Un film aparentment tan senzill com Tierra prometida (Promised land) pot demostrar la qualitat d’un cineasta rere les càmeres. A Gus van Sant no li calen elogis, un director que, a l’estil Clint Eastwood, s’ha passat tota la carrera combinant la realització de films comercials amb altres d’autor. Ell sol és capaç de ridiculitzar al mateix Albert Serra quant a radicalitat es tracta: per exemple, a Elephant, Gerry i Last days, seguint un personatge càmera a mà al llarg de tot el metratge, sense vendre cap moto, suggerint molt més i essent precursor d’Honor de cavalleria i El cant dels ocells venerades pel cahierisme. I només ell s’ha atrevit a acceptar fer un remake, Psycho, reelaborant milimètricament pla a pla, mentre per l’altra banda col·labora amb la indústria que el sustenta regalant obres tan sòbries com Tot per un somni, Good Will Hunting, Descobrint Forrester o Milk… I, per a rematar-ho, dirigint un magistral pilot per a una sèrie televisiva, Boss.
En aquesta ocasió es posa novament al servei de Hollywood dirigint un film compromès i crític, molt humanista, basat en una història de Dave Eggers amb guió del seu bon amic Matt Damon i John Krasinski, actors principals d’aquesta faula sobre un urbanita que torna a la vida rural, enfrontat als seus orígens. Narra la història de Steve Butler (Matt Damon) i Sue Thomason (Frances mcDormand), dos representants d’una empresa d’explotació de gas natural que desembarquen en un petit poble colpejat durament per la crisi financera convençuts que els seus habitants estaran encantats d’acceptar vendre les seves terres per instal·lar-hi pous d’extracció en això que es coneix per fraking (una técnica d’extracció de gas del subsòl que en alguns països s’està prohibint per afectar el medi ambient). El que en un principi semblava una tasca fàcil, ràpidament es veurà afectada per la reacció d’alguns dels grangers.
Essent just, s’ha de reconèixer que el film també s’aguanta molt pel treball, excels, dels actors, que se’ls nota molt involucrats al projecte. L’elecció al capdavant del repartiment de Matt Damon i Frances McDormand (en un paper que remet al de la mítica Fargo)
resulta d’allò més encertat, amb aquesta imatge de bones persones que fan -i que en el fons ho són- però que rere de les aparences amaguen els interessos de l’empresa per a la qual treballen. I la colla de secundaris (amb el gran Hal Holbrook i Rosemarie DeWtitt) i extres (segurament locals del lloc de rodatge, al bell mig de l’Amèrica profunda) refermen un conjunt narratiu en què, per difícil que sembli, fins i tot els girs narratius no grinyolen.
Que és un alegat contra el corporativisme? Sí. Que ho fa allunyant-se del pamflet unidireccional? També. És admirable com es despleguen a la taula totes les cartes d’una banda i una altra, deixant clar que tots aquells habitants que volen vendre les seves terres és per assolir un bé lícit (millorar el seu benestar i assegurar el futur dels seus fills en un estat de crisi econòmica i social brutal). Segurament molts criticaran el seu final de “poc creïble”, a l’estil Frank Capra, però nosaltres (i que no serveixi de precedent) aplaudim que sigui esperançat i positiu en aquest cas. Per misèria, amb la què ens envolta diàriament, ja en tenim més que suficient.
I que té un regust telefílmic? Doncs sí, però com deixem clar sovint aquí, és a la pantalla petita on surten cada cop més les grans històries; i més si al darrere hi ha la mà (i l’ull) de Gus van Sant.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn