Mireu si n’estem, de malament, que la BBC ha hagut de crear un departament especial per desemmascarar notícies falses, exageracions i rumors. Se suposa que això ja ho hem de fer sempre els que ens dediquem a això, des del periodista més experimentat de la BBC fins a l’últim becari d’un setmanari de comarques. Però la dimensió del problema és tal que la cadena britànica ha hagut de reservar uns quants periodistes per analitzar a fons tota la brossa d’aparença creïble que circula per les pantalles on s’informen els ciutadans.
Però no són les xarxes, l’origen del problema. Ni són un fenomen nou. Les mentides més perilloses sempre s’han pensat en despatxos oficials i han trobat altaveu en la desídia o la complicitat cínica de periodistes i grups de comunicació que renuncien a exercir com a tals. I afecta ja tothom: des del líder mundial que assegura que un país té armes de destrucció massiva fins al ministre de l’Interior que afirma que l’atemptat l’ha fet ETA, passant per l’alcalde que infla any rere any les xifres d’assistents a la seva fira agrícola. L’altre dia un ajuntament català defensava per segon any consecutiu que és el que més gasta en despesa social. Però ho fa afegint-hi la despesa de seguretat social del seu personal. Dos dies després, un president de diputació afirmava en un ple que un jutge li havia donat tota la raó en la política de despeses sanitàries de la institució, però en realitat el jutge simplement havia considerat que no podia tramitar el cas perquè el sindicat que ho denunciava no era part legitimada per fer-ho. Jocs de mans narratius, trampes al solitari que, en realitat, no són al solitari si després els mitjans, per desídia o per complaença interessada, els amplifiquem sense comprovar absolutament res.
A alguns periodistes els agrada veure’s a si mateixos com a notaris de la realitat. Si un determinat senyor o senyora amb pedigrí oficial diu tal cosa, jo publico que això ha estat dit, i tan ample. Objectivitat pura, que en realitat no és més que una covarda equidistància entre la mentida i la veritat. Semblen, més aviat, aquells notaris que, en el moment de la firma del contracte, s’aixequen i surten del despatx perquè els clients, fora dels focus, escriguin ells al titular que l’atemptat l’ha fet ETA, que Saddam té un arsenal químic o que a la seva fira de formatges hi va més gent que al Mobile World Congress.
(Publicat a El Punt Avui el 25 de gener de 2017)