El 28 d’agost va ser l’aniversari de David Fincher, el director bastard per excel·lència. Encara que portem el nom en honor del Déu Tarantino o que estimen en Nolan o que, fins i tot, algú es toqui mirant l’Eastwood, el director amb més influència bastarda és i serà David Fincher. La meva intenció és, només, fer una relació de les seves obres i opinar des d’una perspectiva individual dels seus treballs. Estic convençut que algun company bastard no hi estarà del tot d’acord. Què hi farem… ningú no és perfecte.
Alien 3: Debut cinematogràfic per la porta gran. La tercera entrega de la saga Alien tenia el handicap de continuar l’èxit de taquilla de la segona part de James Cameron i de mantenir el prestigi encetat per Ridley Scott l’any 1980. Fincher aposta per una estètica austera, amb òptiques subjectives pels túnels inacabables del planeta penitenciari Fiorina-161, amb un repartiment poc conegut però molt eficaç.
Seven: El trampolí a la fama. El film aporta una visió diferent al cinema policíac i crea tendència en els títols de crèdit inicial. La influència de Seven en el cinema d’acció es fa evident, la capacitat de sorprendre, la particularitat de la filmació, els canvis de ritme, la intel·ligència dels seus protagonistes i, sobretot, la barreja de situacions gores i dramàtiques sense fer perdre l’interès de l’espectador. No deixa res a l’atzar.
The game: Fincher va aconseguir més pressupost que en els treballs anteriors i la seva ambició el va portar a fer un film més complex i un pèl excessiu. Tenia protagonistes de més caixet i les expectatives dels crítics i espectadors eren més grans. No va defraudar ningú, una gran trama amb un final fantàstic i, per damunt de tot, la genial interpretació dels protagonistes: Michael Douglas i Sean Penn. L’anunci de la pel·lícula ja ens preparava per alguna cosa gran: «Què es pot regalar a algú que ho té tot?» La resposta: una gran estona de cinema.
El club de la lucha: Adaptar la novel·la de Chuck Palahniuk no era fàcil, sobretot per la quantitat de fans inflexibles que observarien amb lupa la versió de Fincher. Tothom va quedar content. A més de la interpretació dels protagonistes (Pitt i Norton), Fincher continua desenvolupant un cinema atractiu i agressiu alhora, incomodant els espectadors amb plans violents i situant la càmera a llocs difícils d’imaginar. Aquesta inquietud per experimentar imatges noves quedaria més reflectida en la següent pel·lícula.
L’habitació del pànic: Pel·lícula purament experimental. Un argument no gaire reeixit amb unes interpretacions potables i amb un ritme poc mantingut. Només s’entén per la multitud de plans diferents i de proves de càmera que emplenen totes les escenes. Recordo, de bon grat, una escena en què la càmera es mou a gran velocitat per la casa i passa per lloc inimaginables, com a través de la nansa de la cafetera.
Zodiac: Quan s’arriba a la maduresa es pot passar d’una actitud rebel i arriscada a una tranquil·litat desmesurada. David Fincher aconsegueix amb Zodiac separar els seus fans en dos fronts, els que consideren que l’evolució natural del director era començar a fer un cinema més explicatiu i menys espectacular, i els que pensem que l’excés de relaxament de Zodiac provoca avorriment i no és capaç de mantenir una trama que arrenca bé però que a poc a poc es va alentint fins al tedi.
El curiós cas de Benjamin Button: Torna a tenir Brad Pitt en un paper complicat i difícil, en què interpreta un home que viu al revés, neix amb més de noranta anys i viu fins que arriba el seu naixement. La resta de la humanitat segueix la ruta natural (gran curt dels germans Pastor). Excessivament llarga, provoca que l’espectador estigui més pendent de saber si les edats dels protagonistes coincideixen.
La xarxa social: Recrear el naixement de Facebook, quan la xarxa social estava en un dels punts àlgids de la moda, provocava certa expectativa. Sobretot per saber com seria capaç d’explicar la història més coneguda del moment. Ho va resoldre molt fàcilment, elaborant un estructura temporal perfecta, amb un bon càsting d’actors i amb un excel·lent guió d’Aaron Sorkin (guanyador de l’Oscar al millor guió adaptat).
Millennium: A Suècia ja havien fet l’adaptació de la novel·la d’Steig Larsson per televisió (també se’n va passar una versió als cinemes). David Fincher va aconseguir fer una pel·lícula més fidel a l’argument original, ho va farcir amb una gran selecció d’actors i una escenificació impecable. Va ser capaç de transmetre l’horror, el fred, l’amor i la passió que es desprenia de l’original de Larsson, i va convertir Millennium en un dels millors films del 2012.
Ho deixo aquí. Com veieu, la trajectòria cinematogràfica de David Fincher és impecable, només desitjo que continuï emocionant-nos i fent-nos estimar el cinema com fins ara.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1