Poques notícies han generat tanta controvèrsia com l’anunci de què una fundació qatarí patrocinaria la samarreta del Barça a canvi d’una quantitat de diners més que generosa. No fa ni dues setmanes que es va filtrar la notícia (alguns situen la filtració a Baqueira en ple pont de la Puríssima) i gairebé tothom ha dit el que havia de dir, amb un predomini de les veus contràries sobre les favorables per motius ben diversos.
No entrarem aquí a valorar motius ètics, sentimentals o polítics, sinó que ens centrarem en els econòmics:
Per una banda el Barça necessita recursos per poder competir en igualtat de condicions amb els millors equips del món. Tenir els millors jugadors costa molts diners, ja que la llei de l’oferta i la demanda és implacable i per molta austeritat que es vulgui imposar al final el club s’ha d’acabar plegant a les condicions que imposen els millors futbolistes del món. A més i a diferència de la resta d’equips de primer línia, el Barça compta amb diverses seccions professionalitzades, des del bàsquet fins el hoquei, passant pel handbol, les quals tenen una minsa capacitat d’ingressos. Tot i que les xifres que belluguen són discretes en comparació al futbol, no és menys cert que al final de la temporada acaben representant quantitats respectables (24,9 milions d’euros de dèficit en el cas del bàsquet, 7,9 en el cas del handbol o 5,4 en el cas del futbol sala).
I a més a més el Barça té alguns handicaps a l’hora de generar ingressos. El primer d’ells és la seva naturalesa de club format per socis, el qual impedeix vies de finançament basades en recursos propis que sí tenen societats anònimes. L’única manera d’incrementar els recursos propis a Can Barça és mitjançant una derrama dels socis, o el que és el mateix un important increment de quotes socials, una mesura totalment impopular. El segon, haver optat per unes polítiques que probablement acontentaven als socis i funcionaven dècades enrere però que ara no són sostenibles: no dur publicitat a la samarreta i tenir el preu dels abonaments molt més econòmic que els seus competidors més immediats.
Per tant, des d’un punt de vista econòmic, al Barça no li queda més alternativa que buscar noves fonts d’ingressos si vol continuar sent competitiu. Aquesta realitat la va entendre molt bé la Junta sorgida de les eleccions del 2003, la qual va posar en marxa una sèrie d’estratègies que van evitar que en el seu dia el Barça quedés despenjat de la primera divisió de clubs mundials. “El Gran Repte” o els primers intents de posar publicitat a la samarreta s’emmarcaven en aquesta situació.
Ara bé: acceptant que “embrutar” la samarreta era inevitable si es volien preservar altres senyes d’identitat del Barça (com el seu caràcter de club esportiu o l’existència de nombroses seccions), era l’opció de Qatar la millor? Aquí és on sorgeixen alguns dubtes. L’aposta per Unicef, poc rendible des d’un punt de vista de pressupost a curt termini, s’havia revelat com a molt bona des d’un punt de vista estratègic, perquè reforçava la imatge de “més que un club”. Altres apostes que s’havien considerat podien ser sucoses, però podrien generar rebuig en una entitat on hi ha massa gent a dir la seva.
Personalment hauria fet més cas a aquella idea que va llençar l’extresorer Sala-i-Martin de “patrocinar al patrocinador”, és a dir, que una tercera empresa pagui en comptes d’Unicef. Segons sembla hi havia converses amb un grup empresarial i s’havia parlat d’una quantitat superior als 20 milions d’euros per temporada. Una llàstima que no arribés a bon port.