Pensàvem que l’Holocaust ja s’havia tractat de totes les maneres possibles, millors i pitjors, fins que László Nemes va deixar impressionats públic i crítica en la presentació de la seva òpera prima Son of Saul al Festival de Cannes. László mostra la mateixa història (perquè malauradament la història és la que és…), però des d’una perspectiva totalment nova i diferent.
Saul Ausländer, protagonista absolut de la pel·lícula, és membre dels SonderKommando, presos que són obligats a col·laborar en tota la maquinària d’extermini nazi amb la il·lusa idea que salvaran la vida. S’encarreguen d’acompanyar i guiar als deportats des que baixen dels trens que els porten als camps fins a les dutxes, ajudar-los a desvestir-se i regirar entre les seves pertinences en busca d’objectes de valor, encarregar-se de netejar les dutxes i portar els cadàvers al crematori per finalment fer desaparèixer les cendres llençant-les al riu. Som davant un Sonder Komando insensibilitzat per la macabre feina que li toca fer, un pres que és víctima i botxí a la vegada.
El comportament fred i mecànic de Saul només es veu alterat des del moment que troba el cadàver d’un nen i decideix que no pararà fins que localitzi un rabí que l’ajudi a fer una cerimònia i donar-li sepultura.
Nemes ens atrapa i ens fa partícips de la història des de la primera escena. La pel·lícula se centra únicament i exclusivament en la visió de Saul, col·loca la càmera ben a prop del protagonista, ja sigui clavada a l’espatlla o a pocs centímetres de la cara seguint-lo en llargs plans seqüència molt esgotadors. L’espectador acompanya Saul en tot moment i comparteix el seu pànic i la seva angoixa intentant arribar (sempre amb moltes presses) a fer totes les tasques que li manen. Sortosament el director ens estalvia imatges explícites de l’horror. En cap moment veiem la mort directament. A les escenes més crues la càmera enfoca exclusivament Saul i difumina el rerefons, de manera que deixa l’horror fora de focus o fora de pla i per tant fora la visió directa de l’espectador.
La pel·lícula, amb un format de pantalla de 4:3 limita la visió de l’espai a l’espectador que es veu obligat des del començament a seguir i completar la història a través de les imatges difuminades i els efectes sonors. La importància dels efectes sonors és cabdal. Els crits, els plors, els cops, els trets, gairebé sempre fora de pla, reforcen la sensació d’un atac imminent per l’esquena en qualsevol moment i incrementen la sensació de pànic i claustrofòbia mentre correm d’un costat a l’altre enmig de la gentada acompanyant Saul pels passadissos de l’infern com en un autèntic malson.
La mil·limètrica direcció i la sòbria interpretació de Géza Röhrig (Saul) aconsegueixen fer un retrat amb una mirada neutra, real, sense sentimentalismes que mostra (com si ho fes de passada…) el funcionament d’aquestes autèntiques fàbriques de la mort. Magistral immersió a la barbàrie d’Auschwitz.
Una pel·lícula que et deixa petjada més que PEL que explica, per COM ho explica. Una pel·lícula en què la seva proposta formal adquireix més rellevància que la proposta narrativa. En definitiva, una pel·lícula rigorosa, freda i precisa amb uns plans seqüència que ens arrosseguen darrere del personatge i deixen la mort en un permanent fora de camp que amplifica l’horror mitjançant efectes sonors esgarrifosos que acaben conformant un catàleg de la mort cru i realista.
- Has traït els vius per un mort.
- Ja estem tots morts.
Autor: Fatima Deulofeu
Administrativa i cara visible dels Serveis Socials de l'ajuntament de Blanes. Serièfila i cinèfila per vocació. Dormir està sobrevalorat i la vida social també. So say we all!
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/AlfdeVe
- Facebook: https://www.facebook.com/fatima.deulofeu