La ciutat on vas créixer ja no existeix. Ara n’hi ha una altra de diferent. Li han posat el mateix nom que a la teva, perquè no te n’adonis. Però quan baixes al carrer descobreixes que el forn de pa on la mare t’enviava a comprar el pa amb una moneda de cinc duros s’ha convertit en una botiga de telèfons mòbils. La plaça polsosa i plena de crits i baralles on jugaves a futbol entre els blocs de pisos dels afores ha desaparegut. Al seu lloc han posat uns parterres de gespa que no es pot trepitjar i l’entrada d’un pàrquing del Mercadona. Camines fins a la plaça porxada i aquell mercat fosc amb parades amb marbre blanc i que feia sempre olor de peix i pollastre cru ha estat escombrat, i el seu lloc l’ocupa un espai diàfan amb paviment de disseny i una estàtua conceptual el significat de la qual tothom ignora. Anaves a una escola per un carreró de cases petites i fosques que t’aterria quan es feia fosc, però l’escola ha tancat, les cases no hi són i en aquell indret t’hi trobes una avinguda ampla amb palmeres arrenglerades als costats. Allà al final, a prop de la parada de bus, hi havia una xurreria i a l’altre costat, una font i un monument als caiguts que van posar els franquistes. Ara al lloc de la xurreria hi ha un jardinet amb flors i un banc on una parella jove es passa la tarda besant-se i tocant-se sota la roba. Te’ls mires de reüll, però només un moment.
Ja no és la teva ciutat. Gent nova ha nascut o ha vingut de fora i ara aquesta és la seva ciutat. Per a ells sempre ha estat així, com és ara, fins que també desaparegui, i tu ets l’apàtrida que camina a poc a poc recorrent de memòria un temps que un dia va ser el teu. I t’hi aferres, al record, perquè malgrat l’estretor i la foscor d’aquells carrerons tu eres jove i tot estava per fer i tenies l’energia per fer-ho, i si ara un dia l’alcalde de Tortosa et pregunta en un referèndum si cal treure aquella darrera ferida urbana de la dictadura, tu, que ets independentista i detestes aquella negror feliçment superada, no hi veus feixisme i humiliació sinó aquella cicatriu que et vas fer de nen i que t’acompanya des de llavors.
Tornes a casa després de votar, i davant del mirall busques la cicatriu i encara hi és, amagada entre arrugues i marques d’una vida intensa i castigada com la del país, i somrius amb un petit bri d’alegria juvenil perquè malgrat tot i gràcies a ella encara t’hi reconeixes, i penses, coi amb els catalans, mira que en som, de complicats i reconsagrats.
(Publicat a El Punt Avui l’1 de juny de 2016)