Menú de navegació+

‘The Americans’: els pros i els contres

Publicat el 6 maig, 2013 per a Sèries |

A+ | a-

La primera temporada de The Americans sobre una parella de russos infiltrats com a americans als suburbis de la ciutat de Washington està tenint bones crítiques als Estats Units, però ¿què és el que hi pot trobar el públic? Confeccionem una llista dels punts forts i els més dèbils sense entrar en espòilers amb l’objectiu d’ajudar-vos a decidir si realment val la pena seguir-la ara que ja estem en els últims capítols.

Pros:

La guerra freda: l’arc temporal de The Americans és durant la guerra freda, a principi dels vuitanta. L’espectador és testimoni de la cursa per l’armament nuclear i la conquesta de l’espai entre els Estats Units i l’URSS, l’espionatge entre el KGB i l’FBI i la presidència de Ronald Reagan (incloent-hi el seu intent d’assassinat l’any 1981).

La tensió: quan arrestaran la parella Jennings (l’Elizabeth i en Philip)? La trama se centra en aquest paràmetre. Són espies de l’URSS, viuen en família amb dos fills que han nascut als Estats Units i el seu principal objectiu és passar informació confidencial al KGB per posar fi al sistema capitalista de la primera potència mundial.

La banda sonora: la música pop impregna els episodis de la sèrie sense abusar-ne (hi ha d’una a quatre cançons per capítol). Tusk, de Fleetwood Mac, Siamese twins, de The Cure, In the air tonight, de Phil Collins, Sunset, de Roxy Music i To love somebody, de Roberta Flack són uns quants exemples notables.

L’ambientació: els que varen viure els vuitanta reconeixeran els espais i objectes preinternet de l’època. Des dels televisors amb carcassa de fusta fins als cotxes quadrats passant per la roba, amb jerseis grans, llargs i acolorits.

La idea: curiosament Joe Weisberg –guionista de la sèrie i antic agent de la CIA– no es va basar en cap episodi d’espionatge de la guerra freda sinó en l’illegals program, una xarxa d’agents de Rússia que es va descobrir l’any 2010 amb espies d’aquest país que passaven informació al govern rus amb la famosa Anna Vasilevna Kushenko com a destacada protagonista en els mitjans de comunicació d’aquell any.

Contres:

L’accent americà: en teoria els dos protagonistes –l’Elisabeth i en Phillip– es varen infiltrar als Estats Units a mitjan anys seixanta i van agafar els costums dels americans i van copiar l’accent anglès del país a la perfecció. Costa de creure a l’espectador que tots dos actors siguin d’origen rus. Les expressions, la manera de comportar-se i socialitzar-se és tan americana o més que la dels veïns i amics que els envolten. A més, tots dos tenen un accent en anglès totalment ianqui i absolutament nadiu, aspecte que els fa poc creïbles als ulls dels espectadors més exigents.

Els flashbacks: The Americans ens trasllada en algunes ocasions a la joventut dels protagonistes a l’URSS comunista. El problema principal és potser la poca versemblança amb la realitat de l’època i un cert ús de decorats pocs creïbles.

Les referències: la sèrie no s’inventa res de nou si ens centrem en la trama. Beu de Dexter (secrets amagats dels protagonistes), de Mad men (repàs del context històric en què es mouen), de Mujeres desesperadas (estranyes relacions dels habitants de les zones residencials de les grans ciutats americanes) o de Homeland (tot es dirigeix cap a un inevitable final tràgic).

Consell:

Doneu-li una oportunitat. Si els guionistes s’esforcen una mica més, tindrem potser l’oportunitat de veure girs nous durant la segona temporada, que llimaran les imperfeccions de la trama. Val la pena tenir-la com a recordatori d’alguns dels detalls històrics més rellevants dels anys vuitanta.

Autor: Víctor Gonzàlez

Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards