Menú de navegació+

“Això s’avisa i una s’arregla!”

Publicat el 8 abril, 2013 per a Cinema |

A+ | a-

Quan un país perd referents, alguna cosa del país es mor. És clar que en vindran d’altres, però ja no seran fundacionals, si més no per a unes generacions concretes. La gran Sara Montiel ens ha deixat. Tenia 85 anys, massa jove, en esperit, per morir. Però segur que si la mort se l’ha emportat és perquè ja li venia de gust. I és que, a banda de la caricatura en què -per a alguns fariseus- es va convertir a les acaballes de la seva carrera, Sara, Sarita, Montiel representa una generació d’artistes que van despuntar durant el franquisme i que segurament allò els va limitar, i per això no sabrem mai del tot fins on haurien pogut arribar. Per exemple, molts van descobrir -altres ja ho sabíem- el gran actor que és Alfredo Landa a Los Santos Inocentes. Què haurien fet en un altre context actors com els grans José Bódalo, José María Rodero i tants i tants altres? És un misteri, tot i que van desplegar un talent immens actuant en algunes obres més que discutibles, si bé fornint en el teatre una gran trajectòria.

La Montiel es mereix no un, sinó un munt d’homenatges. I més quan s’ha parlat molt de les aportacions de grans actors hispans a la indústria nord-americana, com és el cas d’Antonio Banderas, Javier Bardem o Penélope Cruz, per citar-ne alguns. Aquests, si ens permeteu, són petits cadells hereus de la Montiel. Per això és just deixar clar que altres ja ho van fer, com és el cas de Sara Montie, la primera, la divida primera. Yuma (Run of the arrow, Sam Fuller, 1957), al costat de Rod Steiger, un dels westerns que s’alineaven amb els indis nord-americans, la va tenir com a actriu protagonista, i això sense menysprear Veracruz (Robert Aldrich, 1957), amb Gary Cooper i Burt Lancaster. Però a ella, molt mediterrània, allò de Hollywood no la va acabar de seduir del tot -si bé, segons ella, en va seduir més d’un… i de dos- i va optar per tornar si és que mai havia marxat del tot. La Sarita,  per cert,  va estar casada  amb el gran director Antony Mann del 1957 al 1963.

Dona dotada d’una bellesa infinita, elegant i animal a parts iguals, la Montiel és una actriu integral i, a més, un personatge d’una personalitat indomable que va posar al davant de tot la seva llibertat, i d’això en va donar prou mostres la seva intensa vida; una vida sense lligams, tret d’aquells que ella mateix es posava. Una bastarda, vaja. Si escollíssim un treball seu, és inevitable caure en el tòpic i posar com a referent El último cuplé, de Juan de Orduña (1957), que es va rodar al mític local de Barcelona, El Molino, o La Violetera, de Luis César Amadori (1958).  En aquests films ja cantava boleros i cuplés, però no va ser fins entrada la dècada dels setanta del segle passat que es va decantar clarament per les varietats. Qui no recorda -tret que sigui un cahierista malaltís- Bésame mucho o la ja mítica Fumando espero. De fet, pel que fa a cigars, el Col·lectiu Bob Merrick sempre té la imatge mental del gran Orson Welles i, evidentment, la Montiel.  Activa fins al final, com Agustina de Aragón (aquí ens ve al cap la magnífica Aurora Bautista), el 2003 va gravar el tema Nena per a la banda sonora de la pel·lícula Mil nubes de paz i el 2004 va posar dues cançons a La mala educació. El 2009 va gravar un senzill, Absolutamente, amb Fangoria, actuant  en el videoclip,  el qual no té preu.

De guardons, la Montiel en té molts  -massa pocs, per nosaltres, cal dir-ho-, però podríem destacar els premis a millor actriu del Sindicat d’Actors d’Espanya per El último cuplé o La Violetera, el 1957 i el 1958, respectivament; el Ben Gurion of Valor d’Israel (1981) o la Medalla d’Or de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències d’Espanya per la seva carrera (1997) i la Medalla d’Or al Mèrit del Treball del govern de Castella-la Manxa per la seva carrera (2010). Destacaríem també el 1987 amb el Premi Ricardo Montalbán Nosotros Foundation Golden Eagle de Hollywood a la seva carrera. Per cert,  Montalbán, un grandíssim actor d’origen mexicà, es va convertir en un galant a Hollywood -qui no recorda el seu paper de Khan Star Trek II, on es menja amb patates Shatner. La Sarita ens deixa un gran buit com a imatge inconogràfica i com a mite per a generacions senceres. Fins i tot la Margaret Thatcher ha tingut una atac de gelosia i  no ha volgut ser menys que la Montiel i també s’ha mort… però reina: tu eres lletja, avorrida, tenies molt mala llet i el més proper al glamour que vas estar el vas deixar a les Malvinas.

Per això, el Col·lectiu Bob Merrick no vol acabar aquest post sense fer un altre  petit i modest homenatge: una recreació imaginària de com es podia haver produït la seva topada amb la mort, que, pensem, en pot ajudar també a definir més el personatge i el seu caràcter.

Epíleg.

La mort, amb aquell aspecte cansat que arrossega des del principi dels temps -ja sabeu que li va tocar aquesta feina, perquè ella es volia dedicar a fer de querubí de l’amor- truca a la porta del pis de la Montiel.

-Bon dia, guapo. Què vols?

-Sóc la mort, Sarita -li diu la senyora de la daga.

La Montiel se la mira uns moments. Posa la mà a la butxaca del seu barnús transparent, treu un cigar, l’encén, fa una gran pipada, i diu:

-Rei! Això s’avisa i una s’arregla!

Molta merda, siguis on siguis, Divina Montiel.

Col·lectiu Bob Merrick

Autor: Col·lectiu Bob Merrick

No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.