Caminar en cercles

579579271-metro-de-paris-bota-escalera-mecanica-trafico-ferroviario

Cada cop més gent compta les passes amb aquestes noves polseres electròniques. L’enginy, diuen els que ho porten, és una meravella: encara que no sàpigues exactament el recorregut que fas, amb qui, ni què faràs en arribar, motiva a caminar cada dia una mica més lluny. Com en la política catalana, vaja.
Però hi ha una cosa que no em convenç. No entenc que l’aparell pugui comptar igual les passes que faig quan m’aixeco del sofà, travesso el menjador i vaig a la cuina a buscar una cervesa, que les passes que vaig fer de matinada per un passadís d’hospital amb la meva filla acabada de néixer als braços. No és el mateix. Aquí la tecnologia és dogmàtica i s’equivoca. Miro enrere i veig que els moments més importants de la vida estan protagonitzats per caminades singulars que no es poden reduir a una xifra en una polsera: les passes de nen per fer l’última abraçada a l’avi, les passes nervioses en un pati d’institut cap a una candidata a primer amor, les passes d’una inconsciència adorable amb els companys d’estudis Toni Cruanyes, Gemma Casamajó i Teresa Pallisé per una avinguda fantasmal de pisos buits i cadavèrics de Sarajevo, creuant frontera cap al districte serbi sabent que en aquell pas encara hi havia hagut algun tret esporàdic. Passes cap als somnis i el futur, i passes cap a l’error i la frustració: una polsera no hauria de comptar-les com les altres, com no es pot comptar una votació de pressupostos en plena ruptura amb l’Estat com si fossin pressupostos del pujolisme.

Fa uns dies es van complir 90 anys del naixement de Paco Candel. Un dia, per entrevistar-lo, vaig voler portar-lo a passejar al barri de Donde la ciudad cambia de nombre. Em va sorprendre que em digués que feia molts anys que no hi anava, però hi va accedir. Vam caminar molt. I vaig entendre per què no hi anava. Alguns fills i néts de la gent que ell havia retratat en les seves misèries i febleses, i gràcies a les quals mig país va descobrir una realitat que preferia ignorar, el van reconèixer i li van dir de tot menys bonic. Tot i les passes del temps, aquelles històries retornaven com un bumerang. Vaig aprendre dues lliçons: no posar mai persones reals en una ficció, i que, per molt que caminem i moltes passes que comptem, sempre hi ha el risc d’acabar caminant en cercles. Com en la política catalana.

 

(Publicat a El Punt Avui el 15 de juny de 2016)

Una cicatriu a la ciutat

12301184_748428365302133_1238811528_nLa ciutat on vas créixer ja no existeix. Ara n’hi ha una altra de diferent. Li han posat el mateix nom que a la teva, perquè no te n’adonis. Però quan baixes al carrer descobreixes que el forn de pa on la mare t’enviava a comprar el pa amb una moneda de cinc duros s’ha convertit en una botiga de telèfons mòbils. La plaça polsosa i plena de crits i baralles on jugaves a futbol entre els blocs de pisos dels afores ha desaparegut. Al seu lloc han posat uns parterres de gespa que no es pot trepitjar i l’entrada d’un pàrquing del Mercadona. Camines fins a la plaça porxada i aquell mercat fosc amb parades amb marbre blanc i que feia sempre olor de peix i pollastre cru ha estat escombrat, i el seu lloc l’ocupa un espai diàfan amb paviment de disseny i una estàtua conceptual el significat de la qual tothom ignora. Anaves a una escola per un carreró de cases petites i fosques que t’aterria quan es feia fosc, però l’escola ha tancat, les cases no hi són i en aquell indret t’hi trobes una avinguda ampla amb palmeres arrenglerades als costats. Allà al final, a prop de la parada de bus, hi havia una xurreria i a l’altre costat, una font i un monument als caiguts que van posar els franquistes. Ara al lloc de la xurreria hi ha un jardinet amb flors i un banc on una parella jove es passa la tarda besant-se i tocant-se sota la roba. Te’ls mires de reüll, però només un moment.
Ja no és la teva ciutat. Gent nova ha nascut o ha vingut de fora i ara aquesta és la seva ciutat. Per a ells sempre ha estat així, com és ara, fins que també desaparegui, i tu ets l’apàtrida que camina a poc a poc recorrent de memòria un temps que un dia va ser el teu. I t’hi aferres, al record, perquè malgrat l’estretor i la foscor d’aquells carrerons tu eres jove i tot estava per fer i tenies l’energia per fer-ho, i si ara un dia l’alcalde de Tortosa et pregunta en un referèndum si cal treure aquella darrera ferida urbana de la dictadura, tu, que ets independentista i detestes aquella negror feliçment superada, no hi veus feixisme i humiliació sinó aquella cicatriu que et vas fer de nen i que t’acompanya des de llavors.
Tornes a casa després de votar, i davant del mirall busques la cicatriu i encara hi és, amagada entre arrugues i marques d’una vida intensa i castigada com la del país, i somrius amb un petit bri d’alegria juvenil perquè malgrat tot i gràcies a ella encara t’hi reconeixes, i penses, coi amb els catalans, mira que en som, de complicats i reconsagrats.

(Publicat a El Punt Avui l’1 de juny de 2016)

La Vella Rugalla

A-Bruxa-AmargaLa Margarida Rugall va viure a la Vall Fosca durant el segle XVI i la van condemnar cinc vegades a morir a la foguera. De les quatre primeres se’n va sortir. De la darrera, no ho sabem. Però, vistos els precedents, no és del tot improbable que sobrevisqués a la condemna i que per fi la deixessin en pau els inquisidors que s’activaven cada cop que ocorria un infortuni o es revifaven disputes entre veïns. No en tenim cap imatge, és clar. Però ens agrada imaginar-la com una dona forta, independent, bona professional en el seu ofici, tan bonica com ho podien ser les dones en la duresa rural d’aquells temps, amb els sentiments resguardats de la intempèrie del món sota un caràcter reservat, guiada per un sentit pràctic de l’existència i amb un somriure lúdic i brillant quan algú la feia feliç: ningú sobreviu així com a així a quatre fogueres.
Ella era de casa Rugall. Aquesta casa encara està dempeus, a Mont-roig, un petit poble que s’alça dalt d’un turó encarat cap a la vall Espina, entre el Pallars i l’Alta Ribagorça. L’historiador medievalista Pau Castell s’hi va atansar fa uns pocs anys, quan preparava la seva tesi sobre els judicis de bruixeria al Pallars durant l’edat mitjana, per recollir quin record queda actualment de la bruixeria en aquell indret. Va quedar amb un pam de nas quan, preguntant per la Margarida Rugall, es va trobar gent gran que li va dir: “Sí home, la Vella Rugalla! Jo la vaig conèixer. De petit els pares m’hi enviaven a buscar herbes i remeis, però amb la prevenció que no ens deixéssim tocar per ella.”
No era ella, és clar. Segurament, una descendent de la mateixa casa que havia mantingut els coneixements ancestrals de remeiera que l’Església catòlica va demonitzar i eradicar quan en el segle XVI va fer un esforç titànic per eliminar l’antic paganisme i aconseguir el monopoli ideològic i de creences fins al racó més recòndit de la vella Europa. Pau Castell ha publicat un llibre amb els resultats de la seva tesi doctoral, i l’altre dia hi vaig pensar quan vaig llegir la nova oferta de referèndum que En Comú Podem va llançar al PSC i que aquest només accepta si és pactat a Madrid. Doncs au. Una més. No sé quants cops més caldrà llançar les aspiracions democràtiques d’una majoria de catalans a la foguera de l’immobilisme de la política espanyola. El cas, però, és que sempre sobreviuen.

(Publicat a El Punt Avui el 20 d’abril de 2016)

Alcaldes franquistes

Orson Welles, un sinistre Macbet

A Shakespeare li va sortir brodat, i des de llavors els personatges literaris més interessants són sempre els dolents, els traïdors, els que tenen l’ànima confusa i plena de contradiccions. L’obscur cortesà Iago va posar fi, amb la seva malèvola humanitat, al domini dels herois de cavalleries. El filó encara dura, en literatura, teatre i cinema: ens avorreix l’heroïcitat ingènua de Lucke Skywalker i ens apassiona la presència maligna de Darth Vader i la seva espurna final de torturada humanitat. Som així.

A Lleida debaten aquests dies què fer amb els alcaldes que ho van ser durant el règim franquista. La CUP i ERC han presentat una moció per treure el nom dels carrers dedicats als sis alcaldes lleidatans del franquisme i altres personatges del règim. Però el debat incomoda en alguns sectors. Que no van fer coses per la ciutat? CiU prefereix que un comitè d’historiadors salvi la papereta als polítics i sigui qui decideixi qui mereix l’honor de tenir placa en un carrer de Lleida i qui no. El PSC, que governa la ciutat de forma gairebé ininterrompuda des de 1979, mai no ha vist la necessitat de treure’ls, per la seva obra a la ciutat. C’s també s’apunta a l’ambigüitat: durant quaranta anys, diuen a C’s, qui volia exercir un càrrec públic no tenia altre camí que el del règim: eren col·laboradors del feixisme o servidors de la ciutat?

Shakespeare ho tindria clar: totes dues coses. No hi ha dictador, fins i tot el més brutal i sanguinari, que no hagi inaugurat en algun moment una carretera. Això els salva? Samaranch, que hauria estat un gran personatge literari, va fer carrera en la repressió franquista i després va portar els Jocs Olímpics a la Barcelona democràtica: ningú millor que un polític forjat en un règim estraperlista i clientelista per moure en benefici de Barcelona els opacs interessos econòmics i cortesans del COI. Es va quedar, però, sense placa de carrer.

Ara els polítics de Lleida poden decidir entre l’ambigüitat d’agrair serveis prestats als alcaldes franquistes, o bé honorar altres ciutadans que mai no van servir dictadures. Si malgrat tot opten per l’ambigüitat, almenys que siguin literàriament honestos i interessants: afegeixin si us plau a les plaques de cada alcalde la xifra de presos polítics engarjolats i sentències de mort signades en els seus mandats, perquè aquells anys alguna cosa feia olor de podrit, i no només a Dinamarca.

Foto: Orson Welles, caracteritzat com un sinistre Macbeth

(Pubilcat a El Punt el 27 de gener de 2016)

L’Estat ja no som tots

3633-98197Les invocacions colossals a l’“imperi de la llei”, l’“obediència a l’estat de dret” i a la “Constitució que tots ens vam donar” han quedat nues i desprotegides, i no pas per la complexa tesi argumental d’algun intel·lectual dissident, independentista i revolucionari ni per la força d’un milió i mig de manifestants posant en qüestió any rere any aquesta visió monolítica, ultralegalista i autoritària del que es pot fer i el que no es pot fer a l’hora d’organitzar-nos com a societat. No: qui ha convertit en paper mullat els eslògans que Rajoy repeteix i repetirà mentre duri el procés constituent català ha estat una advocada de l’Estat que, tot esforçant-se en la defensa de la infanta Cristina, ha acabat dient que allò que Hacienda somos todos no és pas veritat: es tracta tan sols d’un simple eslògan publicitari.
Doncs ara ja ho sabem. Una dècada de frase d’èxit indiscutible, assumida per tothom i que ens feia assentir amb gest de greu acceptació cada cop que omplíem la declaració de la renda, i ens trobem de sobte que tot allò de la hisenda i la igualtat a l’hora de pagar no era res més que el truc d’un publicista espavilat.L’advocada de l’Estat va despatxar el tema amb fredor funcionarial, seguint el fil argumental que els seus superiors jeràrquics devien haver revisat i aprovat per aconseguir que la germana de Felip VI surti indemne de l’escàndol que ha corcat la monarquia. Que siguin els servidors de l’Estat els que ja qüestionin alegrement les columnes que el sostenen mostra fins a quin punt el règim sorgit de la Transició espanyola s’està esquerdant en els seus fonaments més centrals, i no en les perifèries dissidents. Qui ens diu ara que la Constitució aprovada el 1978 no era, en realitat, més que un recurs publicitari per mantenir a ratlla la voluntat dels ciutadans de comprar productes més suggeridors i republicans? Rajoy, en funcions i amb el seu partit fatigat pels casos de corrupció, amenaça el Parlament i el nou govern català amb l’“imperi de la llei”, però ara ja no és fàcil discernir si parla seriosament o ens vol vendre una colònia masculina econòmica, anunciada just abans que comencin les autèntiques rebaixes.

(Publicat a El Punt Avui el 12 de gener de 2015)

La paradeta

Cappuccino&Tattoo700El cap de setmana passat vaig dinar en un d’aquests restaurants llibreria que es van posar de moda fa uns anys, on a més de tastar les darreres novetats editorials un es pot endinsar en la suggeridora trama gastronòmica d’un xef encasellat en algun subgènere de la cuina d’autor. Aquests restaurants llibreria tenen tota la lògica del món: la cuina i els plaers del paladar tenen cada cop més a veure amb la ficció, mentre que el món editorial va entrar fa temps en una espiral depredadora en què les novetats es cuinen, es degluteixen i es paeixen sense temps per distingir els bons plats literaris del menjar de ranxo.
El maridatge i els establiments de doble ús s’han estès a molts altres sectors. Hi ha perruqueries que també són sales d’exposicions d’art, i sales de massatges on pots degustar vins de diverses denominacions d’origen. A Balaguer tenim una perfumeria que també és un servei de missatgeria ràpida per a tota mena de paquets, i a Nova York, que no volen ser menys, m’expliquen que hi ha un cèlebre establiment on fan caputxinos i tatuatges amb un ample assortit de totes dues coses. Els humans fa temps que som així: hi ha persones que ofereixen un altruisme angelical i a la rebotiga s’hi pot admirar un ego fabulós; n’hi ha que tenen els aparadors plens d’aventures i experiències, i a dins els seus prestatges estan àvids de ser reomplerts de seguretat familiar; d’altres ofereixen tendresa i busquen luxúria, o viceversa, i alguns són intel·lectuals cerebrals que criden com animals en els partits de futbol. El secret de no parar boig i que l’establiment rutlli bé és la negociació tranquil·la entre les diverses línies de negoci.
A l’independentisme, que em perdonin, li passa el mateix. La petita botiga resistent i esquerrana de fa trenta i quaranta anys s’ha ampliat ara amb tota mena d’articles diferents i contradictoris. Un procés constituent és un restaurant llibreria on alguns van a buscar un llibre d’Abbie Hoffman i d’altres a llegir la carta de vins. O s’accepta la diversitat, o tanquem la paradeta.

(Publicat a El Punt Avui el 11 de desembre de 2015)

Placebo

-JoTaABR_400x400El conflicte polític entre Espanya i Catalunya és de difícil solució perquè els primers ho veuen com un problema d’anatomia i els segons com un conflicte de parella. A Espanya creuen que és un disbarat que el pàncrees prengui la decisió de voler separar-se de la resta del cos i anar-se’n a un apartament de lloguer, mentre que a Catalunya molt pocs entenen, llevat d’alguns casos de masoquisme extrem, que una dona infeliç hagi de quedar-se per la força en una relació en la qual fa temps que la llei, l’abús de poder i un sistema metabòlic depredador van substituir l’amor, si és que aquest mai va existir. Amb visions tan diferents del conflicte, és impossible que se solucioni de manera consensuada.
Vist des de Catalunya, i sospito que des de molts altres racons del món, la clau és el reconeixement de l’altra part. I mentre Espanya no reconegui la societat catalana com una realitat pròpia, tan real com ho és la societat espanyola, no hi haurà solució pactada. Ningú no dialoga amb el seu pàncrees, de la mateixa manera que Rajoy no negocia mai sobre sobirania. En tot cas, si el pàncrees insisteix a demanar el divorci, Rajoy hi enviarà anticossos i un munt de fiscals i d’interventors econòmics a veure si atura la infecció. Malgrat el risc evident de col·lapsar tot el sistema limfàtic i democràtic espanyol, cal reconèixer a Rajoy, almenys, una certa coherència mèdica.
Tot al contrari que els que encara basteixen el federalisme com a teràpia per al conflicte. Si fossin realment federalistes, reconeixerien primer el dret de l’altra part no només a existir amb entitat pròpia, sinó a poder decidir lliurement quin serà el seu futur, agradi o no aquesta decisió. Però el suposat federalisme del PSOE, i encara més el de Cs, no es mou de la visió d’un Estat d’anatomia indivisible en el qual algunes vísceres han de ser reordenades per tal de redreçar el sistema, retornar a una situació de salut i poder continuar alimentant la resta del cos: la senyora vol divorciar-se, però ja li passarà amb una mica de placebo.

(Publicat a El Punt Avui el 27 de novembre de 2015)

Coherència

concepto-de-azar-300x299Defujo les certeses. Som fruit de les eleccions casuals del destí. Sóc un home i no una dona pel caprici d’un minúscul cromosoma. Sóc català i no de qualsevol altre indret perquè els meus pares van trobar feina a Barcelona i no a Madrid, Bilbao o Lió. Estic viu i no al cementiri perquè un conductor va frenar a temps quan de petit vaig creuar davant seu dalt d’una bicicleta. I la cosa no acaba aquí: escric aquesta columna en lloc de programar ordinadors perquè a l’institut una professora sense plaça fixa em va despertar la passió per les lletres. I si ara sóc lleidatà, és perquè un dia una lleidatana va anar a una festa universitària a Cerdanyola i ens vam enamorar. Per això les certeses i els entusiasmes regionals, nacionals i d’identitat em causen perplexitat.
Aquest país no és meu, com no és de ningú cap país del món, sinó que l’habito, i deixo que ell m’habiti per una carambola de circumstàncies contra les quals un pot oposar més o menys resistència. I habito el gènere masculí com un inquilí de pas en una habitació de convidats, mirant de posar una certa distància irònica davant l’estrany mobiliari que hi han posat i la rigidesa de comportament que encara s’hi respira. Podria haver estat una dona que programa ordinadors des de Múrcia i importar-me una figa tot això del procés català, i potser ho sóc. Podria haver estat un esquelet en un petit taüt al cementiri, i potser ho vaig ser. Podria ser un bàrman madrileny servint tallats a la Puerta del Sol, una bibliotecària francesa enamorada d’un escriptor madur, o un guia jamaicà aficionat al surf, i potser algun dia acabaré sent alguna d’aquestes coses. O ho podria ser vostè. Mentrestant, habitem vostè i jo la societat catalana, que dóna la casualitat que és prou oberta perquè els inquilins de pas s’hi sentin a gust i en vulguin formar part, i prou tenaç per haver evitat fins ara que les turbulències de la història l’hagin dissolt com el sucre en un tallat.
A falta d’un millor govern, ens governa l’atzar. Per un petit cromosoma electoral, el repartiment d’escons entre JxSí i la CUP ha fet que ahir Artur Mas no sortís escollit president. Mas podria haver estat atropellat políticament diverses vegades, però ha arribat viu al moment culminant del procés. Podria haver estat el plàcid hereu del peix al cove liberal-pujolista, i potser ho va ser i la CUP no li ho perdona, però també s’ha convertit en imputat pels tribunals espanyols per haver desobeït el TC. Les certeses es desfan com el sucre en el procés català, la rigidesa sobta i l’immobilisme comença a tenir un regust amarg. Homes, o dones, de la CUP i de JxSí: no hi ha res més revolucionari que qüestionar dogmes i posar en risc la pròpia coherència.

(Publicat a El Punt Avui el 13 de novembre de 2015)

El renyarien

hqdefaultEls contraris a la independència solen retreure als independentistes que són excloents i parlen en nom de tots els catalans quan afirmen que aquesta és la voluntat que reflecteix la majoria del Parlament votat fa quatre dies. En canvi ningú renya Mariano Rajoy, que ahir va parlar en nom de tot el planeta Terra quan va dir que ni l’ONU ni cap altre organisme internacional no acceptaran mai la proclamació al marge de la llei espanyola d’una república catalana independent. Ho va afirmar en un discurs de commemoració de l’ingrés d’Espanya, llavors governada per una dictadura d’origen feixista, colpista i imposada per la força de les armes, en aquesta institució internacional. El secretari general de l’ONU, Ban Ki-mon, era entre el públic escoltant en silenci aquesta usurpació, per part de Rajoy, de les seves funcions i les de l’assemblea d’estats que dirigeix i que mai no ha votat fins ara què fer amb el cas dels catalans i el seu pacífic i alegre però retorçat i ple d’obstacles legals i polítics procés d’autodeterminació.
Ban Ki-mon també va anar fa un parell d’anys a Andorra a commemorar l’ingrés d’aquest estat a l’ONU, molt més recent. Allà no escoltava, sinó que va parlar, i quan el periodista català que escriu aquesta modesta columna li va demanar l’opinió sobre els processos d’autodeterminació d’Escòcia i Catalunya, Ban Ki-mon va dir que la voluntat de cada poble ha de ser respectada i que els conflictes entre ells s’han de resoldre pacíficament.
L’ONU va trigar deu anys a admetre la dictadura espanyola al seu si, durant els quals el règim de Franco va vagar per l’espai sideral de la política internacional, aliena als primers plans de reconstrucció d’Europa, i sotmetent la seva població a una dura repressió política i a una angoixant autarquia econòmica. La política de blocs i les promeses de suavitzar el règim van donar carta blanca al seu ingrés, malgrat els milers de refugiats polítics que van viure escampats pel món sense poder tornar durant dècades. Un d’ells es deia Pau Casals, el 1971 el van convidar a l’ONU i va parlar en nom dels catalans.
Avui, evidentment, el renyarien.

(Publicat a El Punt Avui el 30 d’octubre de 2015)

Furgoneta

pink-wedding-inspirationOnze milions de conductors tenen un Volkswagen amb el motor dièsel trucat de la mateixa manera que set milions i mig de catalans fa trenta-cinc anys que vivim amb l’autogovern tunejat. Quan jo era un nen anava a una escola del carrer Pau Clarís de Barcelona i més d’un cop, coincidint que la mare m’havia portat una mica d’hora, vèiem passar un cotxe gran, negre, llarg com unes vacances escolars, amb els vidres de darrere tintats, una senyera al capó i un parell de motoristes de la policia seguint-lo de prop. “Mira, aquest és el Jordi Pujol”, m’havia dit la mare el primer cop, i jo mirava des de la vorera i amb la motxilla a l’esquena aquella aparició fugaç, que creuava com un sospir la plaça Urquinaona i baixava Via Laietana camí del palau gòtic de la plaça Sant Jaume a gestionar el poder de l’autonomia catalana.
No sé quina marca de cotxe era, però aquell vehicle enmig del trànsit menestral feia prou impressió perquè un nen de vuit anys imaginés que allà hi viatjava algú que manava de debò. Després a casa aquella figura de poder apareixia als telenotícies fent-se fotos amb l’alemany Helmut Kohl, amb Ronald Reagan o amb el papa de Roma, amb mossos d’esquadra que es quadraven al seu pas, negociant de tu a tu amb Felipe González i suportant escridassades a la Seat i vagues de protesta allà on anava, i tot quadrava perfectament: allò, per bé o per mal, era poder, pensava jo, i la resta de catalans també ho devien pensar i una gran majoria va assumir durant molts anys que aquell autogovern era un Diesel poderós i de llarg recorregut.
Alguns pocs tenien sospites llavors de les fugues i els gasos contaminants de l’autonomisme, i quan va marxar Pujol els que van arribar van destapar el capó de l’autonomisme per sotmetre l’Estatut a una ITV al gust de la majoria de catalans, i vam descobrir que aquell poder de desfilades, viatges oficials, talls de cinta i Diades solemnes era un autogovern amb el motor trucat, funcionava amb pedals i amb el volant controlat amb mà i toga de ferro des de l’Estat. La resta és història i vostès ja se la saben. La democràcia ha madurat i ja no carreguem les motxilles de la transició i hem elegit ara un Parlament en el qual, mentre alguns optaran legítimament per renunciar al cotxe propi, una majoria mirarà d’emprendre viatge cap al poder real, ni que sigui dalt de l’adorable furgoneta atrotinada de la CUP. I ara no se’ns barallin gaire per decidir qui és el conductor. Gràcies

(Publicat a El Punt Avui el 2-10-2015)