Primer de tot vull confessar que escric aquest post fent trampes. El dia que en Jep Soler ens va proposar de fer dos articles sobre The leftovers, un criticant-la i l’altre defensant-la, Els Bastards hi vàrem estar d’acord ràpidament. Com vau poder llegir ahir, en Jep es va encarregar de fer la part crítica i jo avui us porto la positiva. Però ho faig havent llegit els seu article, per tant parteixo amb avantatge, ja que puc anar contrarestant els punts negatius que hi va trobar.
Comencem per la història: en Jep diu que no és res de nou. Bé, en això estic totalment d’acord, però això no crec que sigui un handicap. En el món del disseny, en el qual em moc per motius de feina, es diu que no hi ha res per inventar, que només uns quants, tocats per les muses o pels déus nous i antics, són capaços d’obrir camins. El que cal fer és agafar una cosa ja inventada i millorar-la. Doncs això és el que passa amb The leftovers. La comparació amb Lost és inevitable, ja que el seu creador, Damon Lindelof, és el mateix en les dues sèries, però voler posar The leftovers en el mateix sac que Flash forward, Under the dome, The after o Resurrection és com comparar el McDonalds amb El celler de Can Roca, tots dos fan menjar, però en l’un hi ha més qualitat que en l’altre (sí, d’acord, a l’altre hi va més gent). En totes les sèries esmentades abans ens parla de com han de viure els personatges a qui els ha passat el succés, però a The leftovers la catàstrofe passa a gent que ni tan sols apareix i ens explica com ha de viure la gent pròxima als desapareguts.
Seguim amb els protagonistes: el capítol pilot, dirigit per Peter Berg, que recordem que també va dirigir l’episodi pilot de Friday nights lights, ens presenta tots els protagonistes. És normal que ens expliqui molta cosa de cop, ja que la intenció és que arribem a connectar amb aquests personatges, però com a totes les sèries, ja aniran agafant el to. També, d’aquesta manera, es vol aconseguir que almenys alguna de les històries ens atrapi. Els actors que hi participen són de solvència contrastada, començant per Justin Theroux i acabant per Amy Brenneman.
Acabem amb la productora: HBO. Què cal dir d’aquesta productora? Boardwalk empire, Game of thrones, Los Soprano, Band of brothers, Roma, Carnivale, The wire, Oz (la gran oblidada pels meus amics bastards i que no em canso mai de reivindicar), Treme, True detective, Six feet under… I aquests només són els títols dels drames. Quina d’aquestes no formaria part d’una llista de les millors sèries de televisió?
Estic totalment d’acord amb en Jep que no s’ha de valorar una sèrie pel capítol pilot, que una bona sèrie és com un bon sofregit amb ceba i tomàquet, fet a poc a poc, a foc lent. Potser un cop vistos més episodis, o ell o jo canviarem de parer. Si sou del parer d’ell, només us demano que doneu una altra oportunitat a la sèrie. Si sou del meu parer, us convido que escriviu al blog donant motius pels quals no és una mala sèrie.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats