A això de prohibir el burca i el nicab i qualsevol altra tipus de vel integral als poliesportius, centres cívics, i escoles bressol de Lleida s’hi ha arribat d’una manera tan casual i accidental que sembla que en joc no hi hagi drets fonamentals sinó el simple oportunisme d’ocupar unes portades a la premsa i el tacticisme polític d’uns i altres. La mesura no surt en cap programa electoral ni havia estat debatuda al si del govern de la ciutat ni tampoc prové de la fantàstica i sempre citada assemblea de les religions de Lleida, que pel que es veu en un tema com aquest no hi ha de dir ni ase ni bèstia.
La mesura surt, simplement, d’una entrevista a l’alcalde en una televisió local, on el Paer en Cap va fer-se una mica el milhomes anunciant que, si fos per ell, es prohibiria el burca. Dit i fet: els de CiU, sempre disposats a fer el més incòmode possible el trànsit dels socialistes per la Paeria, van presentar l’endemà una moció en aquest sentit. I l’alcalde Àngel Ros, atrapat per les seves paraules, ha decidit tirar endavant i liderar un debat que en principi ningú havia planejat però que no ha volgut que li prenguin de les mans.
Entre moviments tàctics d’uns i altres arribem a aquest divendres, en què per primer cop una ciutat prohibirà una vestimenta en els seus equipaments púbilcs. L’alcalde proclama que ho fa per defensar un dret fonamental com és la igualtat de l’home i la dona. És evident que veure dones que no poden mostrar la cara pel carrer és, en els nostres paràmetres culturals i segurament també en els seus, una mostra de submissió de la dona i un símbol de la seva exclusió de la vida pública. Però per creure’ns l’alcalde caldria també veure altres mesures més eficaces i realistes i d’aproximació a aquestes dones que no pas la simple demagògia populista d’una prohibició que, a efectes pràctics, afectarà a… una?, dues? quatre dones de Lleida? Algú les ha contat, abans de fer aquesta moció? Potser cal arribar a aquesta prohibició. Però en tot cas després d’un debat seriós i meditat que mereix la revisió dels nostres drets fonamentals.
Hem passat del bonisme multiculti que ignorava les friccions que provoca la immigració a un altre bonisme populista de signe contrari que agafa la defensa de les dones com a excusa per filtrejar d’amagatotis amb la islamofòbia latent d’una part gens menyspreable del veïnat amb dret a vot. A Lleida i moltes altres ciutats s’hi va donant tombs d’un extrem a l’altre, subvencionant líders religiosos masculins i després proclamant-nos en defensors de la dona musulmana, fent assemblees de religions i després enviant-los a resar als polígons lluny de la nostra vista, d’un populisme a un altre, sempre mirant de no perdre pistonada i mirant d’on bufa el vent. I així anem.