Estic segur que de bon matí, mentre esmorzeu, no penseu anar al cinema a veure què li passa a un ós de peluix irreverent i mal educat. Una vegada us heu decidit, impulsats per la mania aquesta d’anar al cinema i com que no us agrada anar-hi sols penseu en algú que us hi acompanyi i l’hi dieu, via Whatsapp perquè aquestes coses no es poden dir cara a cara: «Vols venir a veure Ted 2?» Et responen «Ted 2? De què va?» «Un ós de peluix molt divertit que renega molt» (això ho acompanyeu amb emoticones diverses) «Un ós que parla? A cagar!» Realment, a qui se li acut mirar una pel·lícula tan poc realista? Un ós que es comporta com una persona? Per què no hi posen un home i ja està? Tan fàcil que és fer cinema veritté, tan productiu que és fer pel·lícules que expliquin la vida diària del humans, amb les seves penes i alegries, amb un realisme que sembla que no sigui un film. A cagar, també! Millor que ens expliquin històries per distreure’ns, que ens facin riure una mica, amb la que ens passi el temps volant i després ens permeti comentar-la fent birres. Doncs Ted 2 no serveix ni per això.
Seth MacFarlane és un paio que diverteix en formats curts, Padre de familia és una obra d’art perquè dura poc i en aquest espai de temps les bromes grolleres i arriscades de MacFarlane tenen gràcia. Quan decideix fer el salt als llargmetratges li queden grossos. Tant a la primera part de Ted com a A million ways to die in the west i ara amb Ted 2 se li nota aquesta mancança de domini del temps; semblen totes gags enganxats de qualsevol manera perquè pot generar un guió ben estructurat que, per si sol, ens diverteixi. Pels amants de la primera part, només puc dir-los que es repeteixen alguns elements que feien gràcia i que, a causa de l’abús, van perdent força, com ara el personatge de Flash Gordon, els acudits homòfobs, l’aparició de famosos a tort i a dret o l’ús exagerat de drogues.
M’agradaria parlar de tots aquells que tindran la pretensió de buscar-hi alguna metàfora social o una doble interpretació sobre els drets humans. No cal que ho facin, el mateix Seth MacFarlane s’encarrega de desmuntar totes les possibles teories que es puguin fer a partir de l’argument, que ara us explico. El film comença amb el casament d’en Ted, fem un salt temporal i ens n’anem un any més tard, en un moment crític per a la parella, que decideix solucionar tenint un fill. Durant el procés de paternitat els drets de l’ós es veuran restringits perquè no és una persona. A partir d’aquí lluitaran legalment perquè se’ls retornin aquests drets i continuar amb la seva vida. MacFarlane no permet que es facin comparatives amb altres col·lectius que, en el passat o en l’actualitat, pateixen una desigualtat social. No vol entrar en el debat i va tancant portes. Personalment m’encanta el moment en què estan mirant Raices a la televisió, sèrie de la meva infància, i volen comparar en Ted amb Kunta Kinte i ell mateix diu que no tenen res a veure.
Un dels factors que s’agraeixen de MacFarlane és el seu gust per la música, que no musical. En tota la seva obra la música té un pes important i forma part del guió i de les bromes. En algun moment em recorda, ara potser els puritans em penjaran, l’estructura de les pel·lícules dels germans Marx, que combinaven els gags amb números musicals (eterns). El problema és que en el moment actual estem acostumats a rebre estímuls seguits l’un darrere l’altre, sense pausa, i quan ens posen una cançoneta, encara que vagin apareixen animals de tota mena a l’estil de Blancaneu, es fa llarg, molt llarg, com tota la pel·lícula, totalment prescindible i només recomanable per als friquis que anhelen visitar Comic-Con alguna vegada.
PD: No cal que us quedeu a veure l’escena de després dels crèdits. Ara que ho he dit us hi esperareu i us adonareu que heu perdut el temps. Esteu avisats.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1