La teoria diu que res no pot viatjar més ràpid que la llum, però cada vegada que arriba l’estiu sabem de forma empírica que això no és així. Encara no hem començat a fer vacances que ja s’han acabat, i en tornar a la feina trobem les coses del despatx i els companys de feina una mica estranys, tot al mateix lloc i el cap de secció amb les mateixes manies, sí, però d’una manera tan exacta que resulta artificial i inquietant, com si s’hagués produït una alteració en el continu espaitemps i tothom mirés de dissimular-ho amb converses sobre viatges llampec dels quals no hi ha hagut temps de gaudir i gintònics nocturns vora la platja consumits abans de poder-los assaborir i retenir-ne el nom.
Llavors arriben els dies previs a l’Onze de Setembre, obrim els diaris i la teoria torna a anar-se’n en orris: el procés s’accelera, un cop més els articulistes savis anuncien una tardor política de vertigen, els de l’ANC munten un admirable sidral multitudinari en un temps rècord, i abans que la llum de l’experiència ens arribi a il·luminar, molts catalans tornem a ser allà comentant que sí, que aquest cop sí, que és l’última Diada que cal sortir a manifestar-se i que tot serà un tancar i obrir d’ulls. D’altres, en canvi, sentiran el déjà-vu de cada any.
El temps és relatiu. La crisi econòmica va esclatar el 2008 i a alguns els va fulminar a la velocitat de la llum, d’altres no se’n van adonar fins que al cap de dos anys els van voler retallar la paga extra i llavors sí que van voler fer una vaga general, i encara n’hi ha uns quants que n’han acabat fent negoci. La crisi institucional que ha portat ja molts catalans cap a la independència quan abans no hi apostaven fa temps que rodola i alguns van trigar a veure-la i d’altres des del primer dia que volen resultats immediats. La diferència és que això no són unes vacances sinó un procés polític complex i arriscat, i per a uns avança a la velocitat de la llum i per a d’altres, amb la lentitud d’un equilibrista novell que camina sobre una corda que no ha trepitjat mai.
(Publicat a El Punt Avui el 24 d’agost de 2016)
El Centre d’Estudis Ribagorçans va organitzar dissabte passat una nova edició de les seves jornades sobre el territori de la Terreta, una terra de frontera, mai millor dit, que comparteixen les províncies de Lleida i Osca entre valls i muntanyes del Prepirineu, en una àrea que va més o menys dels termes municipals de Tremp a Areny de Noguera i Pont de Montanyana. La trobada d’aquest any va tenir lloc a la Torre de Tamúrcia, un petit poble de poc més de vint habitants que pertany a Tremp, tot i que s’hi arriba per Areny de Noguera, ja en administració aragonesa. A la Torre de Tamúrcia hi ha una petita i fantàstica església romànica dins de la qual es van fer les presentacions d’estudis i llibres sobre la Ribagorça, el català i la Franja, i també un petit moment d’esbarjo amb la lectura de contes eròtics per part de servidor de vostès i de l’escriptora Marta Alòs.