Molts actes, poc turisme

Dilluns 21 de gener es compleixen tres anys de la inauguració de la Llotja de Lleida, el nou palau de congressos i teatre de la capital de Ponent. Es va obrir amb l’objectiu d’impulsar Lleida com a segona ciutat de negocis de Catalunya, absorbint l’excés de demanda de Barcelona i aprofitant les excel·lents condicions de comunicació de Lleida amb alta velocitat i carretera. La Llotja havia d’esdevenir, segons va dir llavors l’alcalde Àngel Ros, el «canvi de paradigma» necessari per a la ciutat de Lleida per consolidar-se com a ciutat de congressos i convencions.
Tres anys després, però, les xifres de turisme de la ciutat indiquen que això no s’ha produït. Els hotels de la ciutat registren actualment les mateixes pernoctacions que abans d’obrir-se el nou centre de congressos. Segons les dades de l’Observatori de Turisme de Lleida, aquest 2012 s’havien registrat fins al novembre 146.930 pernoctacions. Calculant que el desembre ha registrat una xifra similar a la dels mesos de desembre dels darrers cinc anys, entre 9.000 i 12.000 pernoctacions, el 2012 es tancarà amb una xifra molt similar a les 157.725 pernoctacions que es van produir el 2009, l’any anterior a l’entrada en funcionament de la Llotja.
El primer any amb la Llotja, el 2010, sí que es va registrar un increment significatiu, amb 169.207 pernoctacions a la ciutat. Però aquest augment, del 7,28%, s’emmarca en un any en què les pernoctacions van augmentar l’11,3% al conjunt de Catalunya, segones les dades d’Idescat. El 2011 les pernoctacions a Lleida van baixar malgrat la Llotja el 2,05%, mentre que al conjunt del país van pujar un lleuger 1,1%. La conclusió, doncs, és que la Llotja no ha suposat, de moment, un increment de les estades de visitants a Lleida.
Això no vol dir, però, que no s’hi facin coses. D’esdeveniments se n’hi han celebrat 490, des de la seva inauguració fins avui, segons les dades de l’Ajuntament. Això vol dir una mitjana de 199 esdeveniments a l’any. La Paeria ha registrat que hi han passat 90.689 persones en els diferents esdeveniments, conferències i congressos celebrats a la Llotja. Les xifres no distingeixen entre esdeveniments de negocis i actes públics organitzats pel mateix ajuntament o altres institucions públiques, però l’alcalde en fa una lectura del tot positiva. «Dintre del sector de turisme de congressos i esdeveniments, hi ha un abans i un després de la Llotja», argumenta, i situa Lleida com a primera destinació de turisme de negocis a Catalunya després de Barcelona. No fan el mateix balanç des de l’oposició municipal. El grup de CiU es queixa que ha reclamat que es facin públiques les dades desglossades segons el tipus d’esdeveniment, i diu que sense això es fa difícil valorar si la gestió és bona i dóna fruits. «No es pot comptabilitzar igual un congrés d’un sector empresarial que porta a la ciutat durant dos o tres dies directius i tècnics d’un sector, que la conferència del president de la Diputació o un acte d’una entitat de la ciutat», diuen des de CiU. El líder de CiU, Josep Ramon Zaballos, ha criticat que el pressupost municipal del 2013 destini més d’un milió d’euros (800.000 a la societat que gestiona el Centre de Negocis i Convencions i que té la concessió cedida a una empresa privada, i 300.000 a subvencionar la programació teatral, també concedida a un promotor privat), «quan teòricament les previsions havien de ser que generaria beneficis». «I si critiquem això no és perquè estiguem en contra de la Llotja, el que volem és que funcioni bé i amb transparència», diu Zaballos. Ros defensa que els 800.000 euros anuals seran retornats al municipi quan Hisenda retorni part de liquidació avançada per la Paeria en el moment de la construcció.
A més de l’activitat de fires i congressos, la Llotja també és el gran teatre de la ciutat. S’hi han ofert 75 espectacles, amb un total de 167 funcions i 120.816 persones de públic. L’alcalde destaca que s’han pogut fer a la ciutat espectacles de gran format que abans no tenien cabuda a la ciutat. L’oposició, en canvi, critica que no hi ha una programació coordinada amb els altres equipaments culturals públics i privats de Lleida, ni una gestió transparent. «Ho hem demanat moltes vegades, però en tres anys mai no hem tingut accés a les factures», es queixen des de CiU.

(Publicat a Presència el 20 de maig del 2013)

El PP de Balaguer, la bandera espanyola i la crisi

El PP de Balaguer ha denunciat davant de la subdelegació del govern espanyol a Lleida que al balcó de l’Ajuntament no hi oneja la bandera espanyola. De fet, fa anys que no hi és. Al balcó no hi ha havia cap bandera fins que el 21 de setembre d’aquest any s’hi ha posat la senyera i, ara fa uns dies, la d’Europa. Tot això en virtud de l’acord recent del ple municipal de declarar-se territori català lliure i sobirà. La subdelegada Imma Manso va dir ahir dimarts a la tarda que havia rebut la denúncia i que, un cop fetes les comprovacions pertinents, la subdelegació hi actuarà. No ha dit com. Però hi actuarà.

Sembla que el PP dóna ja per superat el discurs preelectoral segons el qual cal aparcar debats estèrils sobre banderes i països i treballar junts contra la crisi. Almenys a Balaguer, això ja no serveix. Perquè perdre el temps en una guerra de símbols, i a més fer-ho de forma dubtosament democràtica (serà legal i del tot escrupolosa amb l’ordenament democràtic vigent, però caram, resulta poc edificant haver de recórrer a l’imperi de la llei per aconseguir allò que no s’ha pogut guanyar amb els vots democràtics al ple de l’Ajuntament), no vindria a ser la manera més directa de lluitar contra la crisi dels balaguerins.

A propòsit de la crisi: el consistori presentarà per al 2013 uns pressupostos dignes de postguerra. Si el 2012 es va haver de retallar en tot i eliminar qualsevol ombra d’inversió de l’horitzó immediat, per al 2013 la càrrega financera serà encara més dura i els ingressos seguiran congelats per la fredor glacial de l’economia de la ciutat i del país, i això sent optimistes.  L’alcalde, el convergent Josep Maria Roigé, encara no ha avançat cap detall del pressupost però quan algú li ho pregunta la seva reacció no és precisament d’alegria. L’any passat va suar per aprovar-los en minoria, i els del 2013 són ara per ara un misteri.

La prioritat és sortir de la crisi i treballar tots junts? És evident que el PP no està obligat a mullar-se amb uns pressupostos locals que no han redactat ni negociat ells, ni tampoc estan obligats a deixar-se la pell política en la rehabilitació de les finances d’un consistori a on mai no han governat. Potser no casa amb el discurs de l’esforç i les prioritats dels ciutadans, però obligats, no hi estan.

Tampoc no està obligat el no-nacionalista PP ni la subdelegada Manso a renunciar als seus principis ni a deixar de fer campanya amb la bandera absent de Balaguer, igual que CiU fa campanya posant-ne d’altres al balcó. Però si l’acció de la subdelegació del govern no-nacionalista de l’Estat més sonada de la legislatura a Balaguer ha de ser fer venir l‘autoridad competente a posar una bandereta més,  em sembla que tenim crisi per a estona.

La moda, mala consellera

El Museu de Lleida és un dels edificis més bonics de la capital del Ponent. Modern, funcional, les seves finestres provoquen a l’interior uns jocs de llums tènues que, en els migdies de la intensa canícula lleidatana, resulten un oasi gairebé tan atractiu com les joies pictòriques medievals que acull al seu interior. Lluny de l’arquitectura d’aparador de la Llotja, que és un exuberant Palau de Congressos aixecat en els darrers moments del boom econòmic, al Museu de Lleida està molt ben compensada la relació entre l’elegància exterior i el valor del que s’hi fa a dins. Per exemple, ahir: s’hi va inaugurar l’exposició Fragments d’un passat: el retaule gòtic de l’església de Sant Joan de Lleida. L’exposició mostra els sis compartiments conservats al MNAC de Barcelona del retaule major de l’antiga església de Sant Joan de Lleida, ja desapareguda. Del retaule es coneixen l’autoria i deu compartiments: set dels quals episodis de la vida de sant Joan Baptista i tres més són representacions de sants.

El retaule el va pintar Pere Garcia de Benavarri entre els anys 1473 i 1482. A aquest pintor se li atribueixen obres religioses a Aragó, la Ribagorça, el Pallars, Lleida i, en general, tot el Pirineu català i occità. Llavors no existia Hollywood però avui diríem que Pere Garcia formava part de l’star system pictòric del moment. Fins i tot ha generat polèmica com els actuals, tot i que sense haver-la buscat. Moltes obres del litigi per l’art sacre entre Catalunya i Aragó són d’aquest pintor ribagorçà.

El retaule es va estar durant uns dos-cents anys a l’antiga església de Sant Joan. Però va passar de moda i el 1678 la van vendre a una església de poble, a Benavent de Segrià, i al seu lloc van posar un flamant retaule barroc. A Benavent va passar el que va passar en tantes esglésies del XIX i principis del XX: l’obra va acabar dispersa en mans de museus llunyans i col·leccionistes privats. El MNAC n’ha reunit uns quants, altres peces són a Boston, i una altra taula era el 1979 en una galeria de París i se n’ha perdut el rastre.

Ara el gòtic torna a ser moda o, si més no, provoca subhastes d’escàndol. Fóra bo que els responsables públics, tan amatents en temps de bonança als excessos artístics i arquitectònics d’última moda, posin una mirada en la ciutat antiga. En el barri vell, per exemple. En el fos ho sabem des de fa temps: allò que més menyspreàvem acaba sent, en realitat, el que de veritat tenia valor.

(Publicat a El Punt Avui el 22 de juny de 2012)

Tres-cents quatre

Avui fa tres-cents quatre anys de la caiguda de la ciutat de Lleida a mans de les tropes de Felip V. L’11 de novembre de 1707 les tropes borbòniques culminaven un assalt iniciat l’estiu d’aquell any i conquerien la primera plaça forta de Catalunya, plaça que va ser durament castigada per tal que la resta de ciutats veiessin clar el pa que s’hi donava si no es rendien per les bones. Els resistents que quedaven van ser assassinats a l’edifici del Roser, la catedral, la Seu Vella, va ser ocupada i convertida en caserna militar i al seu voltant es va enderrocar tot el que hi havia, incloent-hi bona part de la Lleida medieval més noble. Perquè a la capital es facin una idea: és com si a Barcelona haguessin convertit en quarter de soldats el palau de la Generalitat i enderrocat tot al seu voltant en una àrea d’un quilòmetre. Quina ciutat resistiria una mutilació semblant?

Lleida, condemnada per culpa d’això a una llarga decadència, ha arribat als nostres dies amb les cicatrius a la vista però viva al cap i a la fi. Si el lector vol saber més detalls d’aquest capítol històric cabdal no només per a Lleida sinó per al conjunt del país, que retengui aquest nom: Josep Tort. És el director del consorci de la Seu Vella, una de les persones que millor coneix el monument i la ciutat, i realitza unes visites guiades al turó de la Seu Vella tan esplèndides als assistents a la inauguració del VI Congrés Excursionista de Catalunya. La història es pot explicar com una cadavèrica successió de reis tronats i destronats, o bé es pot fer explicar com ho va fer Josep Tort aquest dissabte, amb una barreja de passió i erudició rigorosa fins al punt que el visitant gairebé que pot sentir l’olor de la pólvora i la remor de les tropes castellanes assetjant els murs gòtics de la catedral lleidatana. Hi ajuden els murs captivadors de la catedral i ara també els del castell del Rei, també conegut com la Suda, on va ser coronat Jaume I i reobert recentment. El castell ofereix una panoràmica excel·lent de les muntanyes del Pirineu al nord, de Prades al sud, i dels tres rius que baixen de les muntanyes convertint la gran plana de Lleida en el rebost agroalimentari de Catalunya.

Tres-cents quatre anys després, i amb el país a les portes del 300 aniversari de l’Onze de Setembre de 1714, prendre nota de les mutilacions passades és la millor manera d’afrontar, amb passió i alhora amb rigor, quin futur col·lectiu volem.

(Publicat a El Punt Avui l’11 de novembre del 2011)

Hippies

L’holandès Michel podria estar fent classes de surf a una colla de guiris ressacosos a Eivissa però el trobem a Aulàs, un antic poble abandonat del Pallars, munyint una cabra per fer-ne després un formatge de formes que recorden vagament un gouda holandès i que repartirà amb la seva furgoneta atrotinada pels poblets de la Terreta. En Michel era guia i operador turístic i es guanyava bé la vida conduint oficinistes rossos i de cara vermella per les cales més interessants de la Mediterrània. Però un dia, enamorat de les muntanyes del Pirineu, ho va deixar tot per anar amb la dona i la filla cap a aquest petit racó de frontera entre el Pallars Jussà i la Ribagorça.

Quan arriba l’estiu els pobles abandonats del Pallars reben la visita d’urbanites que, com en Michel, aspiren a una nova vida comprant una casa abandonada i instal·lant-se en un entorn que resulta idíl·lic fins que arriba la tardor i les primeres nits gèlides i el fred entra per les ranures de les portes i s’instal·la al fons dels ossos. La gent del Pallars els diu hippies, tot i que el nom no és gens exacte perquè hi entra des de l’home desesperat al qual se li ha acabat l’atur fins a l’emprenedor que vol muntar un negoci de turisme rural. Un alcalde del Jussà em comentava aquesta setmana que rep gairebé cada dia la trucada d’algú de Barcelona o rodalies que li demana si sap d’alguna feineta pel Pallars ni que sigui per menys de 1.000 euros i alguna casa on anar a viure. Els ha de dir que no. Fa tres anys era més fàcil, sempre hi havia un lloc on calia un manobre i els que deixaven la ciutat treien prou diners del pis per rehabilitar una gran casa de pedra i viure folgadament una temporada.

Darrerament, quan vaig a Barcelona, trobo la ciutat un pèl deprimida, cansada, desorientada. Fins i tot els turistes en calça curta fan cara de circumstàncies. En canvi la crisi no ha canviat el feréstec i solitari Pallars Jussà. La gent als pobles manté la mateixa mirada descreguda sobre les estacions que van passant, i els hippies, ja siguin hippies vocacionals o obligats per les circumstàncies, continuen resseguint les valls abandonades un cop i un altre, perquè sempre hi ha un somni per acomplir i una vida per refer.

(publicat a El Punt el 23 de juliol de 2011)

Les basses d’Alpicat

Fa uns anys escassejaven els xalets amb piscina a l’horta de Lleida, era ciència ficció imaginar que cada poble del pla de Lleida tingués la seva pròpia piscina municipal, i l’única i veritable platja de Ponent eren un conjunt de piscines situades als afores de la ciutat, les Basses d’Alpicat. Diversió popular de xiringuito i migdiada per als que no es podien pagar l’apartament a Salou. Jo les vaig conèixer poc abans que tanquessin, en la segona meitat dels anys noranta, quan aquell model d’oci ja havia entrat en decadència i tots plegats estàvem a punt de convertir-nos en uns nous rics insportables, aficionats a comprar bitllets d’avió per internet i a demanar cava rosat per acompanyar les pizzes en restaurants de plats quadrats i espelmetes a les taules, cretins que elogien la cuina de Ferran Adrià sense haver posat mai els peus a cala Montjoi. Què els d’expilcar. Continua llegint «Les basses d’Alpicat»

Allò que tenim

El mapa del costat l’ha fet un jove internauta de Juneda, Joan Teixidó, amb el millor que tenim a Catalunya segons l’anunci d’Estrella Damm. En el seu blog, Teixidó es fa creus de l’oblit que han tingut els creadors de l’anunci amb les terres de Lleida, cosa que salta a la vista. La seva denúncia, llançada via twitter dijous, va córrer com la pòlvora, l’han ampliat reputats opinadors lleidatans i ha obligat als responsables de comunicació d’Estrella Damm a disculpar-se en la premsa lleidatana. Continua llegint «Allò que tenim»

La màquina de mesurar boira

Ja la tenim aquí. Tres dies seguits de boira. Per culpa d’això, diumenge l’aeroport d’Alguaire va cancel·lar tots els vols. Si us plau, no li ho diguin a Felip Puig. Dilluns i dimarts no es van cancel·lar vols perquè no n’hi havia cap. Alguaire deu ser l’únic aeroport del món on els controladors aeris no fan hores extres, però la boira sempre està disposada a fer un cop de mà. Aquest ha estat el primer cop que la boira altera els plans de vol del flamant aeroport lleidatà, a un mes de fer el seu primer aniversari. Continua llegint «La màquina de mesurar boira»

Un balcó de saviesa

Abans, la importància d’una ciutat es mesurava per la grandària de la seva catedral. Avui, no hi ha capital digna d’aquest nom sense un bar de disseny on enviar els clients japonesos a fer una copa. I Lleida el té. L’obertura d’una terrassa nocturna dalt de l’edifici de la Llotja és una gran notícia per a l’alt directiu que ja no sap on portar la secretària a fer un daiquiri a la llum d’un espelma, per a les killers dels negocis que es rifen algun iogurín de casa bona, i en general per a una ciutat inquieta, que s’agrada, una ciutat que necessita de tant en tant mirar-se a sí mateixa des d’un terrassa sobre el riu Segre. Continua llegint «Un balcó de saviesa»

Guinovart

Tarda de fred i vent. La silueta de la Seu Vella es retalla al cel en un d’aquells capvespres fantasmals tant de Lleida. Una de les coses més admirables d’aquest país són aquestes tonalitats irreals, blaves, rogenques i carbassa, aquestes llargues postes de sol de Ponent. Amb el coll de l’abric ben apujat enfilem la rambla d’Aragó fins al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Aquest museu és sens dubte un dels indrets més reconfortants de Lleida. No només per la diginitat, el rigor i la fermesa amb què la directora Montserrat Macià i la resta de tècnics del museu defensen la unitat i la legitimitat de la col·lecció d’art religiós medieval, objecte de polèmiques vaticanes atiades des d’Aragó. Ho és per la seva arquitectura, per la cura que posen en el manteniment i ampliació de les col·leccions i per la modernitat i l’ambició de les exposicions temporals que acull. Continua llegint «Guinovart»