El temps és relatiu

relojdalLa teoria diu que res no pot viatjar més ràpid que la llum, però cada vegada que arriba l’estiu sabem de forma empírica que això no és així. Encara no hem començat a fer vacances que ja s’han acabat, i en tornar a la feina trobem les coses del despatx i els companys de feina una mica estranys, tot al mateix lloc i el cap de secció amb les mateixes manies, sí, però d’una manera tan exacta que resulta artificial i inquietant, com si s’hagués produït una alteració en el continu espaitemps i tothom mirés de dissimular-ho amb converses sobre viatges llampec dels quals no hi ha hagut temps de gaudir i gintònics nocturns vora la platja consumits abans de poder-los assaborir i retenir-ne el nom.
Llavors arriben els dies previs a l’Onze de Setembre, obrim els diaris i la teoria torna a anar-se’n en orris: el procés s’accelera, un cop més els articulistes savis anuncien una tardor política de vertigen, els de l’ANC munten un admirable sidral multitudinari en un temps rècord, i abans que la llum de l’experiència ens arribi a il·luminar, molts catalans tornem a ser allà comentant que sí, que aquest cop sí, que és l’última Diada que cal sortir a manifestar-se i que tot serà un tancar i obrir d’ulls. D’altres, en canvi, sentiran el déjà-vu de cada any.
El temps és relatiu. La crisi econòmica va esclatar el 2008 i a alguns els va fulminar a la velocitat de la llum, d’altres no se’n van adonar fins que al cap de dos anys els van voler retallar la paga extra i llavors sí que van voler fer una vaga general, i encara n’hi ha uns quants que n’han acabat fent negoci. La crisi institucional que ha portat ja molts catalans cap a la independència quan abans no hi apostaven fa temps que rodola i alguns van trigar a veure-la i d’altres des del primer dia que volen resultats immediats. La diferència és que això no són unes vacances sinó un procés polític complex i arriscat, i per a uns avança a la velocitat de la llum i per a d’altres, amb la lentitud d’un equilibrista novell que camina sobre una corda que no ha trepitjat mai.

(Publicat a El Punt Avui el 24 d’agost de 2016)

Erotisme a l’església

El Centre d’Estudis Ribagorçans va organitzar dissabte passat una nova edició de les seves jornades sobre el territori de la Terreta, una terra de frontera, mai millor dit, que comparteixen les províncies de Lleida i Osca entre valls i muntanyes del Prepirineu, en una àrea que va més o menys dels termes municipals de Tremp a  Areny de Noguera i Pont de Montanyana. La trobada d’aquest any va tenir lloc a la Torre de Tamúrcia, un petit poble de poc més de vint habitants que pertany a Tremp, tot i que s’hi arriba per Areny de Noguera, ja en administració aragonesa. A la Torre de Tamúrcia hi ha una petita i fantàstica església romànica dins de la qual es van fer les presentacions d’estudis i llibres sobre la Ribagorça, el català i la Franja, i també un petit moment d’esbarjo amb la lectura de contes eròtics per part de servidor de vostès i de l’escriptora Marta Alòs.
Els habitants de la Franja estan acostumats a aquesta mena de promiscuïtats identitàries: parlen un dels catalans més autèntics que es poden sentir als Països Catalans, administrativament són aragonesos i voten i segueixen els debats polítics d’allà, mentre que pel que fa a hospitals, feina, estudis i tota la relació humana que això comporta se senten més pròxims a Tremp i Lleida que no pas a Barbastre i Osca. A vegades, quan se’ls pregunta per la seva adscripció nacional, miren de reüll l’interlocutor i alguns responen amb una incomoditat semblant a la que haguessin tingut si els haguéssim preguntat per la seva orientació sexual: què n’has de fotre, tu, xiquet!
Esglésies com la de la Torre de Tamúrcia van ser espoliades impunement fins que a principis de segle passat els bisbats i algunes autoritats civils van començar a fer tasques de conservació salvant-les i conservant-les en museus. Ara l’aparell polític aragonès i el judicial espanyol les han convertit en botí de la guerra de propaganda contra el sobiranisme català, en lloc de buscar un diàleg que tingui en el centre del debat el millor destí per a les obres d’art i la seva conservació i exhibició més raonable i col·laborativa. Dissabte des de la Ribagorça i la Terreta poc cas es feia d’una polèmica que passa de llarg del lloc original de les obres i de la feina de formigueta que fan alguns dels seus habitants per preservar el seu patrimoni, també el lingüístic i, per què no, l’eròtic.

(Publicat a El Punt Avui el 10 d’agost de 2016)

Una platja a Lleida

69758_1A Camarasa va començar tot. En aquest indret de la Noguera on s’uneixen el Segre i la Noguera Pallaresa es va posar la llavor de la vaga de La Canadenca. Els obrers que construïen la central hidroelèctrica, malvivint en barracons gèlids en el cru hivern de Ponent i treballant de sol a sol en l’infernal estiu, es van declarar en vaga. Va passar el desembre de 1918. El conflicte, com fan els rius, va baixar fins a Lleida, on es va estendre la vaga, i a principis de 1919 va esclatar a Barcelona, on els treballadors de l’empresa van unir-se als de Lleida, afectats també per reivindicacions pròpies i per la nova estratègia unitària de la CNT. Es va encendre tota la regió industrial de Barcelona. Es va declarar l’estat de guerra. Morts i milers de detinguts. El resultat, però, va ser la jornada de vuit hores i un dels primers triomfs del moviment obrer català.
Avui la central treballa tranquil·la, retenint l’aigua i deixant-la anar quan toca engegar les turbines i quan toca desaiguar el Segre crescut pel desgel de la primavera. Al pas pel poble de Camarasa, el riu forma un paisatge idíl·lic i tranquil, presidit per un antic pont medieval trencat per la meitat. El municipi és avui un poble plàcid de grangers, pagesos i professionals que treballen a Balaguer o Lleida, i poc rastre en queda, de l’obrerisme revolucionari que va esclatar un segle enrere.
Però n’hi ha. Al voltant del vell pont trencat s’apleguen cada dia d’agost famílies amb la taula i les cadires de pícnic, entre terra de pedra i formiguers, pins i el repetitiu cant de les cigales enmig de la calor. La gran majoria són d’origen llatinoamericà: ponentins d’adopció que no tenen segona residència a la Costa Daurada ni es permeten la despesa de cent i escaig euros de l’entrada d’estiu per a tota la família a les piscines dels pobles. L’escena recorda un conte agredolç i costumista de Maupassant, amb famílies parlant a crits entre plats de plàstic, joves flirtejant entre els canyissars que tapen amb discreció la vista i nens llançant pedres a l’aigua entre els banyistes. El riu és perillós i la zona, silvestre, i banyar-s’hi no estava autoritzat. Però l’ús i la desobediència tenaç han fet que finalment l’Ajuntament posés un vigilant per evitar ofegaments. Petites conquestes sobre la natura i l’espai: al final Lleida té platja, la desobediència de la gent venç les lleis més rígides, i l’estiu es fa una mica més perillós però alhora una mica més humà.

(Publicat a El Punt Avui el 3 d’agost de 2016)