Menú de navegació+

Cronenberg sodomitza Freud

Publicat el 5 desembre, 2011 per a Cinema |

A+ | a-

David Cronenberg té, des de fa temps, un lloc privilegiat a la meva videoteca personal, sobretot per aquelles primeres pel·lis que van copsar amb força el fantàstic dels setanta i els vuitanta i, per tant, el meu incipient imaginari (cal recordar que, juntament amb John Carpenter i Wes Craven, formaven el que popularment es coneixia com les tres C del fantàstic). Peces com ara Cromosoma 3, Rabia, Vinieron de dentro de… i la magnífica Scanners (una versió molt sui generis dels X-Men) li van donar nom, i l’adaptació de La zona muerta (el best-seller de Stephen King) i el remake de La mosca el van consagrar definitivament. La psique sempre ha estat, doncs, un element fonamental en la seva filmografia, fins i tot en la seva darrera etapa, en què l’ha redimensionat des d’una perspectiva molt més realista (òbviament abandonant el gènere) amb films tan celebrats com ara Una història de violència i Promeses de l’est, que l’han dut a flirtejar (amb Viggo Mortensen, el seu nou actor fetitxe) amb l’Oscar.

En aquesta darrera línia es mou la seva última proposta, Un método peligroso, un film basat en la correspondència que durant la primera meitat del segle XX van mantenir Sigmund Freud (Viggo Mortensen) i Carl Jung (Michael Fassbender), pares fundadors de la psicoanàlisi i de la psicologia profunda, respectivament, i amb el qual exposa tant les seves rivalitats més estrictament academicistes com els seus antagònics orígens. A aquest xoc d’egos, s’hi afegeix Sabina Spielrein (Keira Knightley), amant de Jung i primera dona en la història de la psicoanàlisi, i  l’anàrquic Otto Gross (Vincent Cassel), ambdós deixebles de Freud i de la seva escola.

El film, sens dubte un dels més esperats de l’any pel que fa a l’autoria, ens ofereix una superba producció ambientada a cavall entre la Suïssa i l’Àustria de principis del segle XX (magnífics l’escenografia, el vestuari, el maquillatge i l’estilisme), que excel·leix sobretot mercès al duel interpretatiu entre Fassbender i Mortensen, tot i l’obcecació de la Knightley per esgarrar-ho tot cada vegada que entra en pla (impagables les seves histriòniques i sobreactuades primeres aparicions, que constaten les enormes carències interpretatives que té). El film, tot i això, cau en una realització i edició excessivament convencionals, i en ocasions en una exasperant falta de ritme, però potser el que més molesta és la puerilitat de les escenes sexuals, embolcallades per la pròpia trama en obscurs i degenerats desitjos reprimits, que acaben oferint com a molt algun pla de factura quasi pictòrica, un fet incomprensible si tenim en compte que Cronenberg va ser durant un temps una de les ments més inquietants i perverses del cinema. Dit d’una altra manera: Cronenberg anhela reconeixement (l’Oscar) i ha decidit sodomitzar, com molts altres abans que ell, els seus tics més malaltissos per aconseguir-ho, allò que l’ha fet ser genuí i únic i que molts hem admirat durant anys. I és que, com deia molt encertadament el mateix Freud, «l’home s’acosta amb la seva obra a la gratificació dels seus desitjos».

Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz

Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat