim, situat just al costat de la porta giratòria de l’entrada: «La Generalitat de Catalunya obliga a posar aquest cartell».
Quina bestiesa. Per què coi la Generalitat de Catalunya obliga un hotel a posar un cartell només per indicar que la Generalitat de Catalunya obliga a posar un cartell? Una mostra d’autoritarisme burocràtic? Un exemple de reafirmació competencial? Una simple ximpleria sense sentit? Em quedo una bona estona palplantat tot rumiant sobre la possible doble lectura de la frase, provant de desencriptar el missatge, però no aconsegueixo treure’n l’entrellat. Si el sector hostaler català, administrativament parlant, depengués d’alguna de les conselleries que controla Iniciativa, potser la cosa s’entendria perquè, simplement, seria un exemple més de la pruïja de regular les coses més absurdes amb l’objectiu que els pobres individus, orfes de sentit comú perquè ens l’han assassinat a còpia de normatives paternalistes, tinguem el bon guiatge del pare govern (i la mare governa, hi hauríem d’afegir per ser políticament correctes). Però els hotels, si no vaig errat, competeixen al departament que dirigeix el senyor Josep Huguet, el qual ja fa temps que ha deixat de merèixer el malnom de Lenin del Bages amb què era conegut antany.
No puc resistir-ho més. M’acosto al porter, un noi jove que vesteix una mena de lliurea, o abric llarg botonat, no em feu concretar millor, i li pregunto què vol dir el cartell. Amb una cara de pensar un-altre- pesat-que-em-fa-aquesta-pregunta, m’indica amablement que la propietat està disconforme amb l’obligatorietat d’haver de penjar a l’entrada no aquell cartell, sinó el que hi ha just al damunt, que és el clàssic amb una hac majúscula blanca sobre fons blau, rematat amb les estrelles que acrediten la categoria de l’establiment, quatre en el cas que m’ocupa.
Ara ho pesco. Un gest de protesta, intueixo que suggerit pel dissenyador. Mal redactat, naturalment. Perquè no hauria de dir «la Generalitat de Catalunya obliga a posar aquest cartell», sinó «la Generalitat de Catalunya obliga a posar el cartell d’aquí al damunt». En tot cas, una fórmula d’inconformisme que si fes fortuna rescataria de la crisi uns quants sectors productius relacionats amb la retolació. Ja me n’imagino tot el país clafert. A l’obra: «La Generalitat de Catalunya ens obliga a treballar amb casc». Al costat de la matrícula: «L’Estat m’obliga a circular per la dreta». A la porta de casa: «L’Ajuntament d’Oix m’obliga a pagar l’IBI». La llista podria ser llarga.
Jo ja tinc encarregat el meu. No sé on me l’enganxaré. Però dirà així: «L’Estat, i la Generalitat de Catalunya, m’obliguen a ser espanyol». Espero poder despenjar-lo aviat.
gener 3rd, 2010
Només pel ressò internacional que ha tingut la consulta d’ahir ja ha valgut la pena. Només perquè molts descobrissin que es pot anar a votar per la independència d’aquest país anant i tornant pel carrer amb total normalitat ja ha valgut la pena la consulta d’ahir. Ara sentirem a dir que si ha votat poca gent, que si no és representatiu, que si tomba que si gira. No en fem cas. Qui no s’adona que la data d’avui marca el punt d’inici d’un gran canvi per a Catalunya o bé és que no sap el que està passant realment en aquest país, o bé és que ho sap perfectament però fa veure que no passa i mira cap a una altra banda. Ara cal mantenir el ritme i la progressió. D’una banda, treballant per tal que en les consultes futures, i especialment en els municipis més grans que s’aniran afegint a la roda, la participació es mantingui almenys en els mateixos nivells. I de l’altra, i aquí sí que toca treballar als partits, mirant d’evitar que el potencial que neix d’aquestes urnes no es perdi per culpa de la disgregació electoral. La dita del divideix i venceràs és especialment cruel quan la divisió no la genera l’enemic sinó que es crea en les pròpies files.
desembre 14th, 2009
Si ens hem de creure que les consultes independentistes de diumenge són una cosa seriosa, i jo m’ho crec, demà en teoria és el dia de reflexió abans del referèndum. Una jornada habitual en tot sistema democràtic avançat, on les votacions i les eleccions i tots els actes de participació popular s’organitzen amb un calendari perfectament pautat i amb garanties de netedat, transparència i legitimitat. La pruïja dels impulsors de la moguda de demà, i de les que vindran, garanteix un acte modèlic dintre dels marges de l’alegalitat en què, obligats per la insensibilitat de la política oficial, ens hem vist obligats a moure’ns tots plegats, els que ho munten, els que votaran diumenge i els que ho farem més endavant. Demà, com deia, és una jornada de reflexió. Que, ben mirat, ens podríem estalviar perquè durant els últims 300 anys hem tingut temps de sobres per reflexionar i esvair tots els dubtes sobre la necessitat de votar per la independència de Catalunya. Si l’Estat espanyol us convida a cafè, un trist cafè aigualit per a tots, des d’aquest racó de paper de diari un servidor us invita, a tots els que us vingui de gust, a diumenge votar sí.
desembre 11th, 2009
Previous Posts
