Guillermo del Toro és un d’aquells cineastes que indefectiblement hom relaciona amb el fantàstic, però el fantàstic –avui més que mai– s’ha convertit en un gènere que discerneix entre els autors més personals i els autors que subordinen les seves visions a l’era dels FX digitals. L’autor d’El laberinto del Fauno (sens dubte la seva millor obra) ha constatat sobradament una estima innata pel gènere, però alhora una progressiva subordinació a la tirania de l’efectisme digital, cosa que ha fet minvar considerablement l’obscura i grotesca empremta personal de la que havia fet gala en alguns dels seus primers films. Quan fa uns mesos es va fer pública la notícia que Del Toro s’havia proposat adaptar Mountains of madnes (Les muntanyes de la follia), una novel·la curta que el geni de Providence, H.P. Lovecraft, pare de la literatura de ciència-ficció i terror modern, i sobretot creador de l’horror còsmic de Cthulhu, Yog-Sothoth i el Necronomicon, entre d’altres, va escriure per continuar i homenatjar La narració d’Arthur Gordon Pym, del mestre Edgar Allan Poe, la meva primera reacció va ser mussitar un Ai!. O millor encara, un ’Tekeli-li!.
A les muntanyes de la follia és un relat narrat a manera de diari (com l’arxiconegut La llamada de Cthulhu) en què s’explica com l’opressió de l’inhòspit i tediós paratge antàrtic (el referent de La Cosa de Carpenter és més que evident), va minant progressivament la moral d’una expedició científica aïllada per les inclemències meteorològiques, que ha de fer front, a més, a la inquietant troballa d’uns vestigis presumptament pertanyents a una antiquíssima i desconeguda civilització forjada més enllà de tota lògica, temps i espai coneguts.
Si bé és cert que el mencionat relat ofereix, en l’era dels FX digitals i del 3D, unes possibilitats immenses en la recreació de la ciutat perduda de Kadath de l’erm gelat, cal no oblidar que si per una alguna cosa destaca la literatura de Lovecraft és pel fet de suggerir més que mostrar; contràriament, si per alguna cosa el cinema de Del Toro és cobejat avui en dia pels grans estudis de Hollywood, i respectat pels exhibidors d’arreu, és pel fet de mostrar més que suggerir. Si a això últim hi afegim que el realitzador mexicà s’ha aliat amb James Cameron per fer realitat el film amb la tecnologia 3D d’Avatar, la cosa queda cristal·lina: molta magnificència visual, molt d’efectisme, un càsting de bandera (a hores d’ara amb Tom Cruise i Ron Perlman al capdavant), màrqueting de primera divisió, però temo que amb poc guió, molt poc guió, poquíssim.
Espero i desitjo equivocar-me, però d’entrada ja em sap greu per Lovecraft i pel cinema fantàstic, el de veritat.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat