El Punt El Punt http://blogs.elpunt.cat/davidmarin
Articles
Comentaris

L’Ajuntament de Lleida no pensa gastar ni un euro en la retirada de les plaques amb el símbol franquista de les façanes dels pisos que va construir el Ministeri de l’Habitatge. Alguns grups a la Paeria ho demanen, però Àngel Ros ha dit en una entrevista que això és cosa dels propietaris de cada edifici i que el consistori no hi té res a dir. L’administració, doncs, no s’ha de ficar en els símbols privats que vulguin exhibir els veïns. Podria ser vist, forçant al màxim la benevolença de l’ànàlisi, com una actitud d’una tolerància a la llibertat d’expressió militant, si no fos que no és congruent amb l’actitud presa cap a d’altres tipus de símbols, als quals sí es planta batalla des de l’Ajuntament quan es creu que això pot tenir rèdit electoral. A Lleida no es pot anar amb burca als equipaments públics, però sí que es poden mantenir a les façanes els símbols d’una dictadura feixista sorgida d’una guerra i que va empresonar i assassinar milers de persones. En què quedem? Hi ha simbologia que queda en mans dels propis veïns, i una altra que sí que cal combatre des de l’administració?

A gairebé ningú en aquest país li agrada el burca que anul·la el rostre i, per tant, la identitat de les dones, i les manté apartades de la vida pública, i l’Ajuntament de Lleida va decidir posar-se al capdavant de la lluita contra la propagació d’un símbol que a la ciutat pràcticament ningú exhibia. De la mateixa manera, el jou i les fletxes de la Falange feixista, tot i ser un símbol d’un passat ja superat, representa una etapa de repressió, obscuritat i violència institucional. En canvi, l’Ajuntament el tolera i fins i tot fa sarcasme i convida, a qui no li agradi, que el tregui ell mateix. Segurament aquest debat mereixeria un tractament més sensible per part de l’Ajuntament i el seu alcalde, en lloc de veure-ho com l’atac d’una oposició ressentida.

L’any 2008 l’Ajuntament de Barcelona, governat pel PSC, va aprovar un pla per retirar les plaques franquistes de les façanes, en col·laboració amb les comunitats de veïns. Eren 4.361 plaques. Van començar a poc a poc, i avui encara s’està executant. No era talibanisme ideològic ni disputes de partits: era dignificar l’espai públic. I les plaques de Lleida?

(Publicat a El Punt Avui el 8 de març de 2017)

 

Arriba una onada de fred, i l’oligopoli energètic que governa l’Estat apuja la factura dels subministraments perquè encara més gent tingui problemes per escalfar-se. Si Adam Smith fos viu, més d’un estaria temptat d’enviar-li la factura de la llum i el gas perquè comprovés de la seva pròpia butxaca de quina forma tan màgica i fabulosa s’autoregulen els mercats. Com més necessitem els humans una cosa, més car és aconseguir-la. Una meravella, el capitalisme. I si ho qualifiques d’irracional i inhumà, a Veneçuela vas.
En la política passa si fa no fa el mateix. Durant els primers vint-i-cinc anys de represa democràtica, els catalans semblava que anàvem tirant més o menys còmodes amb l’escalfor d’un estat i d’un sistema constitucional de qui dia passa anys empeny i una rebequeta autonòmica d’entretemps que se’ns feia curta però servia per anar fent al viu-viu. Però des de fa uns anys el dilema sobre la independència s’ha fet més i més gran i necessitem amb urgència més democràcia, per mesurar aquesta voluntat, comptar-nos i poder obrar en conseqüència. Però, com les elèctriques, l’oligopoli polític espanyol del PP, el PSOE i C’s ha decidit que, com més democràcia necessitin els catalans, menys en tindran. I no ho diu Adam Smith, sinó la Constitució espanyola, que quan es va votar, fa quaranta anys, era defensada al carrer per milers d’individus amb camisa de quadres i pantalons de pana i que ara només serveix de martell de jutges de toga negra i prosa autoritària.
El judici d’aquesta setmana contra el 9-N és un nou episodi de l’encariment de les llibertats dins de l’Estat. El preu del kilowatt/hora de democràcia ja estava pels núvols a Espanya, però ara la persecució d’aquella consulta sense efectes jurídics que ens vam mig atrevir a fer els catalans ha posat la factura de la democràcia espanyola en un lloc gairebé inabastable per als catalans. I, de retruc i a mitjà termini, per a la resta d’inquilins de l’Estat. Protestar contra això només serveix perquè la companyia t’amenaci de treure’t la llum del tot. Davant d’això, l’opció més racional és donar-se de baixa d’aquesta companyia i mirar d’aconseguir un subministrament democràtic propi, més barat, fiable, adaptat a la societat catalana actual i que no ens congeli la llibertat amb judicis d’opereta. L’últim que apagui el llum.

(Publicat a El Punt Avui el 8 de febrer de 2017)

El poder menteix

Mireu si n’estem, de malament, que la BBC ha hagut de crear un departament especial per desemmascarar notícies falses, exageracions i rumors. Se suposa que això ja ho hem de fer sempre els que ens dediquem a això, des del periodista més experimentat de la BBC fins a l’últim becari d’un setmanari de comarques. Però la dimensió del problema és tal que la cadena britànica ha hagut de reservar uns quants periodistes per analitzar a fons tota la brossa d’aparença creïble que circula per les pantalles on s’informen els ciutadans.

Però no són les xarxes, l’origen del problema. Ni són un fenomen nou. Les mentides més perilloses sempre s’han pensat en despatxos oficials i han trobat altaveu en la desídia o la complicitat cínica de periodistes i grups de comunicació que renuncien a exercir com a tals. I afecta ja tothom: des del líder mundial que assegura que un país té armes de destrucció massiva fins al ministre de l’Interior que afirma que l’atemptat l’ha fet ETA, passant per l’alcalde que infla any rere any les xifres d’assistents a la seva fira agrícola. L’altre dia un ajuntament català defensava per segon any consecutiu que és el que més gasta en despesa social. Però ho fa afegint-hi la despesa de seguretat social del seu personal. Dos dies després, un president de diputació afirmava en un ple que un jutge li havia donat tota la raó en la política de despeses sanitàries de la institució, però en realitat el jutge simplement havia considerat que no podia tramitar el cas perquè el sindicat que ho denunciava no era part legitimada per fer-ho. Jocs de mans narratius, trampes al solitari que, en realitat, no són al solitari si després els mitjans, per desídia o per complaença interessada, els amplifiquem sense comprovar absolutament res.

A alguns periodistes els agrada veure’s a si mateixos com a notaris de la realitat. Si un determinat senyor o senyora amb pedigrí oficial diu tal cosa, jo publico que això ha estat dit, i tan ample. Objectivitat pura, que en realitat no és més que una covarda equidistància entre la mentida i la veritat. Semblen, més aviat, aquells notaris que, en el moment de la firma del contracte, s’aixequen i surten del despatx perquè els clients, fora dels focus, escriguin ells al titular que l’atemptat l’ha fet ETA, que Saddam té un arsenal químic o que a la seva fira de formatges hi va més gent que al Mobile World Congress.

(Publicat a El Punt Avui el 25 de gener de 2017)

Hipocresies nadalenques

Nadal és una època meravellosa de fraternitat i hipocresies, i això últim no és necessàriament dolent. El món seria pitjor sense aquests missatges de bondat ni que sigui impostada, malgrat el cansament que poden arribar a provocar quan la falsedat resulta massa evident. Només els nens i els borratxos diuen sempre la veritat. Els darrers per intoxicació, i els primers perquè no han sortit encara de l’estat d’egoisme natural que resulta tan encantador en els infants, als quals no se’ls ha d’exigir que tinguin en compte el sentiment dels altres i l’efecte que les seves invectives sense autocontrol tenen més enllà dels seus adorables nassos. Angelets.

Però una cosa és una petita i sana dosi d’hipocresia nadalenca, pensada per repartir afecte, cuidar amorosament les amistats i aplanar el camí que ens retroba amb aquells que estimem, i una altra, prendre el pèl al personal, repartint lliçons de moral d’aparador mentre dins de casa es fa justament el contrari. El cap d’estat espanyol, Felip de Borbó, ens va llançar, la nit del 24, un bonic missatge de felicitació nadalenca amb apel·lacions al diàleg i l’entesa, i tres dies després l’aparell judicial del seu Estat feia detenir un regidor de Vic per portar-lo a Madrid per les seves opinions independentistes. Si aquesta és la concreció del diàleg i entesa que proposen les institucions de l’Estat, es podien haver estalviat l’escenografia nadalenca, que ja anem ben enfarfollats de postals, felicitacions, lleis socials impugnades al Constitucional i agents del CNI rebuscant dins les papereres.

No se m’acut pitjor recepta per repartir afecte entre els súbdits, cuidar les amistats que encara té l’Estat a Catalunya i aplanar el camí per retrobar els catalans díscols, que la hipocresia de cridar al diàleg i, alhora, continuar empaperant càrrecs públics i negar als catalans, amb tota mena d’amenaces i invectives, la possibilitat de decidir lliurement i en pau què caram volen ser.

(Publicat a El Punt Avui el 28 de desembre de 2016)

Hem de parlar

Quan en una parella de naturalesa eroticoromàntica una de les parts diu “hem de parlar”, la part interpel·lada tendeix a empassar saliva, agafar una momentània tonalitat blanca en les faccions i ajornar tant com sigui possible el moment de fer front al problema. Ja en parlarem al cap de setmana. O al següent. Finalment, si la part interpel·lada abusa de la negació i allarga sine die el problema, és possible que un dia es trobi unes maletes obertes a l’habitació i la necessitat, llavors sí, d’afrontar el diàleg, o almenys fer-ho veure.

Sembla que les relacions de naturalesa autonomicoestatals tinguin un patró similar. La crida al diàleg i el despatx obert a Barcelona per part de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría han arribat amb les maletes de la independència ja obertes i amb una majoria política (i amb tota probabilitat també social, fins que ens puguem comptar com Déu mana en un referèndum) disposada a agafar la porta i marxar. L’actual parlem-ne del govern espanyol arriba una dècada després de l’hem de parlar que vam fer els catalans amb la reforma de l’Estatut, durant el qual la part interpel·lada al seu dia no només no va voler assumir allò que reclamava Catalunya de manera majoritària, sinó que ho va menysprear i combatre per terra, mar i tribunal constitucional i va actuar com el patriarca que posa els peus sobre la taula i diu que ja n’hi ha prou de ximpleries i com és que el sopar encara no està fet.

Sáenz de Santamaría és advocada de l’Estat, professió que abunda entre els ministres escollits durant el govern del registrador de la propietat Mariano Rajoy. Els advocats no són jutges obligats a analitzar amb neutralitat un litigi, sinó que actuen de part, utilitzant les estratègies jurídiques al seu abast en defensa dels interessos legítims de qui els ha contractat. El govern espanyol sembla que hagi decidit contagiar-se de la professió majoritària dels seus membres, quan al seu dia més li hauria convingut un empàtic conseller matrimonial. Però aquests deuen militar a Podem, o vés a saber on.

(Publicat a El Punt Avui el 14 de desembre de 2016)

La guerra dins nostre

sos-poster-english_11-06-2016-rgb-24-x-36-200x300Chelo Alvarez-Stehle es va fer periodista per explicar històries. De jove la vida la va portar al Japó, on es va instal·lar i va treballar per a mitjans japonesos i enviant articles com a corresponsal als diaris del seu país. Allà va topar amb la història de les esclaves sexuals que l’exèrcit japonès havia capturat i que va utiiltzar per recompensar els soldats durant la Segona Guerra Mundial. Va entrevistar les víctimes que demanaven al govern japonès una compensació. La història la va atrapar de tal manera que va continuar tractant el tema del tràfic de dones a Àsia, les nenes obligades a casar-se a canvi de diners per a les famílies que les han venut, els abusos massius consentits per les autoritats. La vida la va portar a Califòrnia, i allà aquests temes continuaven apareixent sovint en els seus reportatges: la valentia de les dones que trencaven el silenci, ho explicaven i aixecaven la seva vida. El 2008 va començar a elaborar un documental sobre tots aquests casos.

A mig documental, però, es va adonar que un interrogant s’anava fent més i més gran: per què sempre m’ha interessat tant aquest tema? Respondre a la pregunta li va costar un dur exercici de recerca interior i descobriment que la va portar a fer un gir narratiu en el documental i fer una cosa que a les facultats de periodisme ens expliquen que no s’ha de fer mai: girar la càmera i enfocar cap a un mateix. Va tornar a la seva ciutat, a la seva família, al seu passat, a filmar allò que havia quedat tapat sota una sòlida capa d’anys, culpa, ràbia soterrada i silencis. El documental Sands of Silence es va estrenar ahir a Catalunya, en una projecció amb l’autora al Cafè del Teatre de Lleida. Avui arriba a Barcelona, i és un exercici aclaparador de denúncia, sinceritat, honestedat, valentia i periodisme.

Els horrors del món ens commouen, però mai no són pitjors que els que ens habiten, per petits i domèstics que semblin: són els nostres. Discutir sobre dictadures caribenyes a vegades no és més que l’excusa que tapa la falta de cultura democràtica que patim aquí; l’escàndol d’una guerra ètnica i religiosa llunyana ens serveix per no mirar què passa en alguns dels nostres barris i la segregació encoberta de la xarxa escolar d’algunes de les nostres ciutats. A vegades també cal mirar-se el melic, per indagar si, en realitat, la guerra també és dins nostre.

(Publicat a El Punt Avui el 30 de novembre de 2016)

Interès humà

el-sueno-de-la-razon-detalleÉs curiós, quan es rellegeixen ara les opinions i les anàlisis d’abans de les eleccions nord-americanes, que molts dels que ara s’afanyen a oferir explicacions exactes sobre el que ha passat en la ment dels electors americans, menystenien l’histriònic Trump i auguraven una victòria més o menys folgada de Clinton. Els que escrivim en els papers acostumem a encertar-ho de ple un cop les coses ja han passat. En això, hi tenim la mà trencada. Però les prediccions abans que passin, que en realitat és el que més interessa a la gent, no són més que camins a les palpentes. Davant del primer xàfec de realitat l’argumentació més brillant, analítica i raonada sobre el futur immediat acaba convertint-se sovint en paper mullat.

Hi ha un contrast interessant entre els mitjans seriosos i rigorosos nord-americans, que apostaven per Clinton i en general preveien una victòria de la candidata demòcrata, i les televisions privades nord-americanes, més sensacionalistes, dretanes i que en molts casos confiaven, i la van encertar, en una victòria del magnat republicà. La premsa que analitza, reflexiona, mira estadístiques i contrasta, va fallar; la que banalitza la política, busca el sensacionalisme i els impactes emocionals, la va encertar.

Al cap i a la fi, voten les persones. I les persones no sempre ens movem per les reflexions racionals ni per la suma i resta ponderades dels pros i contres de les coses. Els grans diaris de referència americans també van fer reportatges sobre l’home blanc pobre de l’Amèrica profunda castigat per la crisi econòmica, amargat per veure amenaçat el seu precari estatus econòmic, racial i de gènere davant dels canvis del món. Però segurament els seus analistes no els devien llegir amb gaire atenció: reportatges d’interès d’humà, en diuen, dels de trepitjar barris, pobles i perifèries, on no són els somnis de la raó, sinó l’amargura dels sentiments, el que a vegades produeix monstres.

(Publicat a El Punt Avui el 15 de novembre de 2016)

Consulta al diccionari

sirba-dict-01Alguns polítics socialistes espanyols, entre ells l’autoproclamada màxima autoritat del PSOE, Verónica Pérez, han anat a consultar al diccionari de la Real Academia Española la definició del mot rufián, i han publicat el resultat en els seus comptes de Twitter: “Persona sense honor, perversa, menyspreable.” Per aplicar-ho, evidentment, al diputat Gabriel Rufián, que els va treure de polleguera durant la investidura de Rajoy.
En lloc de consultar diccionaris, els hauria fet més profit consultar militants, abans de votar el que van votar. Però tenien molta Prisa, perdó, molta pressa, per evitar unes terceres eleccions molt complicades o, el que és pitjor, un remot acord d’esquerres amb el vistiplau tàctic d’algun grup independentista, cosa que obriria un nou camí per al règim espanyol del 1978. Un camí que els poders de l’Estat es resisteixen a fer i que, per evitar-ho, són capaços de moltes coses. Com per exemple, de decapitar el líder del segon partit de l’Estat d’una manera poc honorable, una mica perversa i, des d’un punt de vista de la democràcia interna, bastant menyspreable.
El discurs de Rufián no contenia insults directes però sí molta mala llet. Recollia les veus de socialistes indignats i les etzibava sense censura als diputats del PSOE. Fins i tot socialistes crítics amb la decisió de la cúpula del partit s’han mostrat molt dolguts per la duresa de Rufián: sembla lleig que des de fora es posi el dit a la nafra i es faci llenya de les divisions. Però és una metzina que s’aplica constantment als rivals en política i ningú no és innocent. Burxar i buscar la divisió dels 72 diputats del sí és l’esport de moda entre els del no i els del ja-ho-veurem, socialistes inclosos. Quan ERC feia tripartits, el burxament, llavors d’origen convergent, va acabar amb aquell partit decapitat, escindit i derrotat. I així tots els partits quan passen per contradiccions. Si ens posem tan figaflors, acabarem definint la política al diccionari com a activitat perversa i de poc honor. I qui estigui lliure de culpa que llanci la primera piulada.

(Publicat a El Punt Avui el 2 de novembre de 2016)

Pallassos assassins

francopallassoA Lleida un individu s’ha disfressat de pallasso sinistre i cada dia ha anat penjant una foto nocturna a Instagram, on ell apareixia posant en algun racó conegut de la ciutat. El contrast entre un escenari familiar amb la figura fosca d’un pallasso amb una màscara de somriure sanguinari i pervers, produïa un efecte visual bastant inquietant, artísticament terrorífic. Era, tanmateix, un pallasso bo: no perseguia ni espantava ningú pel carrer, sinó que es limitava a posar fotos a les xarxes socials, on de seguida va reunir milers de seguidors que el felicitaven, l’insultaven i l’amenaçaven. Ho va deixar de fer aquest cap de setmana, quan un parell de televisions estatals es van adonar de la seva existència i van donar unes informacions alarmistes, més pròpies del gènere de terror que del gènere periodístic, amb imatges de Youtube de bromes macabres protagonitzades pels creepy clowns als Estats Units i la d’un assassí en sèrie dels 70 que matava disfressat de pallasso. Quan els mitjans t’assenyalen amb els dits grocs com a possible assassí en potencia, val mes plegar veles. El periodisme també pot ser molt creepy quan olora sang. El pallasso lleidatà ha recollit els globus de colors i ha tancat la paradeta.

A Barcelona sembla que la moda dels pallassos sinistres també hagi arribat. Ningú no està lliure ara de passejar de nit per El Born i trobar-se de cop la figura d’un dictador assassí. L’Ajuntament hi veu art transgressor i reflexió sobre la impunitat, igual que el pallasso lleidatà convertia l’espai urbà en terreny d’exploració i acció artística. La diferència, però, és que mentre el clown de Ponent ha decidit evitar el circ de l’alarma social sense haver mort ni espantat mai ningú, a Barcelona el despotisme il·lustrat i l’elitisme intel·lectual manté nit rere nit al carrer la fosca figura de qui sí va assassinar i detenir en sèrie durant dècades i va deixar traumatitzada políticament les nostres societats. Ja sé que s’acosta Halloween, però entenc que a molts la broma municipal no els hagi fet ni la més punyetera gràcia.

(Publicat a El Punt Avui el 19 d’octubre de 2016)

Perifèries

Barcelona 04 09 2015 Obras de la futura estacion de La Sagrera en el corredor ferroviario de Sant Andreu Fotografia Albert Bertran

Vinc d’aquella perifèria metropolitana. Barri de la Sagrera, blocs de la Meridiana, desarrollismo triomfant i una plaça amb gronxadors. La va salvar de l’especulació una associació de veïns pesuquera. Anys vuitanta. Cançons d’El Último de la Fila i Loquillo, Polla Records i Kortatu. Què sé jo. La dona jove del sisè segona escolta Serrat i la Dharma. Diuen que està en coses polítiques. Lírica metropolitana que ressona al pati interior del bloc i es barreja amb l’olor dels fregits. Travessar cada dia les barraques de la Verneda per anar a entrenar a un camp de futbol de terra ple de tolls. Les botes que no siguin massa bones, que desapareixen. Alguns havíem entrat a l’institut: gol per a l’equip local. L’escola i la cultura dels fills eren l’únic patrimoni a l’abast. El bitllet de metro cap a la classe mitjana, correpondència amb línies 1 i 5. Hi havia un pla B: xupa texana, oli de motor i diners ràpids a la butxaca: Vuit hores a les naus industrials que s’estenien entre les vies de tren i una avinguda mal asfaltada fins a les cases barates del Bon Pastor. La ciutat sense nom. Poc a poc van anar tancant. Solars amb tolls de fang quan plovia i alguna xeringa usada. Jo no ho definiria com el paradís perdut de la classe obrera.

No és bonic arrencar les fàbriques i la gent que viu d’elles en nom de l’olimpisme, del progrés urbà i de les plusvàlues urbanístiques. Però tampoc obligar-la a quedar-s’hi mentalment per sempre allà, en la foto estàtica d’una trinxera ideològica i cultural. Qui perd els orígens perd la identitat, però la identitat també és ara, també és present, i mai no és una foto fixa i nítida. Fem el que podem, amb allò que ens ha tocat. I narinant. Que li diguin al senyor gran del colmado del barri. Bigoti conservat des de la mili, i una enganxina descolorida de Sant Miquel del Fai al mostrador. Un nen, quan es va perdre la guerra. Després silenci. Catalanisme casolà, menestralia d’anar fent, la resistència passiva. Havia treballat a la fàbrica de camions del barri. Només en quedava la xemeneia, que s’alçava enmig d’un parc amb ànecs i un llac artificial. On és la trinxera?

Un dia el colmado també va tancar. Maragall saltava al costat de Pujol: farem uns Jocs. Canviarem la ciutat. Al barri algú havia dit que aquí s’hi podria fer una estació d’AVE. Perifèria que vol ser centre. La gent se’n reia. I anys després van arribar de cop els cascs de la construcció, els crèdits a dojo, les places dures i les voreres amples. I adéu barri, adéu. Classes populars en estampida per tota la regió metropolitana, piset nou i Volkswagen Golf amb els vidres tintats. I a tirar milles. La perifèria es diluïa i Barcelona s’escampava com un segle enrere, però ara no planificava Cerdà sinó Don Piso i Colonial. Corre corre que tinc pressa. La Catalunya-ciutat noucentista a cop d’hipoteca a trenta anys. Cinturó vermell que descoloreix, es torna lila, taronja, groc, blau. Col·lapse de rodalies, col·lapse de perifèries. I mentrestant unes noves classes populars que han arribat de l’altra punta del món a omplir els antics barris. Nous paisatges, noves musiques, noves llengües, patrimonis també per conquerir. Una nova classe obrera a les catacombes del discurs públic, a la perifèria de les velles trinxeres ideològiques i culturals. Ja sortiran. També tindran nostàlgia, d’aquí a uns anys. Nostàlgia de perifèria orgullosa que vol deixar de ser-ho.

platja_balaguerFa uns anys vaig anar a viure a una altre perifèria. La Catalunya rural. Perifèria de país. Camps de panís i fruiters, secans a la falda del Montsec. I les mateixes classes populars, però en català de Lleida. Festes majors amb versions de la Trinca i fang a les botes en tornar del tros. La miopia de les velles trinxeres metropolitanes només hi veia petits propietaris acomodats en les seves granges i en seves hectàrees en propietat, farcint de majories absolutes el pujolisme burgès. Ha! De prop hi havia la paperera de Balaguer i els seus aturats, desesperats després de trenta anys de pencar.  Tardes al casal, matant el temps en una partida eterna de botifarra, i el noi a collir fruita els estius i a servir sopars en el restaurant els caps de setmana. Alcohol a dojo el dijous, el divendres, el dissabte. El diumenge escapada d’un dia a Salou o a banyar-se al riu. Feina a l’escorxador en règim d’esclavitud. El passaport a una vida millor, un bitllet de l’Alsina per anar a estudiar a Barcelona. A vegades sense tornada. El pla B, les oposicions a mosso d’esquadra. Ves-hi, xiquet, i ja arreglarem la teulada l’any vinent. O l’altre. O nemai. Abans l’escola i la cultura dels fills. La sensació d’estancament dels que es queden, hereus d’un patrimoni d’hores feina, estius de collita i matinades d’anar a regar. Jo no ho definiria com un paradís de la Catalunya bucòlica. Poca broma. Aquí va començar la primera victòria del moviment obrer. Camarasa i Seròs van encendre La Canadenca. I malgrat tot la vida, bategant com una mala cosa, de festa major en festa major, irrenunciable, com bateguen totes les perifèries, que són arreu. I narinant.

Articles més antics »