M’agradaria advertir el lector que tot (insisteixo, tot) el que fan els germans Duplass acostuma a agradar-me molt. D’ençà que els vaig conèixer amb Cyrus, una fantàstica pel·lícula interpretada per John C. Reilly, un gran Jonah Hill i Marisa Tomei, he anat veient els seus treballs amb un punt (sempre moderat) d’admiració; em va sorprendre per bé Jeff who lives at home i també la massa desconeguda The Do-Deca-Pentathlon, amb Steve Zissis, un actor que ja va treballar amb els germans a Baghead i que retrobarem, feliçment, a Togetherness, una sèrie que han creat per a HBO.
Togetherness és una “dramèdia” que descriu les vides, les relacions, els problemes i sobretot les infelicitats d’un grup de quatre individius de quaranta anys, tots ells amb problemes diferents i molt vinculats a la seva situació. Brett (Mark Duplass) i Michelle (Melanie Lynskey) acaben de tenir el segon fill i la seva relació s’estanca, no troben el seu lloc, els avorreix l’altre i busquen estímuls en terceres persones, aficions vàries i estranys rituals (alguns d’ells, sexuals) intentant retrobar-se amb el benestar i la felicitat de viure en parella. Les dificultats de la paternitat, i també de la maternitat, afloren i mostren com n’és, de difícil compaginar la seva condició amb l’autorealització com a individus adults i suposadament independents. Aquesta situació està excel·lentment tractada i reflexionada en aquesta sèrie pels germans Duplass, i ells mateixos afirmen que “la paternitat és collonuda en un 51%”. Aquesta premissa és el punt de partida per desenvolupar la trama.
Tina (Amanda Peet) és la germana de Michelle i Alex (Steve Zisis), el millor amic de Brett. A ells els envolten altres problemes, sobretot la precarietat: la laboral, que els obliga a viure a casa de Brett i Michelle, però també l’emocional, amb una tensió amorosa entre ells dos que no s’acaba de resoldre, tot i els intents d’Alex. A més, són també els confidents i els demiürgs de la relació complicada de l’amic i la germana.
Togetherness és un retrat de la classe mitjana d’avui, un retrat divertit (les escenes masturbatòries del capítol pilot són antològiques), però també cru, àcid i a vegades molt trist. Una sèrie plena de matisos, molt ben interpretada i amb un guió ben travat i molt efectiu. Una grata sorpresa i una mirada tragicòmica a nosaltres mateixos.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta